Salta al contingut principal

EL JOC BRUT DE LA DRETA

 

Explica Sergi Pàmies a La Vanguardia del 22 de març que la SER va proposar a Juanjo Millàs un experiment que consistia a passar-se una setmana sense rebre cap estímul informatiu, desconnectat de titulars, notícies, tertúlies i qualsevol altre derivat de la indústria del present. La conclusió de Millàs és que els titulars tenen un efecte ansiolític. I li dono tota la raó.

Jo mateixa, sense anar més lluny, acabo de descobrir (fa poquets dies) que els titulars també tenen per a mi un efecte ansiolític. M’he adonat que tinc un tic consistent en anar a buscar els titulars que rebo al telèfon cada vegada que tanco el whatsapp. Rebo un clinc del wp, el miro; miro els altres que tinc silenciats i si s’escau, els contesto. Però cada vegada, indefectiblement, quan acabo vaig als titulars que rebo sense que els hagi demanat. La major part m’importen un rave, perquè en rebo de Regió 7 igual que de Múrcia o de La Corunya, i no sé per què. Però l’impuls d’anar a buscar titulars per si hagués passat alguna cosa que no em puc perdre és tan gran i tan absurd que em comença a preocupar. No puc viure sense ells.

Dit això, accepto que potser la política em té més atrapada del que voldria. Gaudeixo amb moltes altres coses i mai amb la política, i no obstant això, cap allà que me’n vaig a veure què passa i què diuen els diaris. Tot per acabar vomitant i dir allò tan reaccionari que la política ja no és el que era i que contra Franco vivíem millor. És broma, perquè jo això no ho dic, però una certa nostàlgia d’altres temps sí que la tinc. Nostàlgia absurda perquè només cal recordar l’època del Váyase, señor González per convèncer-se que la dreta ha utilitzat sempre les armes més rastreres que ha pogut per derrotar l’enemic (compte! no l’adversari, l’enemic, perquè així ho veuen) i que no és una novetat d’ara.

Abans que Vox presentés la seva moció de censura defensada per Ramón Tamames vaig llegir dues o tres entrevistes que els diaris li havien fet al candidat i vaig poder observar que malgrat la seva edat avançada tenia un discurs coherent i que donava la sensació que sabia el que es feia. Coincidia amb Vox amb algunes coses, per a ell essencials, i amb d’altres, no. En una d’aquestes entrevistes li feien una última pregunta: “Els presos polítics van ser la gran força moral del PCE en la taula de la transició. Com explicaria als presos comunistes del penal de Burgos el pas que vostè acaba de donar? Resposta: estan tots morts.”

No vaig escoltar el debat parlamentari mentre es produïa, però em vaig mirar el discurs de Tamames en diferit. Reivindicar a aquestes alçades la colonització d’Amèrica resulta grotesc. Dir que la Segona República va tenir tanta responsabilitat en la guerra civil com l’aixecament feixista és lamentable i dolorós. Atribuir la responsabilitat de la guerra d’Ucraïna als Estats Units és pervers. Ara, posar com a model de dona empoderada a Isabel la Católica ja no és ni caspós ni ranci: simplement és una idea que treu cucs, com els cadàvers.

Tots sabem com ha acabat l’aventura de la moció de Vox, un resultat que ja es coneixia per endavant i que no ha sorprès. Els comentaristes diuen que ha reforçat el govern de coalició i jo me n’alegro. A veure si aquest reforç el saben mantenir i no peta tot davant les eleccions municipals i autonòmiques. Però la utilització d’una eina reglamentària sabent que no portarà enlloc em sembla tan perversa que ja no me la puc prendre com una broma de mal gust, sinó com un símptoma més d’una malaltia que afecta la dreta, i que consisteix en rebentar les institucions quan no les poden controlar.

Des del moment que la moció de censura contra Rajoy va prosperar i les posteriors eleccions van donar la victòria a l’esquerra, per ajustada que fos, la dreta no ha parat de treure legitimitat al resultat ni de fer servir la guerra més bruta contra un govern que no els agrada.  De la Judicatura no cal ni que en parlem. No renovació del Consell General del Poder Judicial, encallada ad infinitum la renovació del Constitucional (que sort que finalment es va poder dur a terme), enfrontaments amb la justícia europea, etc.

Però no ens oblidem que a més de tot el que es veu hi ha també el que s’ha intentat que no es veiés, i és el que passa a les clavegueres. Ja vam haver de patir fa anys que un govern dit d’esquerres caigués en unes pràctiques nefastes carregant-se els terroristes per la via directa. El PSOE va pagar molt car l’error dels GAL i espero que no se’ls acudeixi mai més tirar per aquest camí. Crec que el govern de Pedro Sánchez és un govern honest que de vegades s’equivoca com es pot equivocar qualsevol govern, però si d’alguna cosa podem estar segurs és que passarà a la posteritat per ser el govern que ha tingut l’oposició més deslleial de la història de la democràcia post franquista. No li han fet costat en res, des de les mesures contra la pandèmia fins a la reforma de les pensions, no han dubtat a posar l’Estat contra les cordes boicotejant les institucions i activant les clavegueres i per si no quedés clar, el seu “líder” ha dit a Brussel·les que prefereix la reforma de Macron a la de Sánchez, una reforma, la francesa, que s’està implementant de manera pacífica i consensuada a l’Estat francès, com tothom sap...

Enric Juliana recordava a La Vanguardia del 21 de març com l’anomenat “sindicat del crim” va assetjar Felipe González durant uns anys fins que li van fer perdre les eleccions. Es tractava d’un grup de directors de diari, periodistes radiofònics i opinadors professionals, amb bons contactes dins la magistratura, la Policia, la Guàrdia Civil i els serveis secrets que van sincronitzar les seves línies editorials per fer caure el president del Govern. Álvaro Toledo els va immortalitzar en un quadre amb el títol de La tertúlia d’Antonio Herrero (1996) i Ramon Tamames, així com Sánchez Dragó (RIP), ideòleg de la moció de censura de Vox, en formava part. Tamames el té penjat al vestíbul de casa seva.

Va ser Juan Luis Cebrián qui va inventar el qualificatiu de Sindicat del Crim per al grup de periodistes complotats per derrocar Felipe González. Juliana diu que es podria considerar una expressió exagerada si Ansón no hagués declarat el 1998: “Calia derrocar Felipe González, aquesta era la qüestió. Pujant el llistó de la crítica es va arribar a tal extrem que fins i tot en molts moments es va posar en risc l’estabilitat de l’Estat”. Pensar que això es reconeix des de la dreta mateix és terrible. Com diu Juliana, “forçar les costures de l’Estat per fer caure l’adversari polític”. Qualsevol mitjà és vàlid, no només bloquejant les institucions o forçant la col·laboració del poder judicial, sinó utilitzant les clavegueres de l’Estat per espiar, calumniar, extorsionar i, en definitiva, torçar el decurs de la política fora de les vies democràtiques.

Crec que els d’esquerres som idiotes. Anem amb el lliri a la mà, ens creiem les lleis, defensem la Constitució (per més que voldríem canviar-ne alguns aspectes), volem guanyar-nos a les urnes el dret a governar però ens hem d’enfrontar al joc brut de l’adversari. Algú es creu que l’Operació Catalunya portarà a la presó algú que no sigui el Villarejo? Com es pot permetre que des del mateix govern s’espiï els polítics i s’inventin mentides amb la col·laboració de jutges i policies? Això és un Estat de dret?

I ja per acabar, un dels arguments de la moció defensada per Tamames que més m’indigna és la cantarella inacabable que a Catalunya no deixem parlar el castellà.  No cal que doni arguments en contra d’aquesta idea perquè tots ja us els sabeu. El castellà no corre cap perill a Catalunya, i això ho sap perfectament el PSOE, el PP, UP i qualsevol partit regional que vulgui informar-se una mica. No obstant això, ni el PSOE (ni tampoc UP) esmercen els seus esforços en deixar-ho clar fora del territori català. L’espantall de la persecució del castellà cala molt endins en zones allunyades de la perifèria mediterrània, però no combatre-ho dona vots, i com que sempre es mira a les properes eleccions en lloc de mirar als propers anys, així anem.

S’acosten eleccions, pràcticament en menys d’un mes i mig haurem de passar per les urnes a deixar el nostre vot. Que l’Esperit Sant ens il·lumini i si no, que Dios nos coja confesaos!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...