Salta al contingut principal

M'HE FET VELLA, SÍ SENYOR!

 

Aquest títol se’m va acudir fa uns dies abans de posar-me a escriure, i ara em pregunto si és encertat. Quan vaig pensar sobre què escriuria ho era; ara potser no tant. Començaré a explicar el meu estat d’ànim i potser de sobte, cap al final, hi haurà un gir de guió, com a les novel·les policíaques. O potser no.

Vaig pensar que m’estava fent vella quan vaig rebre la invitació d’un amic per anar al concert de la DHARMA que celebrava els seus cinquanta anys sobre els escenaris. 50 anys!!! La DHARMA, aquella colla de xitxarel·los que van començar a animar festes de barri amb la tenora, el saxo, la bateria i vinga soroll! Vaig pensar que m’estava fent vella perquè no sabia si estaria a l’alçada ni si aguantaria tot el concert.

Per si no ho sabeu (alguns ja ho sabeu) els germans Fortuny, creadors de la Companyia Elèctrica  Dharma, són els meus cosins. El seu avi (Esteve) i el meu (Jaume) eren germans. Quan van començar a destacar no només me’n vaig fer fan absoluta per la seva música sinó també perquè em semblava fascinant que de la meva família de Sants n’hagués sortit un grup tan modern i marxós. Era motiu d’orgull dins la família, i fins i tot amb l’àvia Laieta n’havíem parlat, tot i que a ella tant soroll no li agradava. No hi havia festa reivindicativa a Catalunya que la DHARMA no hi tingués el seu moment estel·lar.

Durant molts anys vaig estar al corrent de les seves actuacions, que van començar a destacar sobretot, almenys pel que a mi respecta, per la fusió entre el rock i la música tradicional catalana, amb la incorporació d’instruments propis de la cobla. El fet que no hi hagués lletra també m’agradava, així no calia fer objecció ideològica (si és que s’esqueia).

De mica en mica, però, vaig anar-me desentenent d’un tipus de música que congregava masses i feia anys que ja no m’havia mobilitzat per seguir-los la pista. Però de cop i volta rebo la invitació i em dic: és el moment de recuperar els anys de la teva joventut.

Està aviat dit. El primer que vaig comprovar va ser que, efectivament, deuria ser durant la meva joventut que vaig anar per última vegada al Palau Sant Jordi (en realitat hi vaig anar a escoltar Leonard Cohen la darrera vegada que va venir a Barcelona) perquè les normes per entrar al recinte del concert han canviat i jo no n’era conscient. Portava una ampolla molt bufona de vidre recoberta de neoprè per mantenir l’aigua fresqueta i els segurates de la porta, joves, guapos, catalans i simpàtics, em van dir: senyora, no pot entrar amb això. I jo que dic: per què? Doncs perquè no es poden entrar ampolles, ni llaunes ni coses semblants. Ja fa temps que les normes són aquestes. Si vol, l’amaga en un test i la recull a la sortida. No va caldre perquè la filla del meu acompanyant es va oferir per anar-la a deixar al cotxe. Com que el segurata era simpàtic se’m va acudir fer una brometa sobre la meva edat i la meva ignorància de les normes per accedir als concerts. Resposta: però si vostè és molt jove! (M’inflo amb 30 quilos d’autoestima!). Aleshores va venir el segon acte. El meu  amic portava una ampolla de plàstic de Vichy. Com que era de plàstic podia entrar, però sense tap. El segurata li treu el tap i el Vichy es converteix en l’erupció del Stromboli com a mínim. Mirant de no perdre l’aigua que quedava entrem i seiem.

Abans d’arribar al Sant Jordi jo anava amb la idea que nosaltres seríem els únics vells del concert, però tot i que hi havia gent jove, la majoria ja tenien una edat. M’hauria agradat preguntar-los quan era l’última vegada que havien anat a un concert de rock, perquè a mi em semblava que jo cantava com una almeja, però com que soc tímida no ho vaig fer. El concert va començar amb bastanta puntualitat.

Havien anunciat la col·laboració de diferents cantants i grups populars, grallers, castellers, bastoners, diables... Va ser una explosió de música, de soroll, de foc, de dansa,  una meravella. La música de la DHARMA continua sent la mateixa de sempre, el Joan amb el seu saxo saltant damunt l’escenari per demostrar que continua en forma, el record constant als dos germans desapareguts prematurament, el Josep i l’Esteve, sense els quals, probablement, la companyia no s’hauria format.

No van faltar les picades d’ullet a temps pretèrits (Maria del Mar Bonet cantant Què volen aquesta gent?, la melodia de We shall overcome al final...) o les referències a la situació de Catalunya, amb la presència de Jordi Cuixart i els crits d’independència. Van actuar també Celtas cortos, un grup de la prehistòria pop. Va ser un revival total.

Tan emocionada vaig tornar de Montjuïc que l’altre motiu pel qual m’havia considerat vella va desaparèixer del meu cervell i em va semblar, per unes hores, que tornava a ser jove. Vaig entrar al google a buscar entrades per al gran concert que tindria lloc el següent cap de setmana, i en quedaven! Vaig estar dubtant si m’hi llençava, però tenia el compromís d’ocupar-me dels meus nets aquell dia, i el dia del següent concert no seria a Barcelona. Vaig desistir, doncs, d’agafar entrades per al gran Boss, el gran Bruce Springsteen, al qual ja havia vist i escoltat al Camp Nou quan era jove (jo i ell!). Quan es va anunciar l’actuació del Boss a Barcelona ni se’m va acudir d’anar-hi. Vaig pensar això: ja soc vella per a aquetes coses. Però després de resistir amb gran plaer el concert de la DHARMA em va semblar que ja estava preparada per a tot. Si arribo a saber que també hi hauria l'Obama i l'Spielberg desfaig la paraula donada sobre el cangur dels nets i me'n vaig a Montjuïc. Quina enveja em fan totes les persones que tres dies abans ja fan cua, per torns, amb una organització espectacular per tal de no perdre la tanda i agafar lloc a la pista només obrir les portes!

La primera vegada que vaig sentir parlar de Bruce Springsteen no tenia ni idea de qui era. Me’n va parlar un professor d’Orlandai, el Manel Viñals, que va assistir al primer concert que el Boss va fer a Barcelona, al Palau d’Esports (1981). Es veu que va ser un concert especial que va deixar una empremta tal al cor del cantant que sempre més va considerar Barcelona com una ciutat especial dins de les seves gires. Ara acaba de dir el mateix, Barcelona is the best!

Durant molts anys vaig estar al cas de les seves noves cançons i em comprava tots els CDs. L’últim, The ghost of Tom Joad, que ara mateix estic escoltant mentre escric. Un disc intimista i tranquil, diferent d’aquell Glory days o Born in the USA. Vaig renunciar, doncs, a comprar-me una entrada per al concert del dia 28 no perquè em considerés massa vella per gaudir del Boss sinó per raons circumstancials. I la veritat, només pel fet de sentir el desig de tornar-lo a escoltar en directe ja em va semblar que no era tan vella. Vet aquí el gir de guió. És veritat que si no et mors et fas vell, però com diuen els que no volen reconèixer que se’ls està acabant la corda, l’important és com et sents, de manera que jo, ara mateix, escoltant al Bruce Springsteen a l’Spotify, em sento com si tingués trenta anys!

 


Comentaris

  1. Felicitats per sentir-te com si tinguessis trenta anys….

    ResponElimina
  2. La força i alegria es tradueix en tot el que fas. Esperit jove !!!!

    ResponElimina
  3. M'encanta aquest gir de guió. Felicitats Elisenda

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...