DEFENSA DE LA MATERNITAT RESPONSABLE

 

Encapçalar una reflexió amb aquest títol, tenint en compte que no passaré a la història com el model de la mare ideal, pot semblar una mica sorprenent. La veritat és que la maternitat responsable, al menys a Catalunya, ja fa molts anys que s’intenta fomentar entre les dones que tenen a les seves mans el portar o no portar fills a aquest món. Potser molts recordareu que quan es va restaurar la Generalitat el President Tarradellas va formar un govern provisional amb membres proposats pels diferents partits polítics en funció dels resultats que havien obtingut a les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977. Al PSUC li va tocar la Conselleria de Sanitat i el seu titular, Ramon Espasa, va engegar una campanya a favor de la maternitat responsable i entre d’altres accions hi havia una distribució de cartells per tot Catalunya amb els dibuixos d’uns pitets infantils on es podia llegir: “Busco mare que em desitgi, entre 20 i 35 anys”. La campanya anava destinada a fomentar l’ús dels anticonceptius i evitar el màxim nombre d’embarassos no desitjats.

Amb els anys i amb la democràcia a ple rendiment, les campanyes d’educació sexual a les escoles, tot i que mai han estat del tot satisfactòries perquè els embarassos no desitjats no s’han pogut evitar del tot, han intentat inculcar en les noies la importància de portar fills al món i la necessitat de fer-ho de manera voluntària i responsable. Actualment, en ple segle XXI, hi ha un corrent bastant estès que intenta deixar d’estigmatitzar les dones que no han tingut fills com si fossin unes fracassades. Que quedi clar que quan parlo de la importància de ser mares també vull incloure la importància de no ser-ho, si és el desig d’aquestes dones.

Sigui com sigui la maternitat continua sent un valor en tota societat, i aquelles que per motius de desenvolupament econòmic han anat veient com es retardava o se suprimia la maternitat estan manifestant alguns problemes que poden convertir-se en greus d’aquí uns anys.

L’acumulació en poc temps d’alguns fets esfereïdors a les pàgines dels diaris m’han fet reflexionar sobre el tema de la maternitat. Els primers es refereixen a mares (i potser amb la complicitat dels pares) que han maltractat els seus nadons o els han  abandonat, tirant-los a un contenidor o a la paperera d'uns lavabos. No són fets que ens sorprenguin per la novetat, però sí per la crueltat. Un nen de pocs dies ingressa a l’hospital amb indicis de “síndrome del nadó sacsejat”. Al cap d’un mes, mor. La mare, de 18 anys, veïna de Cervera, diu que ella no en sap res, que el nen ja estava malament des que va néixer. El pare estava treballant, a ell què li expliquen. La policia investiga el cas.

El segon cas dramàtic va tenir lloc el  2 d’octubre a l’aeroport de Doha, quan es va trobar al lavabo de dones, dins d’una paperera, el cos d’una nena acabada de néixer. Tot indicava que la mare l’havia abandonat allà i se n’anava de Qatar sense la filla. Aquest cas, ja de per sí dramàtic, té un revers de la moneda: els responsables de seguretat de l’aeroport, suposo que per indicació d’algú que tenia autoritat, van fer baixar 18 dones dels avions que estaven a punt de sortir i les van sotmetre a un escorcoll vaginal per intentar esbrinar qui era la responsable d’aquell part i posterior abandó. No sé quin dels dos actes és més repugnant, no recordo si en aquell moment, quan es va donar la notícia de l’abandó a la paperera, també es va informar de la “revisió mèdica” d’aquelles dones. Però amb data 25 de novembre, dia de la lluita per l’eliminació de la violència contra les dones,  apareix a la premsa el resultat de les investigacions de les autoritats de Qatar sobre la nena abandonada. Els resultats posen els pèls de punta. En primer lloc, pel que ja he dit de l’acte de violència suprema contra les que van fer baixar de l’avió, que no cal dir que cap d’elles era la responsable del fet. I en segon lloc, perquè les conclusions a les que han arribat són terribles. Identificada la mare del nadó s’informa que es tracta d’una dona d’origen asiàtic i sembla que donen a entendre que procedeix del subcontinent indi. Tenen el seu ADN, perquè es tracta d’una immigrant a qui es va obligar a donar sang abans de regularitzar-se, com es fa amb tots ells. Des del nostre punt de vista de dones occidentals a qui es respecten, al menys sobre el paper, tots els drets, és inadmissible la vexació per la que van haver de passar aquelles viatgeres, però des del punt de vista d’algunes organitzacions no governamentals que es mouen per aquelles latituds, cal acostar-se a la mare que va abandonar la filla amb una altra mirada. A Qatar, com en altres països de la zona, el sexe prematrimonial i l’adulteri poden comportar penes de presó. El mateix pot passar en el cas d’un avortament. Pensar que les autoritats de Qatar haguessin pogut ajudar o orientar aquesta mare és senzillament una bestiesa. La majoria dels habitants de Qatar són estrangers (set de cada vuit, segons La Vanguardia), la majoria pobres procedents de països on tenen lleis encara més discriminatòries per a les dones en matèria de llibertat sexual, i Qatar és, dintre de tot, un cert oasi comparat amb Aràbia Saudita o altres, i més tenint en compte que en alguns països del subcontinent indi prevalen les barreres religioses, de casta o de clan. Potser, a més a més, s’hi afegeix que el nadó era una nena, càrrega feixuga per a una família a l’hora de casar-la per la dificultat de poder donar-li un dot.

Podem considerar que el cas de Qatar és un cas aïllat, que la noia de Cervera era una immadura, que la dona que va ser condemnada fa pocs dies a 15 anys de presó per haver tirat el seu nadó per la finestra del celobert estava desequilibrada... Però què en diem de la notícia apareguda el 16 de novembre sobre una iniciativa d’una ONG de Brussel·les que recull en una bústia els nadons que les mares abandonen? Aquesta iniciativa, que em va semblar esperpèntica, resulta que ja existeix als estats Units (Save haven baby boxes), a Alemanya (Babyklappen) o a França (Boîtes à bébés) i a la mateixa Bèlgica, a Anvers. Són una mena de torns com els que hi havia abans als convents, perfectament equipats per emetre un xiulet i advertir cinc minuts després d’haver-hi dipositat el nadó. Les mares tenen 24 hores per penedir-se i reclamar el nen, després ja passa al mercat de criatures per adoptar. A Bèlgica, com a Espanya, no està permès donar a llum anònimament perquè es considera un dret del nen adoptat poder conèixer els seus orígens. Altres països funcionen d’una altra manera, però el que a mi m’escandalitza és que es pugui abandonar un fill com si fos la bossa de les escombraries. Realment no es podria fer un esforç per veure on falla el sistema i posar-hi remei d’una manera més humana?

Al moment de llegir la notícia em va semblar que Bèlgica era l’únic país que es plantejava les bústies infantils, però veig que n’existeixen en altres països i des de fa més de vint anys. No entraré a jutjar els motius pels quals una dona que ha portat nou mesos un fill dins del ventre se’n pot desprendre amb aquesta fredor, però sí que ho compararé amb una altre fet que em sembla igualment inconcebible: les mares de lloguer. I així com la qüestió de les bústies de nadons no crec que a Espanya es pogués ni plantejar, no passa el mateix amb les mares de lloguer. Alguns partits les defensen aferrissadament i d’altres les rebutgen amb igual passió. Darrere dels ventres de lloguer hi ha un desig de ser pares contra el que no tinc res a opinar, però també una situació delicadíssima d’unes dones que han de llogar el seu cos durant nou mesos per satisfer els desitjos dels que les poden pagar.

No vindria malament, ara que per culpa de la pandèmia tothom es dedica a la filosofia, que encetéssim un debat sobre el dret de portar fills al món i de quina manera. Conec gent que no ha volgut tenir fills perquè no vol deixar-los el món que se’ns acosta. D’altres que haurien donat el que fos per tenir-ne. Però que dins de la Unió Europea es permetin les bústies de nens em deixa absolutament perplexa. Anem cap a un món deshumanitzat? Potser pensem que els robots ja faran la feina i que la intel·ligència artificial és el futur? On queden els sentiments, les emocions, la sensació d’immortalitat quan penses que darrere teu has deixat uns fills i uns nets que seran millors que tu i més feliços (o que al menys ho intentaran)? I torno a repetir que no jutjo les mares que abandonen els fills, hauria de conèixer les seves raons, sinó la fredor i l’asèpsia amb què s’accepta aquesta pràctica. Potser és millor deixar-los en una caixeta calentona que tirar-los per la finestra o a la paperera, però tot i així no em podran convèncer de l’encert de les boîtes à bébés.

Fins aquí les meves reflexions, però com que abans de posar-me a escriure havia pensat comentar algunes pel·lícules sobre el tema, he decidit fer-ho igualment encara que això s’estigui fent molt llarg.

Com tots sabeu, el meu univers és meitat fantasia i meitat realitat, i gràcies al cine em puc moure per espais fantasiosos dels quals baixo per tocar de peus a terra. Per això sempre tinc alguna pel·lícula a punt per il·lustrar tal o qual tema, i en aquest cas en tinc unes quantes.

Sobre el desig de ser mare hi ha tres pel·lícules que em semblen especialment interessants per la manera com transmeten a l’espectador l’angoixa d’aquelles dones (o parelles) que no poden concebre i ho fien tot a l’adopció, amb tots els entrebancs i frustracions que això comporta. Són Holy Lola, de Bertrand Tavernier (2005), Casa de los babys, de John Sayles (2003) i La adopción, de Daniela Féjerman (2015). El viatge dels futurs adoptants als països que ofereixen nens és una odissea de dolor i desesperació.

Sobre la maternitat no desitjada hi ha una pel·lícula americana molt interessant, Juno (2007), dirigida per Jason Reitman i guió de Diablo Cody (Oscar al millor guió) que explica la història d’una adolescent embarassada i la decisió que ha de prendre sobre la continuïtat o no de l’embaràs. I una altra que combina el desig de maternitat amb el dubte davant l’embaràs i el risc emocional de donar en adopció és Madres e hijas, de Rodrigo García (2009). Destaca en aquesta última la sensibilitat del director (fill de García Márquez) per tractar la psicologia femenina. És una pel·lícula que he vist diverses vegades i sempre m’emociona.

Per acabar, i en un registre totalment diferent, hi ha Hasta siempre, hijo mío, del xinès Wang Xiaoshuai (2019). No és una pel·lícula sobre la maternitat, però és el tema de fons que marca la vida dels pares protagonistes. En el transcurs dels anys que van des del final del maoisme fins a l’actualitat, una família es veu marcada per la pèrdua d’un fill i per la política del fill únic que va imperar durant tants anys. La manera com l’espectador va avançant en el coneixement de la tragèdia d’aquella família és un model de narració calidoscòpica que mostra les diferents cares de la història. És també un bon document sobre la Xina actual.

Totes aquestes pel·lícules s’han estrenat en cines i segurament es poden trobar a plataformes com filmin o zoowoman. No ho he comprovat, us ho deixo com a deures!