EXHIBICIONISME O DISCRECIÓ?

 

La discreció sempre m’ha semblat una virtut. Atribuïda als homes només es valora si ets diplomàtic. Atribuïda a les dones es valora com a sinònim de persona que no busca protagonisme i es plega a les decisions dels homes que l’envolten. Des del meu punt de vista no és ni una cosa ni l’altra. La discreció és la capacitat de saber en cada moment què pots o no pots dir, què vols o no vols expressar, i quan ho fas, ho fas amb delicadesa i sense menystenir l’interlocutor. La virtut de la discreció està molt poc estesa i sovint ens pensem que som discrets quan en realitat som molt tímids.

A l’altre extrem de la discreció hi trobem l’exhibicionisme. Durant la meva adolescència l’exhibicionisme, per a mi, tenia un sol aspecte, i era el del senyor amb gavardina que es plantava a la sortida de l’escola i ens ensenyava allò que tenia entre les cames que, la majoria de les vegades, no lluïa gaire. Més endavant vaig anar veient altres formes d’exhibicionisme que podia jutjar amb més o menys benvolença d’acord amb la proximitat que tingués amb la persona en qüestió.

De sobte m’assabento que existeix una cosa que es diu Facebook on majoritàriament els  joves exposen la seva intimitat i així fan amics. No cal dir el rebuig que això em va causar: gent exposant què menjaven, què bevien, amb qui sortien, amb qui s’ho feien, com tenien el melic, de quin color duien les calces, quantes trompes havien agafat, tota mena de fets que jo creia que s’havien de guardar en la intimitat. Però després d’aquesta xarxa en van sorgir d’altres fins que al final ja no et podies considerar d’aquest món si no estaves ficat en alguna. No és la meva intenció pontificar sobre la maldat o la perversió de les xarxes socials perquè em sembla que ja està tot dit, però sí que em sembla pertinent fer un comentari sobre dos fets que m’han deixat ben clar fins on pot arribar l’estupidesa o la maldat humana.

El primer és una notícia apareguda fa uns dies al diari. Amb el títol de “Emet per Tik Tok com roba i l’enxampen” explica l’aventura d’un imbècil de 18 anys que treballava a l’aeroport del Prat fent tasques de manteniment i es dedicava a buidar les màquines expenedores de manera fraudulenta. Fins aquí cap problema, un delinqüent més. Però resulta que el noi ho filmava amb Tik Tok, és a dir, feia un tutorial de com robar els productes i després ho difonia per la xarxa. Es pot ser més idiota? Evidentment, el van enganxar.

Filmar els teus propis delictes no és cap novetat, des dels que es filmen circulant a velocitats supersòniques o en direcció contrària fins als que es filmen violant una persona o vexant un indigent,  com si fos la cosa més divertida del món. Les violacions col·lectives sempre m’han semblat el comble de l’horror, però si a més tenen necessitat d’enregistrar-ho, la baixesa moral dels violadors és tan profunda que no crec que hi pugui haver mai ni penediment ni rehabilitació. Alguna cosa falla al fons dels seus cervells, tenen alguna peça defectuosa que mai podran substituir perquè per algun motiu els ha estat negada, sigui per l’educació que han rebut, per l’ambient on han viscut o per una broma de la genètica.

Els que es filmen ells mateixos o els amics contravenint qualsevol norma crec que tenen alguna mena de desequilibri emocional, una necessitat de trencar la discreció amb la que normalment es comet un delicte per passar a fer-lo públic desafiant el risc de ser descoberts. És com l’assassí en sèrie, el psicòpata intel·ligent de les novel·les policíaques que desafia l’investigador més llest de la comissaria de torn a descobrir-lo abans que cometi el següent crim. Però si a les novel·les acceptem que són psicòpates i seguim la trama amb interès és perquè sabem que són novel·les i en la nostra vida quotidiana estem exempts d’aquestes pors: no hi ha psicòpates dels quals puguem ser víctimes, això només passa en els llibres. Doncs ara resulta que sí que tenim psicòpates al nostre entorn, gent sense empatia que necessita trobar reconeixement en “l’atreviment”, la “gosadia” de les seves accions, reconeixement que no deuen trobar en la discreció d’una vida normal i corrent.

El segon fet que m’ha indignat és la publicació del vídeo trobat als terroristes que van atemptar a Barcelona i Cambrils el 17 d’agost del 2017. La primera cosa que crida l’atenció és el secret en què s’havia mantingut l’existència d’aquest vídeo. La premsa en general així ho va donar a entendre quan es va mostrar a la sala el primer dia del judici. Sorprèn en primer lloc que no se sabés res d’aquesta peça de convicció, però encara sorprèn més l’alegria i despreocupació, fins i tot el “cachondeo”, amb què aquells joves preparen les bombes que havien de fer esclatar. El menyspreu per la vida dels “infidels”, la burla, expressada en perfecte català, cap als mossos d’esquadra, la irresponsabilitat sobre els seus propis actes són exemples d’una actitud exhibicionista que no puc arribar a entendre. El vídeo es pot veure a la versió digital de l’ara.cat, i suposo que hi serà durant uns dies. La persona que ho va filmar ara és un dels acusats, els que hi apareixen són tots morts, per la qual cosa serà difícil esbrinar quina era la seva implicació amb els assassinats i, sobre tot, d’on els venien les ordres, els diners i la formació per preparar-ho.

Si aquest exemple d’exhibicionisme em causa horror, no me’n causa menys la “discreció” d’alguns mitjans de comunicació del dimecres 11 de novembre. Resulta que l’obertura del judici oral pels atemptats de l’agost de 2017 no mereix ni una menció a la primera pàgina dels diaris. Només alguns diaris catalans informen del tema en portada (La Vanguardia, El periódico, l’Ara, el Diari de Tarragona...). Què passa? Que els morts catalans són de segona categoria? No voldria semblar paranoica però si la investigació l’hagués portat la policia nacional en lloc dels mossos d’esquadra potser ara algun diari els estaria posant medalles. I que consti que aquest raonament no m’agrada gens, però quan veig l’omissió de la informació a la una dels principals òrgans informatius del país, no puc evitar arribar a certes conclusions. Em falta comprovar quantes cadenes de televisió van obrir ahir amb aquesta notícia, segurament cap. És cert que n’hi havia una de molt important, l’anunci de Pfizer de la propera disponibilitat de la vacuna anti Covid-19, però un raconet als primers titulars sobre l’inici del judici hauria estat un detall. Insisteixo a dir, però, que no ho he comprovat, potser m’equivoco.

És fàcil concloure que les xarxes socials i les eines tecnològiques són un bon invent si les fem servir adequadament, i un invent pervers si les fem servir per fer mal. No cal ser gaire llest per arribar a aquesta conclusió. És bastant més difícil saber com hem d’educar els nostres nens i joves i com els podem inculcar un altre tipus de valors que facin que ells mateixos reneguin d’aquestes pràctiques i rebutgin fer-les servir ni que sigui per fer una broma. Ara que es parla tant d’avaluar per competències en lloc de mesurar la quantitat de coneixements que es tenen, m’agradaria pensar que una de les competències que s’han d’adquirir sí o sí és la capacitat d’empatia, el desenvolupament de la intel·ligència emocional, la seguretat que actuar d’acord amb uns principis et donarà més satisfacció que l’aplaudiment d’uns descerebrats per més amics o coneguts que siguin... És a dir, que de cop i volta ens tornem tots bons i els dolents caiguin a l’infern per sempre més! Encara que sembli una ingenuïtat, és el que m’agradaria.