Passa al contingut principal

ELS MEUS AMICS DE CAN CARRERAS

 

Què és Can Carreras? Una masia del segle XVII situada al Parc central de Nou Barris, al costat de la qual hi ha el centre ocupacional del mateix nom. I és precisament d’aquest centre ocupacional per a persones amb discapacitat intel·lectual que vull parlar avui. Un centre que acull persones que havent acabat el període formatiu no es poden incorporar, per raons diverses, al món laboral.

Segons consta als criteris de funcionament del Centre, és la seva intenció que aquestes persones siguin considerades com a subjectes titulars de drets i en aquest sentit es posa l’èmfasi en el respecte a la dignitat, l’autonomia individual, la participació i la inclusió a la societat. A través de les activitats que els ofereixen treballen diferents aspectes entre els quals hi ha l’educació i la formació. I és en aquesta àrea que m’hi he vist involucrada mig per casualitat. La cosa va anar de la següent manera:

Un dia, la Glòria Martí, una companya dels Amics del Sol, mentre esmorzàvem abans de sortir d’excursió, em va preguntar si sabria d’algú per acompanyar un grup d’alumnes seus del centre on treballava (Can Carreras) a conèixer la història de Barcelona. Es tractava d’acostar les persones de les quals ella és educadora a la història de la ciutat a través dels indrets on han tingut lloc els fets més determinants. Tinc la persona, li vaig dir, però no sé si tindrà temps, perquè tot i estar jubilat, fa més activitats que un pluriempleat!

Em vaig posar en contacte amb el Narcís Fradera, professor d’Història i Geografia, antic company meu a Orlandai i com jo, professor d’institut els últims anys de la vida laboral. Sabia que ell era un gran partidari de treure els alumnes a passejar per fer-los conèixer en primera mà el territori que estudiaven, fos a Tarragona o al Barri Gòtic, a Empúries o al Poblenou. Seria un dia al mes, al matí, un parell o tres d’hores com a molt, per visitar els barris que ell considerés interessants, i amb un coffee break per a una coca-cola, un aquarius o un cafè (i també un lavabo).

Vist que el Narcís tenia temps i que els “alumnes” de la Glòria havien mostrat interès, un dia ens en vam anar a Can Carreras a conèixer-los per tal de fer-nos una idea de com era el grup. Ni el Narcís ni jo havíem treballat mai amb persones amb discapacitat i estàvem una mica espectants perquè no estàvem segurs de saber-nos posar al nivell adequat. Gran error, perquè només arribar i presentar-nos hi va haver una connexió immediata. Tant els que després van venir a les activitats com els que circulaven pel centre aquell dia ens van acollir molt afectuosament.  Érem una novetat, i això suposo que ja els alegrava el matí. Després vam seure al voltant d’una taula. La Glòria va explicar el projecte, el Narcís va dir que podia explicar infinitat de coses de Barcelona que els encantarien i ells van anar manifestant la seva opinió, sempre entusiasta i positiva. Doncs no se’n parli més, el dijous 16 de març començaríem i ens trobaríem al Parc de la Ciutadella.

Ens vam trobar a l’Arc de Triomf i ja des d’allà el Narcís va començar a explicar-nos coses i a fer-nos fixar en d’altres que jo, barcelonina de tota la vida, no sabia ni que existissin. I ell anava dient: això tampoc no ho saps? I jo, cada vegada més vergonya! Ens vam anar endinsant en direcció al llac i la cascada, on ens vam aturar per prendre un refresc i anar al lavabo. El dia era espectacular, sol resplandent i gens de fred. Vam acabar a l’estacció de França o ens vam dispersar per tornar cada u a casa seva i ells a dinar al centre.

La següent visita va ser a la Barceloneta, i el primer que van dir quan ens vam trobar va ser si veuríem el mar. Per descomptat que el veurem! No es pot anar a la Barceloneta i no acostar-se al mar! En aquell barri jo ja no hi anava tan despistada, algunes anècdotes les coneixia, però el que no sabia era que encara es pot veure a la planta baixa d’alguna casa antiga la pedra gravada amb la numeració del que aleshores eren unes construccions de tipologia militar. A la pedra hi figura el número de quartel i de l’illa, per orientar-se i trobar el carrer. Després vam anar a veure el mar i ens vam fer la foto amb l’hotel Vela al fons. Tots molt guapets!

La següent excursió urbana ens va dur a la Casa de l’Aigua de Trinitat Nova, un edifici modernista construït a principis del segle XX per millorar les condicions higièniques del subministrament a la ciutat de Barcelona, i aquesta vegada jo en sabia bastant, perquè ja l’havia visitat amb uns amics, i fins i tot m’havia arribat a Montcada i fet el recorregut del rec comtal.  Vam entrar a la cisterna i vam poder veure el començament del túnel que traspassa a l’altre costat de l’autopista. No vam anar fins a Trinitat Vella, ens vam quedar per la zona alta i vam prendre un refresc al centre cívic de Can Cuiàs. I vam aprofitar per anar al lavabo. Un altre dia esplèndid de sol i bona temperatura.

L’últim dia el Narcís ens va portar a la Barcelona romana, Barcino, i ens vam trobar a la Rambla, davant la font de Canaletes. Per descomptat, tots sabien per què és famosa la font: s’hi troben els culés quan guanya el Barça! Després vam anar a veure les restes de la plaça Villa de Madrid i a continuació, la muralla romana i l’aqüeducte, els trossos que en queden, a diferents llocs: Casa de l’Ardiaca, carrer Banys Nous, on, per cert, al centre de dia Sínia una noia ens va ensenyar la torre 67 de l’antiga muralla i ens en va oferir una explicació la mar d’interessant. Vam passar per la pastisseria Caelum i se’ns va fer la boca aigua veient els pastissos que tenien a l’aparador, però no teníem temps d’aturar-nos. Circular per Ciutat Vella ens va costar una mica. Ja hi havia molts turistes i anàvem a poc a poc. Aquesta vegada no ens vam aturar a prendre un refresc, però vam utlitzar els lavabos de la Casa de l’Ardiaca. Vam acabar a la Via Laietana on vam intentar veure el sarcòfag que han trobat recentment amb un esquelet sencer a dintre, però hi havia molts entrebancs i no ho vam aconseguir. Allà ens vam acomiadar i després de desitjar-nos bones vacances ens vam comprometre a continuar l’experiència el curs que ve.

Aquest darrer dia érem un grup nombrós, perquè s’hi va poder incorporar el Ramon gràcies al fet que ja tenia cadira de rodes elèctrica i es desplaçava amb una certa comoditat. Venir des de Nou Barris al centre en autobús no és fàcil, però els altres membres ja ho havien fet els altres dies. La resta del grup estava formada per la Montse, la Silvia, l’Aida, la Cruz i l’Ernesto. A més de la Glòria,  el Narcís i jo, també ens acompanyaven la Núria, treballadora social de Can Carreras, i la Mont, una amiga del Narcís que havia vingut també els altres dies, i que té experiència en la relació amb persones amb discapacitat.

Han estat quatre sortides molt reeixides. Els “alumnes” s’ho han passat molt bé, han escoltat les anècdotes del Narcís amb atenció i han aportat els seus punts de vista. Volen repetir segur!

He mencionat unes quantes vegades el descans per anar al lavabo, i no és per casualitat. Ens hem topat sovint amb la dificultat de trobar lavabos públics per no estar obligats a entrar als bars i consumir. Ara que acabem d’estrenar corporació municipal nova potser seria el moment de suggerir-los que serien molt benvingudes les actuacions que anessin en la línia de facilitar la integració de les persones que per les seves característiques necessiten una atenció especial en algun aspecte. De la mateixa manera que facilitem la mobilitat amb les rampes, facilitem l’accés als lavabos construint-ne de públics. De passada potser també evitaríem que alguns turistes fessin les seves necessitats al mig del carrer.

Per acabar només vull dir dues coses: en primer lloc,  expressar el meu agraïment al Narcís per haver acceptat de dur a terme aquesta activitat. I en segon lloc, el meu agraïment també a la Glòria i als seus alumnes per haver-me permès particpar-hi com un membre més del grup. La Mont i jo no hi anàvem ni com educadores ni com a guies ni com a vigilants, hi anàvem com a acompanyants, a compartir en termes d’igualtat les visites, les anècdotes, les bromes i les coca-coles. Érem una més del grup i ens hi sentíem integrades.

Espero amb il·lusió el programa per al curs que ve, però aviso: demanaré el menú amb temps per estudiar-me els itineraris i no fer el ridícul davant del “profe” exhibint la meva ignorància!

Espero que la colla d’amics de Can Carreras es llegeixi aquest article del blog i els faci il·lusió que es parli d’ells. M’agradaria que els fes il·lusió compartir-lo amb els seus companys de Can Carreras i amb les seves famílies. A mi me n’ha fet escriure-ho. Els vaig demanar permís per a les fotos i tots me’l van donar. Així que aquí ho teniu. Que passeu molt bones vacances! UNA GRAN ABRAÇADA!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...