Passa al contingut principal

SOC BRUIXA?

 

Aquest matí m’he llevat amb la idea d’anar a fer una caminada per la costa nord de Menorca. A les 10 plovia. A les 11 ha arribat un amic amb qui havia quedat i hem pogut observar com els núvols s’obrien i anava apareixent un cel blau que prometia un dia radiant. Efectivament, al cap d’una estona anàvem camí de Cavalleria per agafar el camí de cavalls fins a l’embarcador de Santa Teresa i anar una mica més enllà. Com que el mar estava molt enfurismat, hem anat fins al Cap per veure com trencaven les onades a l’illa dels Porros i no perdre’ns un espectacle que era just el contrari del que havia pogut contemplar el dia anterior al sud, on tot era calma i tranquil·litat.

Després de passejar decidim anar a dinar a La Palma, a Fornells, i mentre sostenia a la mà una copa de verdejo veig passar per davant meu un senyor elegant i ben plantat, d’uns setanta anys, amb pinta d’estranger, vestit de manera informal, sol, i em dic: Ostres, l’Ole Thorson, però no és possible, hauria de ser més vell. El senyor ha creuat per davant de la meva vista i no l’he seguit per veure on anava ni si es trobava amb algú.

Després de dinar he tornat a Mercadal on m’esperaven els diaris que havia comprat al matí i que no havia obert. Agafo La Vanguardia i l’obro per qualsevol lloc, i em trobo a la pàgina de les necrològiques. Ocupant-ne mitja hi ha l’obituari de l’enginyer Ole Thorson. Em quedo perplexa. No pot ser que jo hagi vist la seva estampa a Fornells i ara m’assabenti que és mort des de divendres. Ja sé que el senyor de Fornells no era Ole Thorson, però per què el dia que el diari porta la notícia de la seva mort jo veig un senyor igual que ell?

Ole Thorson (1941-2023) era una eminència en matèria de mobilitat sostenible. El vaig conèixer deu fer uns cinquanta anys perquè tenia relació amb el Marçal per temes urbanístics, i perquè una vegada vam anar a casa seva, a Santa Coloma de Gramenet, a una festa no sé si per sant Joan o per algun altre motiu. Vivia en una casa unifamiliar amb jardí, molt allunyada de la idea que jo tenia del que era Santa Coloma, un municipi per a la classe obrera. Tot i que jo no m’he dedicat mai a l’urbanisme l’Ole Thorson ha estat sempre per a mi un referent en matèria de mobilitat. Cada vegada que a Barcelona hi havia un problema d’embussos, de col·lapses circulatoris, de semàfors mal coordinats, jo pensava: això ho hauria d’arreglar l’Ole Thorson.

Ole Thorson era danès i portava a Barcelona més de cinquanta anys. Era guapo, elegant, simpàtic, encara que jo no l’havia tornat a veure en persona des del dia de la festa a casa seva. Però era un referent. Anava en bicicleta i portava “pajarita”. Dues coses aparentment contradictòries, però que el definien completament. Cal posar en valor els desplaçaments que no contaminen, però l’elegància no està renyida amb la sostenibilitat.

En veure l’obituari de La Vanguardia m’he preguntat si el senyor que he vist a Fornells l’he vist de debò o se m’ha aparegut només a mi. ¿Per què la imatge de l’Ole Thorson que jo tenia en el record ha hagut d’aparèixer davant meu just el dia que m’havia d’assabentar de la seva mort? Soc bruixa sense saber-ho?

Des d’aquesta humil pàgina bloggera voldria retre-li un homenatge per tot el coneixement que ell ha aportat en matèria de mobilitat sostenible i dir-li que encara que només ens vam tractar durant unes hores en una festa fa mig segle, la seva empremta va quedar clavada en el meu cap fins al punt que avui, potser, he vist el seu fantasma passejant per Fornells.

 

Comentaris

  1. No hi has pensat en un creu ameno de mons paralelé? Com a la peli guanyadora del últimos Oscar’s? Es broma nomes una clucada d ull . Un escrit molt maco

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...