Què és Can Carreras? Una masia del
segle XVII situada al Parc central de Nou Barris, al costat de la qual hi ha el
centre ocupacional del mateix nom. I és precisament d’aquest centre ocupacional
per a persones amb discapacitat intel·lectual que vull parlar avui. Un centre
que acull persones que havent acabat el període formatiu no es poden
incorporar, per raons diverses, al món laboral.
Segons consta als criteris de
funcionament del Centre, és la seva intenció que aquestes persones siguin
considerades com a subjectes titulars de drets i en aquest sentit es posa l’èmfasi
en el respecte a la dignitat, l’autonomia individual, la participació i la
inclusió a la societat. A través de les activitats que els ofereixen treballen
diferents aspectes entre els quals hi ha l’educació i la formació. I és en
aquesta àrea que m’hi he vist involucrada mig per casualitat. La cosa va anar de
la següent manera:
Un dia, la Glòria Martí, una companya
dels Amics del Sol, mentre esmorzàvem abans de
sortir d’excursió, em va preguntar si sabria d’algú per acompanyar un grup
d’alumnes seus del centre on treballava (Can Carreras) a conèixer la història
de Barcelona. Es tractava d’acostar les persones de les quals ella és educadora
a la història de la ciutat a través dels indrets on han tingut lloc els fets
més determinants. Tinc la persona, li vaig dir, però no sé si tindrà temps,
perquè tot i estar jubilat, fa més activitats que un pluriempleat!
Vist que el Narcís tenia temps i que
els “alumnes” de la Glòria havien mostrat interès, un dia ens en vam anar a Can
Carreras a conèixer-los per tal de fer-nos una idea de com era el grup. Ni el Narcís
ni jo havíem treballat mai amb persones amb discapacitat i estàvem una mica
espectants perquè no estàvem segurs de saber-nos posar al nivell adequat. Gran
error, perquè només arribar i presentar-nos hi va haver una connexió immediata.
Tant els que després van venir a les activitats com els que circulaven pel
centre aquell dia ens van acollir molt afectuosament. Érem una novetat, i això suposo que ja els
alegrava el matí. Després vam seure al voltant d’una taula. La Glòria va
explicar el projecte, el Narcís va dir que podia explicar infinitat de coses de
Barcelona que els encantarien i ells van anar manifestant la seva opinió,
sempre entusiasta i positiva. Doncs no se’n parli més, el dijous 16 de març
començaríem i ens trobaríem al Parc de la Ciutadella.
Aquest darrer dia érem un grup
nombrós, perquè s’hi va poder incorporar el Ramon gràcies al fet que ja tenia
cadira de rodes elèctrica i es desplaçava amb una certa comoditat. Venir des de
Nou Barris al centre en autobús no és fàcil, però els altres membres ja ho
havien fet els altres dies. La resta del grup estava formada per la Montse, la
Silvia, l’Aida, la Cruz i l’Ernesto. A més de la Glòria, el Narcís i jo, també ens acompanyaven la
Núria, treballadora social de Can Carreras, i la Mont, una amiga del Narcís que
havia vingut també els altres dies, i que té experiència en la relació amb
persones amb discapacitat.
Han estat quatre sortides molt
reeixides. Els “alumnes” s’ho han passat molt bé, han escoltat les anècdotes
del Narcís amb atenció i han aportat els seus punts de vista. Volen repetir
segur!
He mencionat unes quantes vegades el
descans per anar al lavabo, i no és per casualitat. Ens hem topat sovint amb la
dificultat de trobar lavabos públics per no estar obligats a entrar als bars i
consumir. Ara que acabem d’estrenar corporació municipal nova potser seria el
moment de suggerir-los que serien molt benvingudes les actuacions que anessin
en la línia de facilitar la integració de les persones que per les seves
característiques necessiten una atenció especial en algun aspecte. De la
mateixa manera que facilitem la mobilitat amb les rampes, facilitem l’accés als
lavabos construint-ne de públics. De passada potser també evitaríem que alguns
turistes fessin les seves necessitats al mig del carrer.
Per acabar només vull dir dues coses:
en primer lloc, expressar el meu
agraïment al Narcís per haver acceptat de dur a terme aquesta activitat. I en
segon lloc, el meu agraïment també a la Glòria i als seus alumnes per haver-me
permès particpar-hi com un membre més del grup. La Mont i jo no hi anàvem ni
com educadores ni com a guies ni com a vigilants, hi anàvem com a acompanyants,
a compartir en termes d’igualtat les visites, les anècdotes, les bromes i les
coca-coles. Érem una més del grup i ens hi sentíem integrades.
Espero amb il·lusió el programa per
al curs que ve, però aviso: demanaré el menú amb temps per estudiar-me els
itineraris i no fer el ridícul davant del “profe” exhibint la meva ignorància!
Felicitats pel Narcís i els q l’acompanyeu.
ResponElimina