Passa al contingut principal

CONVERSES D'AQUÍ I D'ALLÀ

 

Després de fer-me la sàvia en els articles anteriors (si Molière aixequés el cap, m’inclouria entre les femmes savantes? Espero que no!), avui decideixo parlar de frivolitats tals com les converses sentides aquí i allà i que m’han fet gràcia.

Feia molt temps que no agafava un avió entre setmana jo sola per anar a un lloc que no fos Menorca, i mentre m’esperava al Prat per embarcar cap a París em vaig adonar que la majoria de passatgers tenien aspecte d’anar-hi per feina. Davant meu una parella d’home i dona -que no eren parella sinó companys de feina- discutien sobre l’empresa i la seva política d’expansió. Parlant d’un tal Arnaud, ella deia que el seu objectiu era augmentar les vendes mentre que l’altre deia que li semblava que amb augmentar la facturació ja en tenia prou. Però esclar, la facturació havia augmentat i les vendes no, perquè els costos havien pujat i per tant els beneficis s’havien reduït. Apassionant, a les 8 del matí sentir una conversa com aquesta! Després va resultar que em van tocar al costat i vaig saber que ella, que se la veia més gran que a ell, estava casada i tenia un nen amb qui va parlar per telèfon i va quedar clar que el pare el portaria a l’escola, i que molts petonets, la mama t’estima i bla, bla, bla. Sort que al cap d’una estona ja van callar i jo vaig poder continuar llegint tranquil·lament.

Molt més interessant va ser la conversa que vaig sentir a la tornada, esperant per embarcar durant hores perquè, escarmentada pel control exhaustiu de seguretat que havia hagut de suportar al juny, hi vaig anar tres hores abans, no fos cas que perdés l’avió per culpa de “la procédure”, que és l’escorcoll a què et sotmeten per si portes un desodorant no declarat o una pasta de dents sospitosa.

Primer van ser converses sorolloses d’un grup d’espanyols de diverses edats que per l’accent que tenien tots vaig deduir que no anaven a Barcelona. S’ho havien passat pipa, estaven contents i ho van fer saber a tota la clientela de la zona d’embarcament on em trobava. Una estona després, quan van anunciar el vol a Málaga ja vaig entendre on anaven. Al cap de poc allò era un altre cop una bassa d’oli.

Com que la companyia era molt professional i volia guanyar punts en puntualitat, ens van cridar i ens van fer passar cap al finger, però l’avió encara no estava a punt, de manera que ens vam passar una bona estona al passadís. Aquesta vegada el meu company de fila era algú que treballava en l’àmbit de les renovables i estava tenint una conversa amb un company de feina amb qui havia compartit una conferència o reunió i una sopar (d’empresa, suposo). Parlaven d’un alt directiu que havia decidit deixar de viatjar amb el seu jet privat i llogar-ne un cada vegada que el necessités. Es va vendre el seu, se’l va treure de sobre. Podríeu pensar que era per consciència ecològica o perquè necessitava cash, però no, era perquè no li seguissin les passes els competidors. Resulta que viatjant amb el teu jet privat quedes registrat als diferents aeroports on aterres i d’aquesta manera els competidors, si veuen que has anat diverses vegades en poc temps al mateix lloc, s’ensumen que allà hi ha negoci i miren de fotre’t els contactes o les inversions o el que sigui. Ho vaig trobar meravellós! No només ens espien als mortals de pa sucat amb oli a partir dels mòbils, a la jet-set també l’espien i li causen perjudicis terribles! Aquest noi no va seure al meu costat i no vaig saber com acabava la conversa ni per quina empresa treballava ni quina mena de renovables manegava. Però el tema era interessant i molt actual.

Marxem dels avions i anem a l’autobús. Dimarts, 22 de novembre, Argentina s’estrena al Mundial de futbol. No gastaré ni mitja ratlla per dir el que n’opino d’aquest mundial perquè ja ho han dit tot. Que jugués Argentina a aquella hora del matí jo no en tenia ni idea, però puja un senyor al bus i veu que el conductor està seguint el partit amb la ràdio. Li pregunta com van i li diu que fatal, que estan perdent per 1 a 2. Semblava que s’enfonsava el món. A mi, plim, vaig continuar el viatge.

Al migdia, dino en un restaurant simpàtic de Gràcia amb uns amics i a la taula del costat la conversa gira al voltant del desastre del dia: Argentina ha perdut davant l’Aràbia Saudita. Quin drama!

A la tarda vaig a recollir el meu net petit a la porta de l’escola (on hi ha alumnes de pares argentins) i de què parlen? Del desastre del dia. Decididament, avui no tinc sort, no sentiré cap conversa intel·ligent fins que no hagin acabat de pair la derrota, i això deu anar per llarg; no sé quan juguen el proper partit. Espero que el guanyin i parin de fer el ploricó. (Efectivament, el van guanyar).

Però la cosa no acaba aquí. Dimarts 22 jo tenia un dia bastant complert i al vespre m’esperava un sopar en un dels restaurants japonesos de moda de Barcelona, el Sato i Tanaka, resultat d’un regal d’aniversari. Anàvem quatre i ens van posar en angle a la barra, com és costum. Mentre esperàvem que la quarta persona arribés, sento els que estaven una mica més enllà que parlaven... de què? De la derrota d’Argentina! No m’ho puc creure, vaig pensar, aquí també? En aquets ambient tan glamurós s’ha de parlar de futbol? Fins quan ha de durar???

Però bé, el tema futbol no va a tornar a sortir (o jo no ho vaig sentir). En canvi, van ser molt curioses les converses amb els veïns. El Sato i Tanaka té dos ambients, dues barres des d’on cuinen i serveixen els seus plats, davant dels clients, separades per una paret que no impedeix que des de l’un es vegi l’altre. Jo ja sabia que una barra la portava el Sato i l’altra, el Tanaka, però no sabia si es menjava el mateix o si hi havia diferències. Com que el veí de barra s’havia mostrat simpàtic i, en veure’ns “novatos” ens havia preguntat si érem de Barcelona, em vaig atrevir a preguntar-li sobre aquestes diferències (que no són tals, l’única és el “savoir faire” de cada cuiner). Ens va dir que el Sato ja no hi era i que el que ens estava servint a nosaltres era el Tanaka. En vista de l’animada conversa, el Tanaka (que se’l veia més aviat tímid) em va dir que se’n recordava de mi, que hi havia anat amb la meva filla, que havíem segut en tal i qual lloc i que havia demanat sashimi de toro. Ens vam quedar veient visions: Com podia recordar-se de mi si hi havia anat al setembre, feia dos mesos? Esclar, vam pensar. Tot el dia darrere la barra treballant amorosament per als clients deu ser la seva única distracció, fixar-s’hi.

Total i resumint, que anant pel món sents moltes converses, que jo generalment no les escolto ni m’hi fixo, però com que ha donat la casualitat que en pocs dies he fet una marató d’escoltar les veus alienes, m’ha fet gràcia frivolitzar sobre el tema.

Aprofito per recomanar el restaurant Sato i Tanaka a tots aquells a qui agradi la cuina japonesa. No us podeu imaginar la quantitat de sabors diferents que vam tastar, amb quina finesa estaven cuinats, i servits un a un, a poc a poc, a mesura que els anava fent, davant dels teus ulls, el senyor Tanaka. Després del gran disgust que duia al cor per la derrota d’Argentina, em vaig poder refer gràcies al senyor Tanaka. No cal dir que la valoració que em van sol·licitar l’endemà es va enfilar fins al més alt dels núvols!



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...