TORNEM-HI AMB ELS SOMNIS

 

Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley… Ui, no! Que això és el començament del guió que estic escrivint per a l’Alfred! És que estic atabalada de tanta feina que tinc. Entre guions cinematogràfics, relacions epistolars per whatsapp, les entrades del blog i unes memòries que estic preparant, vaig de corcoll! Perdoneu! Torno a centrar-me!

Aquesta nit he somiat que em trucava en Donald. Ara sí, això és el que he somiat. És que som amics amb en Donald. Ho trobareu estrany però jo tinc cops amagats. Ens vam conèixer fa molt anys, la primera vegada que vaig anar als Estats Units. Jo havia passat les vacances de Cap d’Any a Califòrnia, concretament a Berkeley, a casa d’uns amics. Abans de tornar a Barcelona vam decidir passar uns dies a Nova York, per allò de ja que ets a Amèrica potser que ho aprofitis. El meu amic de Berkeley em va prevenir, i em va dir que sobre tot, sobre tot, no deixés de visitar l’immoble més luxós de la ciutat, l’exemple del nou ric que exhibeix la seva recent riquesa incorporant tots i cada un dels elements decoratius més ostentosos del món. Era la Trump Tower, la torre d’en Donald, que en aquell moment ja apuntava maneres.

Mentre palplantada mirava bocabadada i esmaperduda l’entrada de la torre, va sortir un xicot de pèl panotxa que en veure la meva estupefacció per aquell edifici va tenir el detall de dir-me: can I help you? En aquella època jo no tenia ni idea d’anglès, però la cara d’aquell xicot era tan eloqüent que immediatament em vaig adonar que estava a punt de desmaiar-me i que ell era la meva salvació. Per això vaig dir: yes, you can, o sigui, yes ja ho sabia dir, you també, per allò de l’only you, i el can el vaig treure del que ell m’havia dit, em va semblar de bona educació utilitzar el seu vocabulari. Així va ser com en Donald va entrar a la meva vida. Quan vaig tornar a Barcelona no em pensava pas que aquella trobada, que, per cert, va acabar en un Starbucks prenent-nos un cafè deliciós d’aquells aigualits americans i sucant un muffin, tindria continuïtat tants anys després. La veritat és que la seva simpatia, la delicadesa amb què em va tractar –i amb la que tracta les dones en general-, el seu gust exquisit i sobre tot la seva intel·ligència em van captivar des del primer moment.

Han passat molts anys des d’aquell primer moment de “coup de foudre”, anys durant els quals hem mantingut una correspondència fluïda, primer per correu ordinari i després per e-mail. Guardo les seves cartes com les d’un amant de joventut que vols conservar per si a la vellesa necessites mirar una mica enrere i recordar que en algun moment algú va tenir interès per tu. Jo, mal m’està el dir-ho, sempre he estat objecte de l’interès d’en Donald, i malgrat els seus diferents matrimonis, sempre ha estat fidel a la nostra relació epistolar. És veritat que fa 4 anys, quan va decidir presentar-se a les eleccions, va començar a oblidar-se de mi, sovint oblidava el meu aniversari, o el meu sant, o el dia que ens vam conèixer, o el dia de St. Valentí... En fi, va començar a donar mostres que la política li interessava més que jo. A mi em va saber greu, la veritat, perquè era una relació molt satisfactòria; intel·lectual, emocional, res de físic, perquè amb un oceà per entremig és difícil i tant ell com jo el sexe cibernètic no el dominem.

Aquests últims quatre anys han estat una mica decebedors, perquè si la campanya passada li va donar feina, la presidència l’estava deixant extenuat. Sort que el podia seguir per twitter i de tant en tant li enviava algun comentari, qüestió que se’n recordés que encara existeixo i que friso per veure’l un altre cop a la presidència. Jo l’animava a perseverar en les seves idees, i encara que pugueu pensar que és una mica masclista, doncs no, esteu equivocats/equivocades. A la intimitat, en la distància curta, com molts altres presidents, es comporta d’una altra manera, afectuós, atent, trapella, juganer... ja m’enteneu. Ara ja sé una mica d’anglès, i puc entendre perfectament què vol dir America first!. I hi estic d’acord, perquè a mi m’agrada Catalunya first, i si no, doncs Barcelona first! No som els d’aquí els que ens ho hem currat? Doncs primer nosaltres! I allà, el mateix. No s’hauran carregat milions d’indígenes indis per acabar permetent que ara vinguin els hispans i pretenguin viure de renda, tenir seguretat social, escola per als nens i a més, un job! Quina barra!

Aquests últims mesos el notava molt preocupat perquè estava sent víctima de la persecució per part d’homes i dones negres que li deien que les black lives matter. És clar! I les white, les pink, les blue, les red, les yellow i les green... Però això no treu que si a la policia no li agrada un noi que per casualitat és black, no li pugui disparar. Fan moltes malifetes aquests blacks als Estats Units, i d’alguna manera s'han de defensar...

Amb totes aquestes preocupacions és normal que no m’hagi telefonat des de fa dies. I ara, quatre dies després de les eleccions, amb les notícies que veig sobre els resultats, em fa por que ja no em telefoni per donar-me bones notícies. Jo reso i reso per veure si el recompte final l’afavoreix i pot recuperar aquella alegria que el caracteritzava. És veritat que en les nostres converses li enxampava a vegades alguna mentida, però era sense mala intenció. La nostra és una relació sana; o he de dir era? Recuperarem el contacte? Crec que el meu subconscient està convençut que no, per això aquesta nit ha sorgit de les tenebres per enviar-me un somni dolç com la mel, un somni en el qual en Donald em deia, amb la seva veu rogallosa i apagada per tanta vociferació com està emprant en les seves aparicions, que sempre m’ha estimat, que sempre ha comptat amb mi en els moments delicats, que he estat el seu puntal en terres llunyanes, però que la seva estrella s’està apagant i que prefereix prendre comiat per iniciativa pròpia abans de trobar-se en direcció a l’espai sideral des d’on li serà molt difícil enviar-me un whatsapp o un twit.

Quan m’he despertat tenia els ulls plens de llàgrimes, una opressió al pit, una dificultat per respirar indescriptible. M’he incorporat ràpidament per intentar contrarestar l’ofec i m’he adonat que tenia damunt del pit una gran panotxa de blat de moro  amb una inflorescència a l’extrem que m’acariciava el rostre, com la cabellera del meu estimat Donald hauria fet si hagués compartit el llit amb mi.

No sé interpretar aquest signe del més enllà, no sé determinar quina mà caritativa ha dipositat la panotxa damunt del meu pit, només puc agrair-li que m’hagi permès sentir la presència del meu estimat Donald tan a prop, pensar que malgrat els quilòmetres que ens separen tenim un lligam indeleble que ens unirà fins a l’últim sospir.

Aquest ha estat el meu somni. Un altre dia n’explicaré un altre.