SOBRE LA PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA

 

Per res del món m’hauria atrevit a encetar aquest tema si no hagués llegit a La Vanguardia un article de Xavier Melero, advocat de qui tinc bona opinió, titulat Calúmnies (7/2/2023). Anava precisament d’això, de la presumpció d’innocència denegada a unes persones que van ser calumniades i a les quals, quan la justícia ja les va exonerar del tot, ningú no els va retornar la dignitat perduda.

Cal reconèixer que és un tema delicat. De cada cent acusacions d’abús o d’agressió sexual, quantes n’hi ha de falses? Segurament poques. Però només que n’hi hagi una de cada cent, l’acusat d’aquesta una té tot el dret de ser considerat innocent fins que no es demostri el contrari. Atrevir-se a dir això és arriscat, i més si ho defensa un home, per més advocat que sigui, encara que no precisament de la caverna.

Com és que ara un advocat com Melero treu un article reclamant el dret a la presumpció d’innocència? Es basa en tres acusacions que han resultat falses, una d’elles amb conseqüències penals per a les calumniadores. Es tracta del diputat de Junts Eduard Pujol. L’altre, el cas de Joan Ollé a l’Institut del teatre, exonerat de les acusacions, no ha pogut gaudir del resultat de les investigacions: va morir fa pocs mesos, ves a saber si aclaparat pel pes d’una acusació injusta. En el cas més recent, el de Saúl Gordillo, sembla que les acusacions no han quedat demostrades després de visionar uns vídeos de la Sala Apolo. Cada una de les parts les interpreta de manera diferent. Els tribunals diran el què quan els arribi el cas.

Negar les acusacions d’una dona que s’ha sentit abusada o agredida és d’allò més lleig, ho reconec. Muntanyes i muntanyes de casos s’han resolt a favor de la dona perquè, efectivament, hi ha hagut aqueta agressió. Però en qualsevol judici penal hi ha d’haver un funcionament just, s’han de respectar els drets dels acusats igual que s’han de respectar els drets dels condemnats. Això és la democràcia, respectar les lleis i respectar la dignitat de les persones.

Ens hem fet farts de veure pel·lícules americanes, però també ambientades en altres democràcies occidentals, on els drets dels acusats són menystinguts. Perquè són negres, perquè són terroristes, perquè són estrangers, perquè són homosexuals, perquè són pederastes... o simplement perquè els dona la gana a les autoritats, per exercir el seu domini sobre un de més feble.

Que la nostra democràcia és imperfecta, i la nostra justícia encara més, no és cap novetat. Crec que fins i tot ho va establir The Economist. Alguns jutges han mostrat el seu vessant masclista en sentències exculpatòries que han clamat al cel. Algunes han estat revisades pel Tribunal Suprem i modificades. Avui, però, no és el tema de la Magistratura el que em revolta, sinó aquest tribunal que és l’opinió pública expressada a través de les xarxes socials.

Es queixava Melero que a Eduard Pujol ni tan sols el seu propi partit el va acompanyar en la presumpció d’innocència. El van desposseir de tots els càrrecs i no els ha recuperat. Ara és com un empestat. Ha perdut la seva reputació, perquè aquella dita de calumnia que alguna cosa queda és ben veritat. No deu ser fàcil fer costat a un acusat de delictes sexuals, t’hi jugues que t’acusin de masclista, d’antifeminista, de còmplice de l’heteropatriarcat i de tot aquest conjunt de vocabulari de creació recent. Cada acusació falsa que es fa contra algú és un argument a favor de no donar credibilitat a les dones. I això és el pitjor que pot passar.

Quina és, doncs, la millor manera de preservar la dignitat de l’acusat i al mateix temps facilitar la reparació a la víctima? Aquí tornem a topar amb la justícia d’aquest país, que és més lenta que el carrilet. Si algun govern, alguna vegada, entengués la importància d’administrar justícia amb justícia, valgui la redundància absurda, i prengués consciència que tant l’acusat com l’acusador tenen dret a una resolució ràpida del seu conflicte, estaria fent un acte de salut democràtica de conseqüències impredictibles. De cop i volta ens hauríem convertit en el país número 1 per a The Economist! Allò mai vist, a Espanya han jutjat un cas abans que es fessin teranyines a l’expedient!

Pocs dies després de l’article de Melero passen per TV3 el documental d’Isabel Coixet El sostre groc, que havia guanyat un Gaudí recentment. Es tracta d’un documental sobre els abusos que un professor va estar perpetrant contra les alumnes de l’Aula de Teatre de Lleida gairebé vint anys enrere i que finalment les víctimes s’han atrevit a denunciar. És un documental terrible no tant pels abusos en si, que són esfereïdors, sinó per la manera com van ser infligits. Eren nenes de 14 i 15 anys que entraven il·lusionades en una escola de teatre no tant per convertir-se en actrius com per rebre una formació en arts escèniques alhora que treballaven l’expressió corporal. El primer que crida l’atenció és la devoció que sentien pel professor que les dirigia. Estaven abduïdes. Era una persona amb un gran magnetisme, que les feia anar per on volia, que tenia carisma i que havia aconseguit convèncer tothom, des de les autoritats municipals fins a la resta de professorat, de les qualitats meravelloses de la seva docència i del projecte de l’Aula en general. Va crear una companyia, La Inestable, amb gent molt jove, als quals portava per tot arreu proporcionant-los una autoestima notable mentre anava enfonsant les noies en la vergonya i el malestar. Per què no es van queixar des del primer moment? Només cal veure els testimonis d’aquelles nenes, ara amb més de trenta anys, per entendre la capacitat manipuladora d’aquell professor. Els arguments que donava per fer el que els feia, la manera com les seduïa, el silenci que els imposava, la idea que cada una d’elles era la preferida, el rebuig a la que no li seguia el corrent, tot el que veiem al documental és un manual del GRAN MANIPULADOR.

Han passat molts anys des d’aquells fets, que ja no es poden perseguir perquè han prescrit, però el documental és útil com a teràpia per a les noies afectades i com advertiment per al conjunt de la societat. Dona un toc d’alerta i anima  possibles víctimes a no deixar-se manipular i denunciar els fets des del començament.

Ara bé, tot i que podem considerar que el documental ha estat plantejat amb rigor i que no es fa demagògia, que en cap moment es dubta de la paraula de les noies i que finalment es donen per provats tots els abusos que es van produir, m’ha semblat que hi ha un petit biaix cap a dos personatges que les imatges impliquen en els fets com si hi tinguessin alguna responsabilitat. La primera, és la imatge d’Àngel Ros, alcalde de Lleida al temps dels fets, que apareix diverses vegades fent declaracions sobre l’excel·lència del projecte de l’Aula de Teatre i donant premis a les tasques desenvolupades. S’està indicant que les autoritats feien la vista grossa? Si fos així, seria molt criticable perquè se les pot acusar d’estar a la inòpia, però no de fer veure que no passa res.

La segona, i aquesta em sembla més greu, és l’aparició en dos moments, en foto fixa, de Joan Ollé, professor de l’Institut del Teatre que va ser acusat d’abusos per unes alumnes i que ni les investigacions del mateix Institut ni les de la Fiscalia van poder corroborar. En una d’elles apareix al costat d’Àngel Ros i del professor agressor, i per si l’espectador no sap qui és aquella tercera persona, li posen un cartellet que diu: Joan Ollé, director teatral. Si no tenien cap altra foto amb el professor recollint premis, cosa que m’estranya, no haver posat cap cartellet.  La informació no és rellevant i, en canvi, remet al cas d’una persona que va ser acusada injustament, i si algú no sap la cara que tenia Joan Ollé, amb el cartellet queda claríssim qui és. És una pífia involuntària? Al moment de fer el muntatge o de buscar les fotos per al documental encara no els havia quedat prou clar que el cas de Joan Ollé havia estat una injustícia? De fet, l’aparició del nom de Joan Ollé al documental de Coixet ha provocat la indignació de molts membres del món de les arts escèniques de tal manera que han publicat una carta de queixa exigint la restitució del bon nom del director teatral.

Ens trobem, doncs, amb un problema al qual no donem importància perquè són poques les persones que són acusades injustament. Però encara que només fos una, la seva dignitat ha de ser respectada. El linxament no ha estat mai una opció, n’hauríem d’haver après dels múltiples westerns de la nostra infància.