PETITES HISTÒRIES DE SANTS

 

El passat 1 de novembre estava donant un cop d’ull al diari per segona vegada quan els ulls se’m van aturar damunt del santoral. Vaig pensar que hi hauria una tira llarguííííssima de noms, però ho liquidaven amb un “Tots Sants”. Primer vaig pensar que tenien mandra (o poc espai a la pàgina) per detallar tots els sants d’aquell dia, perquè eren TOTS! Però després vaig veure que no, que n’hi havia uns quants que tenien dret a ser celebrats a part de la majoria. Concretament n’hi havia 11. Alguns duien uns noms bastant normals, però en vaig trobar tres de meravellosos. No els havia sentit anomenar mai, no conec ningú que els porti i, no obstant això, ràpidament em vaig imaginar la seva història. Es tracta de Licini, Cirènia i Austremoni. No cal dir que així que els he escrit a l’ordinador s’han quedat subratllats pel corrector. Ara mateix faré click a “agregar al diccionario”, perquè està ben clar que existeixen del moment que el diari els publica i els celebra.

Doncs bé, amb aquests tres sants que no conec de res ni sé si són coetanis, m’imagino una història de triangle amorós. Els triangles són molt “resultons” en literatura i al cinema, però no tant a la vida real. Si el triangle és rectangle, els dos catets (en sentit estricte, no figurat!) poden estar més o menys bé però al que li toca fer d’hipotenusa ho té malament. Fixeu-vos en el triangle de la pel·lícula Cabaret, en què la hipotenusa podria semblar que és el Michael York o el Helmut Griem, però no, és la Liza Minnelli  la que sobra en el triangle perquè en realitat els dos catets estan frisant per convertir-se en parella. En canvi, si el triangle és equilàter, cap problema, l’equilibri de la relació és total i pot durar anys abans que un dels dos costats s’adoni que forma un trio i no una parella.

Però tornem al triangle que ens ocupa: Licini, que amb aquest nom d’herba medicinal no pot aspirar a gran cosa, està perdudament enamorat de Cirènia, que no viu al fons del mar sinó en una vil·la romana rodejada de xiprers i buguenvíl·lies. Licini és el que serveix els àpats al triclini, la coneix i l’estima des de fa anys, però no li està permès adreçar-li la paraula. No obstant això, donat que de jove, abans de ser fet presoner i convertit en esclau, era membre d’una família cultivada, té sempre una lira al costat del triclini i quan pot entona dolces melodies que acompanya amb l’instrument. Cirènia ni s’hi ha fixat, el sent però no l’escolta ni el mira. No ha vist com li brillen els ulls quan la contempla, quan li omple la copa, quan li retira els plats... Un dia el pare de Cirènia rep un convidat, un comerciant grec amb qui vol fer negocis. Es tracta d’Austremoni, que no és un membre de la taula periòdica sinó un xicot ben plantat i espavilat que no només es queda captivat per la bellesa de Cirènia, sinó que també s’adona al minut de la passió que corseca Licini. Veient que ho té magre per acostar-se a la donzella ja que el criat no permet que s’interposi ni una mosca entre ell i Cirènia, li demana si podria fer ús del seu instrument per fer més agradable la vetllada, cosa a la qual Licini accedeix emocionat. La veu de Licini és tan viril i alhora tan dolça que Austremoni en queda meravellat i demana al pare de la noia si un cop signats els acords per als negocis li permetria continua la nit gaudint de la companyia de Cirènia i la música de Licini.

Mentre m’estava imaginant aquesta història torno a donar un cop d’ull al santoral i m’adono que el 1r de novembre hi ha un altre sant que no puc deixar de celebrar, i és sant Vigor! On encaixa aquest sant, amb aquest nom, en aquesta història? Reflexiono una mica, me l’imagino i... ja ho tinc! Serà el deus ex machina que em resoldrà el desenllaç. En lloc d’un angelet efeminat amb un arc i unes fletxes que facilitarà el triangle travessant el cor dels tres protagonistes, apareixerà un mascle alfa vigorós però sense interessos sentimentals que donarà força als seus esperits i els unirà mitjançant el desplegament eteri (o sigui, com en un fum) de les seves habilitats. Efectivament, així ho fa, i abans que canti el rossinyol (o l’alosa? Mai sé quin dels dos és el que marca l’albada) ja estan tots tres reclinats a la mateixa poltrona entonant càntics al vi, a la vida i a l’amor.

Aquesta és, doncs, la història de santa Cirènia, sant Licini, sant Austremoni i sant Vigor. Els mèrits perquè els fessin sants els van fer més tard, però aquesta part de la història no m’interessa.

Ara penso, rellegint el que he escrit, que potser el dia de Tots Sants les meves neurones patinaven una mica, no sé si és ben bé això el que els va passar o hi vaig posar una mica de fantasia. En realitat la ressaca de la Castanyada ja m’havia passat, no havia begut gaire i havia passat bona nit. Però és clar! Després vaig recordar que els panellets que m’havia menjat al migdia tenien forma de bolet, i de bolet dels fullets del bosc, aquells de color vermell amb puntets blancs. Avui, uns quants dies més tard, amb les neurones un altre cop al seu lloc i en perfecte estat de revista, ja no soc capaç de dir si tot això que explico m’ha passat o ho he somiat. En realitat no té cap importància, tant podria ser cert com no, de manera que aquí ho deixo, però fent una recomanació: a partir d’ara, cada 1r de novembre recordeu aquesta història i penseu també en aquests quatre sants, que si no fos per mi, mai ningú no els hauria dedicat ni una trista evocació.