LES DUES CARES DE MUÑOZ MOLINA

 

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, intel·lectual és aquella persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió mitjançant l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació. Segons aquesta definició, Antonio Muñoz Molina és un intel·lectual. A través de les seves novel·les ens delecta. A través dels seus assajos i articles periodístics, ens guia el pensament, ens influeix. És d’aquests dos aspectes que parlo quan dic que té dues cares, no en el sentit pejoratiu del que diu una cosa però actua segons una altra. No l’estic titllant d’hipòcrita, només vull posar de manifest com d’equivocat em sembla que està quan parla del seu posicionament davant del documental de Jordi Évole i Màrius Sánchez  No me llame Ternera, presentat al Festival de San Sebastián, i com es contraposa al plaer que em procuren les seves novel·les.

Llegeixo a El País (23/9/2023) un article seu amb el títol Pestilencia del crimen. Com a subtítol es poden llegir les següents paraules: Defenderé siempre el derecho de Jordi Évole a mostrar su película “No me llame Ternera”. Con la misma vehemencia animaré a cualquier persona con sensibilidad y decencia a que no la vea. Això és un resum del seu pensament: els que l’anem a veure no tenim sensibilitat ni decència. Compara la pel·lícula amb un plat de peix podrit que li van servir a Mallorca, i els rebutja tots dos. Afegeix més endavant: Conociendo trabajos anteriores de su director, ya puedo saber que una parte no escasa del documental tratará del propio Jordi Évole, en primeros planos en los que tendrá cara de interesado, de preocupado, de pensativo, de agudo observador… (etc). Aprofita de passada per desacreditar el periodista, però aquest no és el tema.

Al costat de l’article de Muñoz Molina tenim el manifest  Contra el blanqueamiento de ETA de 514 personalitats de la cultura que en nom de la dignitat demanen que no s’estreni el documental al Festival i que es retiri de la programació. Cap dels 514 no l’ha vist. D’això se’n diu rigor intel·lectual! Amb noms tan il·lustres com Andrés Trapiello, Fernando Savater, Fernando Aramburu (qui l’ha enredat?), Rosa Díez... i també unes quantes víctimes. El Director del Festival els va contestar que donar la veu no és donar la raó.

Després de llegir l’article de Muñoz Molina em vaig dedicar a reunir tants textos com vaig poder sobre el mateix tema dels periodistes i crítics que havien assistit a la sessió per a la premsa del famós documental, abans de l’estrena davant del públic. Tots els que l’han vist coincideixen a negar que es blanquegi ETA, que es banalitzi el mal, que es justifiqui Josu Ternera ni la banda terrorista, ni, per descomptat, que sigui un acte de lluïment de Jordi Évole. Mirem el que diuen alguns d’ells.

Gregorio Belinchón (El País): Atisbamos el abismo que hay entre lo que dice (Josu Ternera) y lo que pasó. Miente ante la cámara (el líder de ETA parece no haber formado nunca parte de la dirección de la banda), y lo hace dejando un retrato de cinismo y fascismo. Y es un retrato necesario de ver, porque ver no es asumir, ver es comprender y contrarrestar.

En un altre article el mateix Belinchón reprodueix unes paraules de l’alcalde de San Sebastián, Eneko Goia (PNV), “Me enfada la actitud cínica que mantiene Urrutikoetchea ante todos los asuntos que se plantean. (...) La entrevista pone ante un espejo moral a Urrutikoetchea y cae por su propio peso lo que este defiende”. Esta es también la opinión de dos víctimas de ETA (...) Coinciden en que no hay blanqueamiento de ETA.

Xavier Serra (ara.cat): Durant els 101 minuts del documental (...) l’ex terrorista no té gaire èxit a l’hora d’articular un discurs que justifiqui d’alguna manera la història de sang i dolor provocada per ETA. Durant l’entrevista Évole exposa amb facilitat algunes de les contradiccions de Ternera i la fragilitat dels seus arguments. (...) Els 90 minuts de conversa, tanmateix, no el fan més humà ni proper. Més banal, potser.

En acabar la projecció per a la premsa no hi va haver ni xiulets ni aplaudiments. Silenci i respecte.

Sergio del Molino (El País): Una de las sensaciones más desoladoras que deja No me llame Ternera es constatar que ese individuo de cara coriácea, cínico, de recursos intelectuales y retóricos limitados, tosco, inclemente y ajeno a cualquier forma de compasión que no sea consigo mismo haya marcado tantísimo la historia de España durante tantos años. (…) Hay que agradecerle a Évole que se haya puesto delante y nos haya enseñado la brutalidad inane de la que estaba hecha el terror. No hay coartada romántica, no hay forma de hacer presentable a este tipo. Esa sola constatación ya merece invertir los cien minutos que dura la entrevista. Lo demás importa poco.

Ander Goyoaga (La Vanguardia): Josu Ternera ha assenyalat que no és el que esperava. (…) Algunes víctimes del terrorisme han confirmat que no hi ha ni un bri de justificació d’ETA. Reprodueix paraules d’Elespe, fill d’una víctima: “Mostra un paio, Ternera, escàs d’intel·ligència, sense ideologia, mediocre, unidireccional, sense empatia, superb, pres del seu món...”.

Ignacio Orovio (La Vanguardia) destaca alguns dels moments de l’entrevista i posa la pell de gallina quan explica que segons Ternera, si es va atemptar contra la caserna de Vic o de Saragossa, o contra Carrero Blanco, o es va segrestar Miguel Ángel Blanco o es va assassinar la dissident de la banda Dolores González Katarain, Yoyes, va ser per estratègia. Com si això ho justifiqués.

Miquel Molina (La Vanguardia): Pot ser que una de les principals aportacions d’aquesta entrevista sigui mostrar la indigència emocional i intel·lectual d’un personatge. (...) Una informació preciosa per als qui no van conèixer ETA.

Josep Martí Blanc (La Vanguardia): Un sever interrogatori a un criminal que no condueix, lluny del que s’ha afirmat, a blanquejar la figura de l’etarra i molt menys a la reescriptura de la seva biografia. (...) Més Ternera i menys Peral i Sancho.

He reproduït fins aquí fragments dels diaris que llegeixo jo. Com que l’ABC, La Razón, El Mundo deuen ser dels que no pensen anar a veure el documental, no m’he entretingut a buscar què en diuen.

Com ja us podeu imaginar, jo tampoc no he vist el documental, i per tant m’he de guiar pel que diuen els altres, però els altres que l’han vist. Per això em sembla una actitud especialment antiintel·lectual la de Muñoz Molina.

Fa uns anys, allà pel 1995, Muñoz Molina i Javier Marías van protagonitzar una polèmica a propòsit de Tarantino i Pulp Fiction. En un article titulat Tarantino y la muerte (El País, 19/4/1995) Muñoz Molina analitzava la pel·lícula des d’un punt de vista moralista i es queixava de  la violència present al film per la influència que podria tenir sobre la joventut. Deia el següent: El secreto de la comicidad, al parecer irresistible, de la película Pulp fiction, consiste en la repetición de un solo mecanismo, el de la indiferencia ante el dolor ajeno, o el de la trivialidad del sadismo, todo ello envuelto en una adecuada extravagancia formal y aderezado con citas obvias de otras películas a fin de obtener la simpatía de los entendidos europeos, a ser posible franceses. Javier Marías li contestava que no s’havia de mirar la pel·lícula com una obra realista, havia d’entendre que era una paròdia intel·ligent d’un tipus de cine: A mí, dicho sea de paso, tampoco Pulp fiction me deslumbró, pero vi en ella un talento, atrevimiento y misterio, cosas que no abundan en el cine ni en la novela actuales. En fi, que crec que Muñoz Molina aborda el tema de la pel·lícula d’Évole amb els mateixos prejudicis moralistes que aborda el cine de Tarantino. En aquell moment es va permetre vaticinar que pel·lícules com aquella no passarien a la Història. Gairebé trenta anys més tard Tarantino és un valor indiscutible com a cineasta.

La violència de Pulp fiction és fictícia. La violència d’ETA no ho va ser mai. Entenc la repugnància d’acostar-se a un home sanguinari que nega ser responsable de cap dels crims de la banda excepte dels que ja han prescrit. Però em sembla una actitud molt poc honesta per part d’un que es vol intel·lectual de negar l’honestedat del treball d’un periodista sense haver-lo vist. Coneix Muñoz Molina l’itinerari de Truman Capote cap a la presó a entrevistar l’assassí confés d’una família de grangers? Segur que sí. Creu que va blanquejar el crim i els criminals pel fet de concedir-los la paraula? Capote en va sortir trasbalsat i ens va deixar un testimoni esgarrifós d’una història terrible protagonitzada per un parell de desgraciats, i que ha passat a la posteritat com un dels treballs periodístics més brillants del segle XX.

També deu conèixer Emmanuel Carrère i els seus dos llibres sobre assassins: L’adversaire i V13. D’aquest últim ja en vaig parlar al blog al mes de juny. Que jo sàpiga, després de la publicació d’aquests llibres a ningú se li va acudir considerar que humanitzava els assassins o els terroristes, que justificava la seva causa, a ningú.

Però el que més em dol de Muñoz Molina, perquè, insisteixo, em sembla un excel·lent escriptor de novel·les, és la seva actitud moralista i desqualificadora: qui vagi a veure el documental no té sensibilitat ni decència. Un dels signants del manifest dels 514, Fernando Savater, ja fa temps que a la seva columna de El País reparteix insults a qui no pensa com ell en matèria bàsicament d’ordenació territorial (o sigui, independentisme i adjacents). Cada setmana aboca el seu odi no només contra aquests sinó també contra els que hi negocien o hi busquen acords, per exemple, Pedro Sánchez. L’última idea ha sigut comparar les meduses denominades caravel·les amb el President del govern i acabava així: Todo encaja: minúsculas por separado, sin verdadera entidad propia, arrastradas hacia donde el viento sople, con un colorido engañoso que atrae a los incautos, y tóxicas, sobre todo tóxicas, envenenadoras de cuanto se les acerca. Puro sanchismo navegante, no me lo nieguen. Molt boniques aquestes metàfores i molt odi encobert. Quina pena que Muñoz Molina hagi caigut en el sectarisme d’aquesta tribu de 514 personalitats y no hagi estat capaç de defensar que sense haver vist el documental no hi ha dret a opinar. Si després d’haver-lo vist considera que la figura de Josu Ternera no queda prou malmesa pot aportar els arguments que cregui convenients, però amb coneixement de causa.

No faré (com sí que he fet amb altres perquè jo també soc una mica sectària) el que es podria esperar després d’aquesta crítica, o sigui, creu i ratlla a la literatura de Muñoz Molina. No. Li tinc respecte, m’agrada el que escriu, crec que és una persona honesta que en aquest cas s’ha equivocat. Espero que arribi el 15 de desembre quan Netflix estreni la pel·lícula d’Évole i Sánchez i pugui opinar després d’haver-la vist. Com també podran opinar tots aquells que sense prejudicis la vagin a veure, entre ells, probablement molts familiars de les víctimes. Espero també que aquesta pel·lícula no serveixi per reobrir ferides sinó per il·lustrar uns fets que no haurien d’haver-se produït mai.