Salta al contingut principal

EL MIRACLE DE LA PRIMAVERA

  

Al olmo viejo, hendido por el rayo

y en su mitad podrido,

con las lluvias de abril y el sol de mayo

algunas hojas verdes le han salido. 

Avui m’he llevat amb l’esperit poètic i he decidit donar un to en consonància al meu article setmanal. També pot ser que en lloc de poètic acabi sent patètic, però com que rima, una mica de poesia sí que hi haurà.

Tothom sap que hi ha dues habilitats que no tinc (entre d’altres que tampoc tinc) que són l’art de la cuina i la jardineria. Avui parlaré de la jardineria. I per començar em remuntaré tres anys enrere quan gràcies al confinament vaig passar moltes hores al balcó i vaig poder seguir l’evolució de les plantes que hi tinc exposades. Va coincidir que  va ser una primavera extraordinàriament lluminosa, amb bona temperatura, un gran sol i un silenci al carrer que valia tot l’or del món. Vaig poder seguir la floració de les amaril·lis, de les clívies i, molt especialment, de l’orquídia. Em preparava el vermut a la tauleta de fora contemplant unes plantes a qui mai havia fet massa cas, tot i estar satisfeta de tenir-les, però que m’alegraven la vista. Després va venir l’estiu, jo vaig passar molt temps a Menorca i quan vaig tornar, com cada any, allò no era precisament el jardí de l’ Edèn.

Des d’aquell any fins ara he hagut de llençar alguna planta morta, substituir-ne d’altres i fer-ne revifar algunes més. He tingut un èxit moderat, però n’hi ha una que no m’ha fallat mai, i avui li dedico aquest escrit. És una orquídia.

L’orquídia cymbidium és a casa des de fa més de quinze anys. Me la van regalar pel meu aniversari i des d’aleshores ha viscut moments de gran vitalitat i moments terribles. Quan van rehabilitar la façana principal vam haver d’entrar totes les plantes a dins de casa i l’orquídia es va passar mesos al costat d’una finestra intentant captar la llum i apartada dels radiadors per no sufocar-se. En acabar les obres havia perdut vitalitat i vaig llençar alguns dels bulbs més afectats i replantar en un test nou els que em van semblar aprofitables. La vaig tornar a treure al balcó esperant que florís amb la mateixa esponerositat (atenció, neologisme!) que en temps anteriors, però no va ser així. Ni una tija florida va treure, ni una! I vaig haver d’esperar a la primavera següent, i en va treure una. Quina decepció! Abans en treia tres o quatre com a mínim! Li vaig fer confiança i vaig esperar la primavera següent: dues tiges! Anàvem millorant.

No sé per què aquella planta es va convertir amb el temps amb el símbol de la renovació de la vida i tot i tenir altres plantes que florien jo només em fixava amb l’orquídia. I crec que el secret era ben clar: tot i que les flors no eren obertes del tot fins ben bé a l’abril, al gener ja li sortien les tiges que donarien lloc a les flors. Observava la planta per si donava senyals d’esgotament o si, al contrari, estava en marxa la floració. Només aquest petit plaer de constatar que la renovació de les flors estava a punt de produir-se era com una injecció de moral, com el comprovant que la vida continuava al meu balcó.

Aquest mes de desembre passat em vaig acostar al test amb la intenció de descobrir-hi les noves tiges. Va ser una decepció, no hi havia res. Després me’n vaig oblidar. Però el dia de Nadal a Barcelona feia tanta calor que era obligat obrir el balcó i mentre preparava la taula i el dinar vaig sortir a donar un cop d’ull a les plantes i vaig poder comprovar que l’orquídia no m’havia fet el salt. Li estaven sortint almenys quatre tiges que ja feien deu o dotze centímetres, escampades per tot el test i que en un parell de mesos mostraran els bordons i en tres o quatre, les flors. També vaig poder observar que un ciclamen que donava per mort no només ha rebrotat sinó que ja comença a mostrar uns bordonets minúsculs com per reclamar el seu dret a decorar la meva terrasseta.

Quan surto al balcó per observar si l’orquídia progressa, i veig que sí, experimento una sensació estranya, com una mena de confirmació de la vida, i total, només és una planta. Em resigno quan alguna de les altres dona senyals d’abatiment i l’he de substituir. Penso que és llei de vida, néixer i morir. Però l’orquídia és diferent, l’orquídia m’acompanya i tot i que no li parlo, ella sap que espero que floreixi, i no em decep. Per això he volgut començar el text amb uns versos de Machado, que va dedicar a un om que, tot i estar fet un desastre, va aconseguir fer brotar algunes fulles. Ell esperava també que, com el miracle de la primavera, un miracle li retornés la salut a la seva estimada Leonor. El poema, per a qui no se’n recordi, acaba de la següent manera:

Mi corazón espera

también, hacia la luz y hacia la vida,

otro milagro de la primavera.

Jo no espero miracles, només que la meva orquídia continuï florint cada primavera.

 

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...