Passa al contingut principal

LA PRINCESA GUERRERA

 

Un dia, quan era adolescent, passejant per les Drassanes amb els meus pares, vam anar a petar als jardins del Baluard de Santa Madrona. No sé què hi fèiem allà, potser havíem anat al Museu a veure barcos. Si que sé, en canvi, què passava pel meu cap mentre des de dalt de la muralla mirava l’horitzó (marítim) imaginant-me que un príncep em venia a salvar de l’avorriment que m’esperava aquella tarda que, com totes les de diumenge, la passaria escoltant el Carrusel Deportivo. Jo m’imaginava vestida de princesa a la manera dels dibuixos del Ferrándiz, aquell que dibuixava contes retallats i estampes de la Primera Comunió. Concretament, m’imaginava com les princeses de Barbazul. Princeses medievals cofades amb vels vaporosos que acabaven totes tancades en aquella habitació per tafaneres fins que, efectivament, un príncep (en aquest cas el germà d’una d’elles, si no recordo malament) les venia a salvar.

Crec que és la primera i última vegada que m’he imaginat com a princesa, però deuria estar molt desesperada perquè tants anys després tingui la imatge tan vívida com perquè ara em surti de parlar-ne.

He tingut dues filles que han estat les meves princeses, i dues netes que també són les meves princeses actuals, i dos nets que són els meus cavallers. És a dir, em sento còmoda dins l’aristocràcia. Però vet aquí que els temps han canviat i ara les princeses ja no són el que eren. Ni tan sols la de Sant Jordi, que ja reivindica que se salvarà ella tota sola del Drac, que no necessita intervencions externes, i menys encara de guerrers pretensiosos que ves a saber que li demanaran a canvi.

A Barcelona teníem la nostra princesa particular però el mal cap del seu marit li va fer agafar el portante i anar-se’n a una altra banda. Ara no en tenim de pròpia, però podem gaudir de la de tots, que tots som súbdits de la mateixa monarquia. I com hereva d’aquesta monarquia li acaben d’encolomar un conjunt d’obligacions que m’han deixat astorada: li fan fer la mili!

La mili! Allò tan mal vist per uns i tan reivindicat per altres (el Marçal deia que si hi hagués hagut un exèrcit de lleva el 2003, Aznar no s’hauria embolicat amb la guerra d’Irak). La mili, aquella etapa que tots els nois volien veure superada però de la qual en parlaven sempre que podien. I ara resulta que la nostra princesa ha de rebre formació militar perquè ha de ser, un dia, Cap de les Forces Armades de Terra, Mar i Aire!.

Ara l’exèrcit és professional i s´hi apunta qui vol i també dones, només faltaria. Però la percepció que tinc del món militar diguem que és una mica diferent de la que té la Margarita Robles, i que continuo pensant que s’ha d’estar molt malament per voler fer-se soldat.

A la nostra princesa ningú no li ha demanat l’opinió. Probablement si la donés la farien callar, com van fer callar a sa mare quan va gosar interrompre el seu marit (aleshores nòvio). Potser li fa molta il·lusió, però francament, després de veure-la a les revistes vestideta de coloraines suaus, tan bufona ella i tan angelical, fins i tot quan li volen donar un aspecte més de “princesa del poble” i li posen avarques menorquines, que fa més “campechano” i modern, fins i tot en aquestes circumstàncies, es fa difícil imaginar que un dia pugui anar vestida de camuflatge, la cara empastifada de fang després d’unes maniobres, la cabellera rossa sota la gorra de plat (o de tassa) i rebentada després d’hores de marxa militar. També li faran fer flexions?

O potser és que ella no haurà de fer tot això, potser s’ho mirarà des de la barrera, no sé com va la cosa. Sí que han dit que sortirà amb el grau de tinent (si no recordo malament). La veritat, jo, ni sortint amb el grau de coronel voldria sotmetre’m a aquestes tortures.

Ja sé que ella no m’ho demana i que tampoc no li arriba aquest blog, però generosament li donaré alguns consells. Li deuen haver passat alguns vídeos per tal que es vagi familiaritzant amb el que l’espera, però jo li’n recomano uns altres, i estic segura que estareu d’acord amb mi que molen molt més.

Vídeo número 1 – Babette se va a la guerra (Christian Jaque, 1959), amb Brigitte Bardot. La tal Babette és utilitzada pels anglesos per obtenir informació del bàndol contrari durant la Segona Guerra Mundial, però és tan sapastra que només causa problemes. Ara, bufona ho és una bona estona.

Vídeo número 2 – La teniente O’Neil (Ridley Scott, 1997) on l’empoderada Demi Moore està disposada a demostrar que és més dura que els seus companys i pot suportar els entrenaments més salvatges que es puguin imaginar. Que n’aprengui la nostra princesa!

Vídeo número 3 – La chaqueta metàl·lica (Stanley Kubrick, 1987) on es demostra com es fa servir la dura instrucció rebuda en una caserna de marines un cop es troben sobre el terreny, al Vietnam. No hi surten dones, però és igual, el ardor guerrero el poden sentir també les dones.

Vídeo número 4 – Botón de ancla (en color, Miguel Lluch, 1961) Per allò de que la Marina també ha de participar en la formació de la Princesa.

Doncs res, aquí ho té la nostra, la primera princesa guerrera espanyola. Val a dir que pel que he llegit, les altres princeses europees també fan la mili, excepte la dels Països Baixos, perquè el rei no és el cap dels exèrcits, o una cosa així. Els hereus homes ja els hem vist disfressats de vegades en alguna revista.

Tota aquesta formació començarà a partir del curs que ve i jo ja friso per veure-li els modelets que portarà. Segur que vestida d’aviador estarà guapíssima perquè em sembla que van de blau i així l’uniforme li farà joc amb els ulls. Sé que no es podrà pintar les ungles, ni tan sols durant els permisos, i això sí que és una murga, perquè ara que se les pinten fins i tot els nens i de tots els colors, estic segura que ho trobarà a faltar. Suggereixo alguns elements de merchandising que si no se li han acudit a ningú ho podríeu posar en pràctica alguns dels meus lectors que sou hàbils amb el disseny: uns retallables com els que jo tenia de petita amb vestidets: uniformes de gala, uniformes de maniobres, pijames i roba interior (dormen en barracons separats homes i dones?), vestit per al Dia de les Forces Armades, per a la Missa Major de no sé quin dia, per a funerals o enterraments... Segur que en necessitarà per acudir a totes les cerimònies que li tenen destinades.

En fi, quin estrès! Per res del món voldria ser princesa!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

TARDES DE SOLEDAD

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...