UNA REFLEXIÓ INCÒMODA

 

Deia la setmana passada que els d’esquerres som idiotes. Crec que hauria de rectificar i dir que els d’esquerres són idiotes. Jo ja no sé si soc d’esquerres o m’he tornat tan poc lluitadora que ja em puc considerar com dels apàtics, els apolítics, els conformistes o els cínics, que són els que més m’irriten de tot l’espectre ciutadà.

Podria, si tingués bona memòria, fer una llista de totes les manifestacions on he participat, des de les enquadrades de l’època franquista fins a les legals i multitudinàries, com per exemple, contra la guerra d’Irak. Entremig, les reivindicatives laborals, autonòmiques, socials, culturals o ideològiques, que de totes n’hi ha hagut. Ara, però, no em sento interpel·lada per CAP motiu, de manera que em quedo a casa mirant com els altres es manifesten.

Que em quedi a casa no vol dir que no tingui opinió sobre el que passa o que no trobi just que es manifestin. Tampoc m’he fet tan conservadora com per censurar els moviments de masses. És més, de vegades gaudeixo d’allò més veient com se li manifesten a l’Ayuso els sanitaris, per posar un exemple domèstic. Ara bé, per més justificades que siguin les protestes o les reivindicacions, no em sento prou motivada per abandonar el sofà i sortir al carrer. Crec que l’última on vaig participar va ser el 3 d’octubre del 2017 per protestar per la brutal agressió de la policia contra els votants de l’1 d'octubre, i que consti que jo no vaig votar.

Insisteixo que de motius n’hi ha per donar i per vendre, que una cosa és ser conformista i l’altra que et faci mandra o no vegis la utilitat de sortir al carrer. Hi afegiria, a més a més, que algunes manifestacions, no només a Catalunya sinó també en d’altres països, han agafat un caire tan violent i destructiu que m’han fet abjurar de la causa que defensaven. Per exemple, és el cas dels gilets jaunes (armilles grogues) que abans de la pandèmia van tenir esvalotat el nostre país veí i el van posar al límit. Un moviment espontani que va sorgir per protestar contra l’augment del preu dels carburants i va acabar exigint justícia social i fiscal i la dimissió del president de la República, entre altres coses. Les protestes es van estendre, es van radicalitzar i es van tornar tan violentes que a mi em semblava que tota reivindicació quedava desautoritzada pel sot fet d’haver estat acompanyada d’incendis, de destrucció, de brutalitat, tant per la part dels manifestants com de la policia. Macron va haver d’afluixar i fer concessions, però va ser el confinament per la pandèmia el motiu de l’aturada de les protestes.

Allà es van quedar aquells fets que a mi personalment em van semblar completament fora de lloc. Què s’han cregut aquests francesos eixelebrats que protesten violentament cada vegada que alguna cosa no els agrada! Que aprenguin a negociar, que per això tenen sindicats, i tal i qual.

Durant dos anys i mig han estat quietets, però es veu que a Macron li va la marxa i ha volgut escalfar els ànims amb el tema de les pensions, que vist des d’aquí, tot sigui dit, em sembla d’una lògica meridiana: augmentar l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys no és cap disbarat, tenint en compte l’esperança de vida i la baixada de la natalitat. En fi, que els arguments ja ens els sabem. Però vet aquí que els francesos s’han posat gallets i han decidit que no, que no els don la gana de treballar dos anys més. O almenys aquest és l’argument que jo creia que guiava les seves protestes.

Han passat bastants dies, la reforma s’ha aprovat per decret, Macron ha superat dues mocions de censura i les protestes continuen violentament al carrer. S’incendia l’Ajuntament de Burdeus, el rei d’Anglaterra és convidat a no visitar França, Macron, impertèrrit, diu que vol negociar i calmar els ànims, però el que jo veig és que aquí hi ha un problema de fons molt més greu que el de les pensions. Al final, però, el Consell Constitucional ha declarat legal la reforma i Macron ha quedat encantat. Tot i així, sap que té la meitat del país, o més, en contra.

Abans de llegir l’article de Xavier Mas de Xaxàs a La Vanguardia (25/3/2023) jo ja m’havia fet la meva reflexió incòmoda consistent en reconèixer que el problema anava més enllà de les pensions i que jo m’havia tornat molt conservadora perquè m’incomodaven aquestes protestes i volia que acceptessin la reforma i se’n tornessin a casa i paressin de fer merder. Però al mateix temps em deia: si tanta gent, amb tanta extensió territorial, amb tanta diversitat d’orígens socials  s’està manifestant insistentment un dia rere un altre, alguna cosa que se m’escapa hi ha d’haver que no és únicament les ganes de poder fer l’apéro tranquil·lament amb els copains un parell d’anys abans.

I aquestes raons les he trobat ben exposades a l’article esmentat. Si Mas de Xaxàs ho encerta, potser veurem el final de la V República.  Si us interessa el tema de França (no cal que digui que a mi, sí; és com el meu segon país), busqueu l’article a internet. Es diu “A les armes, ciutadans!”, i l’argument principal que exposa com a motiu de les protestes és que els francesos estan fins al capdamunt de tenir un president amb tant poder, que pot fer i desfer al seu gust, un petit Napoleó que es permet el luxe de saltar-se l’Assemblea Nacional i governar per decret. És l’únic president europeu amb tant poder i l’únic que exerceix el poder amb tanta arrogància. En una pintada reproduïda als diaris es recordava a Carles III, rei d’Anglaterra, l’existència de la guillotina. El que avisa no és traïdor. No serà la guillotina tradicional, però hi ha altres maneres de fer caure caps. La V República trontolla, diu Mas de Xaxàs. Un altre article a La Vanguardia, de Lluís Uría (9/4/2023) es titulava La mort de la V República, i començava així: La V República ha mort. (...) El 16 de març Emmanuel Macron li va donar el cop de gràcia quan va aprovar la controvertida reforma de les pensions per decret, sense passar pel vot del Parlament.

Recordo molt bé el Maig del 68 perquè el vaig viure tot sencer a París, i una de les consignes que cridaven els estudiants era “Dix ans, ça suffit!” Feia 10 anys de la V República i 10 anys amb De Gaulle al poder. El President ho va entendre i malgrat que el seu partit va arrasar a les eleccions convocades després dels mesos de convulsions, es va muntar un referèndum per perdre’l i poder-se’n anar honorablement. La V República no va caure, però han passat més de cinquanta anys i sembla que els francesos en comencen a tenir prou del presidencialisme. Si això acabés passant, si la V República caigués i donés lloc a una nova forma d’estat, potser jo tornaria a creure en la força de les masses, en la necessitat de les mobilitzacions, en l’obligació de vèncer la mandra i tornar a sortir al carrer quan creus que la causa és justa.

Mentrestant, m’hauré de plantejar si rectifico la meva actitud i em començo a mentalitzar que potser a casa nostra també caldrà sortir al carrer segons com vagin les properes eleccions i, sobretot, les de finals d’any. Potser caldrà anar a mítings a donar suport a gent marxosa com la Yolanda Díaz, o a l’església a pregar que Pedro Sánchez no faci més cagades que el puguin perjudicar, que PP i VOX no sumin i, posats a fer la carta als Reis, que el Parlament recuperi la funció d’espai de debat i no es limiti a ser l’escenari dels esperpents a què ens tenen acostumats aquets últims mesos. Ainsi-soit-il!