Passa al contingut principal

M'HE FET VELLA, SÍ SENYOR!

 

Aquest títol se’m va acudir fa uns dies abans de posar-me a escriure, i ara em pregunto si és encertat. Quan vaig pensar sobre què escriuria ho era; ara potser no tant. Començaré a explicar el meu estat d’ànim i potser de sobte, cap al final, hi haurà un gir de guió, com a les novel·les policíaques. O potser no.

Vaig pensar que m’estava fent vella quan vaig rebre la invitació d’un amic per anar al concert de la DHARMA que celebrava els seus cinquanta anys sobre els escenaris. 50 anys!!! La DHARMA, aquella colla de xitxarel·los que van començar a animar festes de barri amb la tenora, el saxo, la bateria i vinga soroll! Vaig pensar que m’estava fent vella perquè no sabia si estaria a l’alçada ni si aguantaria tot el concert.

Per si no ho sabeu (alguns ja ho sabeu) els germans Fortuny, creadors de la Companyia Elèctrica  Dharma, són els meus cosins. El seu avi (Esteve) i el meu (Jaume) eren germans. Quan van començar a destacar no només me’n vaig fer fan absoluta per la seva música sinó també perquè em semblava fascinant que de la meva família de Sants n’hagués sortit un grup tan modern i marxós. Era motiu d’orgull dins la família, i fins i tot amb l’àvia Laieta n’havíem parlat, tot i que a ella tant soroll no li agradava. No hi havia festa reivindicativa a Catalunya que la DHARMA no hi tingués el seu moment estel·lar.

Durant molts anys vaig estar al corrent de les seves actuacions, que van començar a destacar sobretot, almenys pel que a mi respecta, per la fusió entre el rock i la música tradicional catalana, amb la incorporació d’instruments propis de la cobla. El fet que no hi hagués lletra també m’agradava, així no calia fer objecció ideològica (si és que s’esqueia).

De mica en mica, però, vaig anar-me desentenent d’un tipus de música que congregava masses i feia anys que ja no m’havia mobilitzat per seguir-los la pista. Però de cop i volta rebo la invitació i em dic: és el moment de recuperar els anys de la teva joventut.

Està aviat dit. El primer que vaig comprovar va ser que, efectivament, deuria ser durant la meva joventut que vaig anar per última vegada al Palau Sant Jordi (en realitat hi vaig anar a escoltar Leonard Cohen la darrera vegada que va venir a Barcelona) perquè les normes per entrar al recinte del concert han canviat i jo no n’era conscient. Portava una ampolla molt bufona de vidre recoberta de neoprè per mantenir l’aigua fresqueta i els segurates de la porta, joves, guapos, catalans i simpàtics, em van dir: senyora, no pot entrar amb això. I jo que dic: per què? Doncs perquè no es poden entrar ampolles, ni llaunes ni coses semblants. Ja fa temps que les normes són aquestes. Si vol, l’amaga en un test i la recull a la sortida. No va caldre perquè la filla del meu acompanyant es va oferir per anar-la a deixar al cotxe. Com que el segurata era simpàtic se’m va acudir fer una brometa sobre la meva edat i la meva ignorància de les normes per accedir als concerts. Resposta: però si vostè és molt jove! (M’inflo amb 30 quilos d’autoestima!). Aleshores va venir el segon acte. El meu  amic portava una ampolla de plàstic de Vichy. Com que era de plàstic podia entrar, però sense tap. El segurata li treu el tap i el Vichy es converteix en l’erupció del Stromboli com a mínim. Mirant de no perdre l’aigua que quedava entrem i seiem.

Abans d’arribar al Sant Jordi jo anava amb la idea que nosaltres seríem els únics vells del concert, però tot i que hi havia gent jove, la majoria ja tenien una edat. M’hauria agradat preguntar-los quan era l’última vegada que havien anat a un concert de rock, perquè a mi em semblava que jo cantava com una almeja, però com que soc tímida no ho vaig fer. El concert va començar amb bastanta puntualitat.

Havien anunciat la col·laboració de diferents cantants i grups populars, grallers, castellers, bastoners, diables... Va ser una explosió de música, de soroll, de foc, de dansa,  una meravella. La música de la DHARMA continua sent la mateixa de sempre, el Joan amb el seu saxo saltant damunt l’escenari per demostrar que continua en forma, el record constant als dos germans desapareguts prematurament, el Josep i l’Esteve, sense els quals, probablement, la companyia no s’hauria format.

No van faltar les picades d’ullet a temps pretèrits (Maria del Mar Bonet cantant Què volen aquesta gent?, la melodia de We shall overcome al final...) o les referències a la situació de Catalunya, amb la presència de Jordi Cuixart i els crits d’independència. Van actuar també Celtas cortos, un grup de la prehistòria pop. Va ser un revival total.

Tan emocionada vaig tornar de Montjuïc que l’altre motiu pel qual m’havia considerat vella va desaparèixer del meu cervell i em va semblar, per unes hores, que tornava a ser jove. Vaig entrar al google a buscar entrades per al gran concert que tindria lloc el següent cap de setmana, i en quedaven! Vaig estar dubtant si m’hi llençava, però tenia el compromís d’ocupar-me dels meus nets aquell dia, i el dia del següent concert no seria a Barcelona. Vaig desistir, doncs, d’agafar entrades per al gran Boss, el gran Bruce Springsteen, al qual ja havia vist i escoltat al Camp Nou quan era jove (jo i ell!). Quan es va anunciar l’actuació del Boss a Barcelona ni se’m va acudir d’anar-hi. Vaig pensar això: ja soc vella per a aquetes coses. Però després de resistir amb gran plaer el concert de la DHARMA em va semblar que ja estava preparada per a tot. Si arribo a saber que també hi hauria l'Obama i l'Spielberg desfaig la paraula donada sobre el cangur dels nets i me'n vaig a Montjuïc. Quina enveja em fan totes les persones que tres dies abans ja fan cua, per torns, amb una organització espectacular per tal de no perdre la tanda i agafar lloc a la pista només obrir les portes!

La primera vegada que vaig sentir parlar de Bruce Springsteen no tenia ni idea de qui era. Me’n va parlar un professor d’Orlandai, el Manel Viñals, que va assistir al primer concert que el Boss va fer a Barcelona, al Palau d’Esports (1981). Es veu que va ser un concert especial que va deixar una empremta tal al cor del cantant que sempre més va considerar Barcelona com una ciutat especial dins de les seves gires. Ara acaba de dir el mateix, Barcelona is the best!

Durant molts anys vaig estar al cas de les seves noves cançons i em comprava tots els CDs. L’últim, The ghost of Tom Joad, que ara mateix estic escoltant mentre escric. Un disc intimista i tranquil, diferent d’aquell Glory days o Born in the USA. Vaig renunciar, doncs, a comprar-me una entrada per al concert del dia 28 no perquè em considerés massa vella per gaudir del Boss sinó per raons circumstancials. I la veritat, només pel fet de sentir el desig de tornar-lo a escoltar en directe ja em va semblar que no era tan vella. Vet aquí el gir de guió. És veritat que si no et mors et fas vell, però com diuen els que no volen reconèixer que se’ls està acabant la corda, l’important és com et sents, de manera que jo, ara mateix, escoltant al Bruce Springsteen a l’Spotify, em sento com si tingués trenta anys!

 


Comentaris

  1. Felicitats per sentir-te com si tinguessis trenta anys….

    ResponElimina
  2. La força i alegria es tradueix en tot el que fas. Esperit jove !!!!

    ResponElimina
  3. M'encanta aquest gir de guió. Felicitats Elisenda

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...