Salta al contingut principal

CONVERSES D'AQUÍ I D'ALLÀ

 

Després de fer-me la sàvia en els articles anteriors (si Molière aixequés el cap, m’inclouria entre les femmes savantes? Espero que no!), avui decideixo parlar de frivolitats tals com les converses sentides aquí i allà i que m’han fet gràcia.

Feia molt temps que no agafava un avió entre setmana jo sola per anar a un lloc que no fos Menorca, i mentre m’esperava al Prat per embarcar cap a París em vaig adonar que la majoria de passatgers tenien aspecte d’anar-hi per feina. Davant meu una parella d’home i dona -que no eren parella sinó companys de feina- discutien sobre l’empresa i la seva política d’expansió. Parlant d’un tal Arnaud, ella deia que el seu objectiu era augmentar les vendes mentre que l’altre deia que li semblava que amb augmentar la facturació ja en tenia prou. Però esclar, la facturació havia augmentat i les vendes no, perquè els costos havien pujat i per tant els beneficis s’havien reduït. Apassionant, a les 8 del matí sentir una conversa com aquesta! Després va resultar que em van tocar al costat i vaig saber que ella, que se la veia més gran que a ell, estava casada i tenia un nen amb qui va parlar per telèfon i va quedar clar que el pare el portaria a l’escola, i que molts petonets, la mama t’estima i bla, bla, bla. Sort que al cap d’una estona ja van callar i jo vaig poder continuar llegint tranquil·lament.

Molt més interessant va ser la conversa que vaig sentir a la tornada, esperant per embarcar durant hores perquè, escarmentada pel control exhaustiu de seguretat que havia hagut de suportar al juny, hi vaig anar tres hores abans, no fos cas que perdés l’avió per culpa de “la procédure”, que és l’escorcoll a què et sotmeten per si portes un desodorant no declarat o una pasta de dents sospitosa.

Primer van ser converses sorolloses d’un grup d’espanyols de diverses edats que per l’accent que tenien tots vaig deduir que no anaven a Barcelona. S’ho havien passat pipa, estaven contents i ho van fer saber a tota la clientela de la zona d’embarcament on em trobava. Una estona després, quan van anunciar el vol a Málaga ja vaig entendre on anaven. Al cap de poc allò era un altre cop una bassa d’oli.

Com que la companyia era molt professional i volia guanyar punts en puntualitat, ens van cridar i ens van fer passar cap al finger, però l’avió encara no estava a punt, de manera que ens vam passar una bona estona al passadís. Aquesta vegada el meu company de fila era algú que treballava en l’àmbit de les renovables i estava tenint una conversa amb un company de feina amb qui havia compartit una conferència o reunió i una sopar (d’empresa, suposo). Parlaven d’un alt directiu que havia decidit deixar de viatjar amb el seu jet privat i llogar-ne un cada vegada que el necessités. Es va vendre el seu, se’l va treure de sobre. Podríeu pensar que era per consciència ecològica o perquè necessitava cash, però no, era perquè no li seguissin les passes els competidors. Resulta que viatjant amb el teu jet privat quedes registrat als diferents aeroports on aterres i d’aquesta manera els competidors, si veuen que has anat diverses vegades en poc temps al mateix lloc, s’ensumen que allà hi ha negoci i miren de fotre’t els contactes o les inversions o el que sigui. Ho vaig trobar meravellós! No només ens espien als mortals de pa sucat amb oli a partir dels mòbils, a la jet-set també l’espien i li causen perjudicis terribles! Aquest noi no va seure al meu costat i no vaig saber com acabava la conversa ni per quina empresa treballava ni quina mena de renovables manegava. Però el tema era interessant i molt actual.

Marxem dels avions i anem a l’autobús. Dimarts, 22 de novembre, Argentina s’estrena al Mundial de futbol. No gastaré ni mitja ratlla per dir el que n’opino d’aquest mundial perquè ja ho han dit tot. Que jugués Argentina a aquella hora del matí jo no en tenia ni idea, però puja un senyor al bus i veu que el conductor està seguint el partit amb la ràdio. Li pregunta com van i li diu que fatal, que estan perdent per 1 a 2. Semblava que s’enfonsava el món. A mi, plim, vaig continuar el viatge.

Al migdia, dino en un restaurant simpàtic de Gràcia amb uns amics i a la taula del costat la conversa gira al voltant del desastre del dia: Argentina ha perdut davant l’Aràbia Saudita. Quin drama!

A la tarda vaig a recollir el meu net petit a la porta de l’escola (on hi ha alumnes de pares argentins) i de què parlen? Del desastre del dia. Decididament, avui no tinc sort, no sentiré cap conversa intel·ligent fins que no hagin acabat de pair la derrota, i això deu anar per llarg; no sé quan juguen el proper partit. Espero que el guanyin i parin de fer el ploricó. (Efectivament, el van guanyar).

Però la cosa no acaba aquí. Dimarts 22 jo tenia un dia bastant complert i al vespre m’esperava un sopar en un dels restaurants japonesos de moda de Barcelona, el Sato i Tanaka, resultat d’un regal d’aniversari. Anàvem quatre i ens van posar en angle a la barra, com és costum. Mentre esperàvem que la quarta persona arribés, sento els que estaven una mica més enllà que parlaven... de què? De la derrota d’Argentina! No m’ho puc creure, vaig pensar, aquí també? En aquets ambient tan glamurós s’ha de parlar de futbol? Fins quan ha de durar???

Però bé, el tema futbol no va a tornar a sortir (o jo no ho vaig sentir). En canvi, van ser molt curioses les converses amb els veïns. El Sato i Tanaka té dos ambients, dues barres des d’on cuinen i serveixen els seus plats, davant dels clients, separades per una paret que no impedeix que des de l’un es vegi l’altre. Jo ja sabia que una barra la portava el Sato i l’altra, el Tanaka, però no sabia si es menjava el mateix o si hi havia diferències. Com que el veí de barra s’havia mostrat simpàtic i, en veure’ns “novatos” ens havia preguntat si érem de Barcelona, em vaig atrevir a preguntar-li sobre aquestes diferències (que no són tals, l’única és el “savoir faire” de cada cuiner). Ens va dir que el Sato ja no hi era i que el que ens estava servint a nosaltres era el Tanaka. En vista de l’animada conversa, el Tanaka (que se’l veia més aviat tímid) em va dir que se’n recordava de mi, que hi havia anat amb la meva filla, que havíem segut en tal i qual lloc i que havia demanat sashimi de toro. Ens vam quedar veient visions: Com podia recordar-se de mi si hi havia anat al setembre, feia dos mesos? Esclar, vam pensar. Tot el dia darrere la barra treballant amorosament per als clients deu ser la seva única distracció, fixar-s’hi.

Total i resumint, que anant pel món sents moltes converses, que jo generalment no les escolto ni m’hi fixo, però com que ha donat la casualitat que en pocs dies he fet una marató d’escoltar les veus alienes, m’ha fet gràcia frivolitzar sobre el tema.

Aprofito per recomanar el restaurant Sato i Tanaka a tots aquells a qui agradi la cuina japonesa. No us podeu imaginar la quantitat de sabors diferents que vam tastar, amb quina finesa estaven cuinats, i servits un a un, a poc a poc, a mesura que els anava fent, davant dels teus ulls, el senyor Tanaka. Després del gran disgust que duia al cor per la derrota d’Argentina, em vaig poder refer gràcies al senyor Tanaka. No cal dir que la valoració que em van sol·licitar l’endemà es va enfilar fins al més alt dels núvols!



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...