Passa al contingut principal

SOC BRUIXA?

 

Aquest matí m’he llevat amb la idea d’anar a fer una caminada per la costa nord de Menorca. A les 10 plovia. A les 11 ha arribat un amic amb qui havia quedat i hem pogut observar com els núvols s’obrien i anava apareixent un cel blau que prometia un dia radiant. Efectivament, al cap d’una estona anàvem camí de Cavalleria per agafar el camí de cavalls fins a l’embarcador de Santa Teresa i anar una mica més enllà. Com que el mar estava molt enfurismat, hem anat fins al Cap per veure com trencaven les onades a l’illa dels Porros i no perdre’ns un espectacle que era just el contrari del que havia pogut contemplar el dia anterior al sud, on tot era calma i tranquil·litat.

Després de passejar decidim anar a dinar a La Palma, a Fornells, i mentre sostenia a la mà una copa de verdejo veig passar per davant meu un senyor elegant i ben plantat, d’uns setanta anys, amb pinta d’estranger, vestit de manera informal, sol, i em dic: Ostres, l’Ole Thorson, però no és possible, hauria de ser més vell. El senyor ha creuat per davant de la meva vista i no l’he seguit per veure on anava ni si es trobava amb algú.

Després de dinar he tornat a Mercadal on m’esperaven els diaris que havia comprat al matí i que no havia obert. Agafo La Vanguardia i l’obro per qualsevol lloc, i em trobo a la pàgina de les necrològiques. Ocupant-ne mitja hi ha l’obituari de l’enginyer Ole Thorson. Em quedo perplexa. No pot ser que jo hagi vist la seva estampa a Fornells i ara m’assabenti que és mort des de divendres. Ja sé que el senyor de Fornells no era Ole Thorson, però per què el dia que el diari porta la notícia de la seva mort jo veig un senyor igual que ell?

Ole Thorson (1941-2023) era una eminència en matèria de mobilitat sostenible. El vaig conèixer deu fer uns cinquanta anys perquè tenia relació amb el Marçal per temes urbanístics, i perquè una vegada vam anar a casa seva, a Santa Coloma de Gramenet, a una festa no sé si per sant Joan o per algun altre motiu. Vivia en una casa unifamiliar amb jardí, molt allunyada de la idea que jo tenia del que era Santa Coloma, un municipi per a la classe obrera. Tot i que jo no m’he dedicat mai a l’urbanisme l’Ole Thorson ha estat sempre per a mi un referent en matèria de mobilitat. Cada vegada que a Barcelona hi havia un problema d’embussos, de col·lapses circulatoris, de semàfors mal coordinats, jo pensava: això ho hauria d’arreglar l’Ole Thorson.

Ole Thorson era danès i portava a Barcelona més de cinquanta anys. Era guapo, elegant, simpàtic, encara que jo no l’havia tornat a veure en persona des del dia de la festa a casa seva. Però era un referent. Anava en bicicleta i portava “pajarita”. Dues coses aparentment contradictòries, però que el definien completament. Cal posar en valor els desplaçaments que no contaminen, però l’elegància no està renyida amb la sostenibilitat.

En veure l’obituari de La Vanguardia m’he preguntat si el senyor que he vist a Fornells l’he vist de debò o se m’ha aparegut només a mi. ¿Per què la imatge de l’Ole Thorson que jo tenia en el record ha hagut d’aparèixer davant meu just el dia que m’havia d’assabentar de la seva mort? Soc bruixa sense saber-ho?

Des d’aquesta humil pàgina bloggera voldria retre-li un homenatge per tot el coneixement que ell ha aportat en matèria de mobilitat sostenible i dir-li que encara que només ens vam tractar durant unes hores en una festa fa mig segle, la seva empremta va quedar clavada en el meu cap fins al punt que avui, potser, he vist el seu fantasma passejant per Fornells.

 

Comentaris

  1. No hi has pensat en un creu ameno de mons paralelé? Com a la peli guanyadora del últimos Oscar’s? Es broma nomes una clucada d ull . Un escrit molt maco

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...