RECORDS DEL FUTUR

 

"Nada puede durar tanto, no existe ningún recuerdo por intenso que sea que no se apague." ( "Pedro Páramo" de Juan Rulfo)

“Aquesta epidèmia passarà i d’aquí 100 anys qui governi difícilment la recordarà.” (Yuval Noah Harari)

 

La memòria, els records… ja he dit altres vegades que ni els podem retenir ni evocar al nostre gust. Són fugissers o al contrari, persistents. N’hi ha prou que vulguem mantenir viu un moment perquè se’ns escapi i es difumini. En canvi, voldríem oblidar altres moments que ens tornen i tornen fins a no acabar mai. Com més gran et fas més penses en el passat, més alimentes les teves hores mortes amb l’evocació de moments feliços, d’aventures viscudes, de viatges fantàstics, fins i tot d’espectacles fascinants de la natura, d’olors que has captat al vent, de paraules que t’han dit a cau d’orella. Perquè la veritat, quan tens una edat, els projectes de futur són més aviat escassos, i et limites a coses molt immediates.

Moltes de les coses que he escrit en aquest blog han girat al voltant de records de fets que he compartit amb molts dels que em llegeixen, i m’ha semblat que tenia gràcia evocar alguns moments divertits o emocionants, per fer-los presents, per recordar que hem tingut una bona vida, que hem estimat, rigut, plorat, i que ho hem fet acompanyats. Ara, però, després de constatar que la pandèmia no afluixa i que les mesures es van endurint a poc a poc però sense pauses, m’agradaria fer l’esforç contrari, és a dir, recordar el futur. Aquesta contradicció ha servit de títol al menys a dos llibres, un de Siri Hustvedt i un altre de Von Daniken. En el cas d’aquest últim parla d’artefactes fora de lloc, és a dir, objectes o construccions que és impossible que les civilitzacions que els van construir ho haguessin pogut fer amb els mitjans que tenien en aquell moment, i, per tant, han d’haver estat ajudats per visitants extraterrestres o per humans de generacions futures. O sigui, els han copiat del futur (Piràmides d’Egipte, Línies de Nazca, Pedres de Stonehenge...).

M’agrada la idea i començo a recordar coses que vindran en el futur. Però és clar, jo, de ciència i tecnologia no hi entenc gens, i en literatura o cinema ja s’han descrit tantes distòpies que recordar les que vindran és caure directament en llocs comuns. Què puc recordar que encara no hagi passat?

Llegint una entrevista a Yuval N. Harari me n’adono que tenim a mig món pendent de les seves prediccions, del seu esforç per repensar un món en crisi. Tot i ser una persona jove ha acumulat tant prestigi que sembla un senador romà dels més vellets i savis. Reconec que a mi també em té fascinada i no m’agradarà gens un dia descobrir que la seva vàlua no és tan gran i que les seves idees i propostes se les ha copiat d’un extraterrestre que li va xiular a l’orella el que passaria en aquest món. I encara que això sembli una broma de persona ignorant –espero sincerament que continuï pensant i elaborant propostes- ho he dit perquè a vegades s’ha donat el cas d’intel·lectuals que han estat molt celebrats i un bon dia han caigut daltabaix del pedestal.

Si faig cas de Harari, d’aquí a 100 anys ningú no recordarà aquesta pandèmia. Jo, segur que no, perquè no hi seré. Però m’agradaria situar-me una mica més enllà d’aquest moment present i començo a elaborar records del futur. Sé que recordaré el dia que la vacuna contra el SARS-Cov-2 es distribuirà entre tota la població i podrem recuperar aquella normalitat de la qual ja no en tindrem record. Recordaré el dia en què els vells deixarem d’estar caducats a una edat determinada (65? 85? 100?) i no caldrà patir per si ens accepten a l’UCI o ens llencen com un iogurt qualsevol. També recordaré el dia que les xarxes socials deixaran d’incendiar i es convertiran en una eina de solidaritat i cooperació. I recordaré les múltiples vegades en què Harari (i també altres, però avui em centro en ell) ens donarà pistes de per on hem de tirar si volem salvar la nostra civilització. Recordaré el dia que regalaré als meus nets un llibre seu que encara no ha escrit, però del qual ja n’està donant informació, destinat als nens i nenes de 10 a 12 anys, explicant-los, al seu nivell, com es van inventar els déus, què són realment els diners, com funciona el capitalisme... I recordaré com ens ha previngut contra el perill de generar odi, cobdícia i ignorància, en lloc de compassió, generositat i saviesa.

Si m’esforço puc generar encara més records del futur, però això ja seria fer una carta als Reis una mica exagerada. Potser podria afegir un darrer record, el dels hospitals tancant les àrees destinades als malalts de Covid-19, buidant les UCI d’intubats per culpa del virus, tornant l’alegria i la tranquil·litat a les escoles, als parcs, als carrers, i per què no, a tots els llocs de reunió públics i privats.

Ara només em falta l’eina que em permeti no oblidar aquests records, una eina a compartir amb totes aquelles persones que generaran aquests o altres records futurs. I que com diu Rulfo a Pedro Páramo, que el record de la pandèmia s’apagui lentament...