LA BARCELONA TRISTA I ELS SEUS RACONS

Aquesta segona onada de la pandèmia està sent més complicada que la primera, i això que tenim més informació i en sabem més detalls, cosa que ens hauria de permetre afrontar-la amb més eficiència. Sigui perquè ens vam relaxar a l’estiu, sigui perquè no s’han pres les mesures quan tocava, la veritat és que els efectes estan sent devastadors, tant per a l’economia com per a la salut, i no només per als malalts de Covid-19, també per a la salut mental dels que encara no ens hem contagiat. S’està posant a prova la nostra capacitat de resiliència i potser no tothom n’està sortint victoriós. A mi m’ha passat, que només veig coses fosques al voltant, que he desfet mil plans perquè les circumstàncies ho han aconsellat o exigit, que he renunciat a un munt de coses des de fa temps... Però això no porta enlloc. Està bé fer servir aquest blog com a “paño de lágrimas” perquè no tinc a ningú a mà per clavar-li la tabarra, però al final cansa tanta plorera. Tampoc no em ve de gust tirar per la via de la ironia i el cinisme, perquè no fa cap gràcia el que està passant, i si algú es pensa que frivolitzo els problemes em sabrà greu que em consideri tan superficial. Antoni Bassas deia l’altre dia: “Estem entrant en un perillós esgotament mental que demana, també sostingudament, el millor de tots nosaltres.”

Carrer Tantarantana

Fa uns dies vaig haver d’anar a fer unes gestions pel barri de la Ribera i a prop de la Rambla. Vaig travessar els carrers des de la Ciutadella fins al Raval i vaig poder comprovar com és la Barcelona trista. Una part d’aquesta Barcelona és la de la meva infància, la conec bé, i sé que abans que es declarés aquesta pandèmia eren barris bulliciosos, carrers ocupats per gent que es mou amunt i avall, que entra i surt de les botigues, que pren copes als bars, que va als teatres, que viu... Pels voltants del Born molta d’aquesta gent eren turistes, però els autòctons també els freqüentàvem. Ara, fins i tot sense confinament domiciliari, els carrers estan buits. Els únics que sembla que la pandèmia no va amb ells són els sense sostre, perquè desgraciadament no tenen on refugiar-se i han de passar el toc de queda al mateix lloc on passen el dia. Així vaig poder-ho comprovar al voltant del convent de sant Agustí, on hi havia uns quants portals ocupats amb les pertinences d’alguns d’aquests sense sostre.

Vaig arribar a casa ben deprimida i vaig començar a pensar si no era convenient començar a fer el tomb cap a una visió més optimista de la situació. Ja que no podem fer una sèrie de coses que eren la nostra rutina fa uns mesos, en podem buscar d’altres que ens compensin i que, de moment, no estan prohibides. I aquí és on m’he posat a buscar racons de Barcelona per visitar o per recomanar. També té la seva gràcia anar a alguns llocs amagats o molt poc coneguts que ara estan completament deserts, per no parlar del plaer d’entrar a Santa Maria del Mar i no trobar-te-la plena de turistes amb samarreta imperi o de grups de japos fent-se selfies! Aquesta catedral del mar, fins i tot per als que no som creients, transmet una pau i una emoció per la seva bellesa, per la seva austeritat, per la llum que entra a través dels vitralls, difícil de trobar en altres espais monumentals.

Parlaré d’alguns racons o d’alguns llocs per visitar i ho faré de manera desordenada perquè no pretenc fer una “guia de la Barcelona oculta” ni molt menys. Recomanaré algun lloc curiós que he descobert passejant per indrets on normalment no anem o pels quals passem sense fixar-nos-hi; petites placetes, carrerons als antics municipis de Gràcia, d’Horta, de Sant Martí... I també d’alguns llocs monumentals però que no són els que tothom coneix.

Carrer Aiguafreda

El primer que em ve al cap és el carrer Aiguafreda, a Horta. Per arribar-hi podeu agafar el metro, L5, direcció Vall d’Hebron, i baixar a la parada Horta. El carrer Aiguafreda s’anomena també carrer de les bugaderes, perquè era on estaven instal·lats els safareigs que al segle XVIII, quan Barcelona encara estava emmurallada i patia escassetat d’aigua, feien la bugada de la roba que a l’interior de la ciutat era impossible de rentar. Aquests safareigs encara existeixen i es poden veure al llarg del carrer, a la banda mar. A la banda muntanya casetes de planta baixa i un pis, amb la façana coberta d’heures i altres plantes enfiladisses que li donen un aspecte de poble ancorat en els segles passats.

Casa de les Aigües

Un altre indret relacionat amb l’aigua és la Casa de l’Aigua, a Trinitat Nova (carrer Garbí, 2). És una instal·lació construïda entre 1915 i 1919 per millorar les condicions higièniques del subministrament d’aigua a la ciutat després d’una epidèmia de tifus. És un conjunt modernista catalogat dins del patrimoni barceloní, i un dels seus aspectes a destacar és que va ser un dels primers edificis de Barcelona construït amb formigó armat. Actualment està gestionat pel MUHBA i està destinat a diferents usos socials i culturals. Està connectat per sota de la Meridiana amb un altre edifici a la Trinitat Vella on hi havia l’estació elevadora (carrer del Torrent de Perera s/n).

Rec comtal

Continuem amb l’aigua i ens plantem al Rec Comtal. Podem fer el seguiment d’un dels trossos més bonics d’aquesta sèquia des de l’estació de Montcada Bifurcació en direcció a Trinitat Vella o al revés. Jo recomano acabar a Montcada i visitar la Casa de les Aigües (Av.Ribera s/n), un dels edificis modernistes d’ús industrial més interessants de Catalunya. Completament rehabilitat i obert al públic des de fa uns anys, meravella per la seva gran bellesa ornamental, bastant austera per fora però molt delicada per dintre. S’hi pot arribar amb Rodalies, Metro i autobús. Si hem sortit des de la Trinitat haurem passat per un caminet que voreja el Rec on es banyen ànecs i altres espècies. Amb conreus particulars a banda i banda, avancem tranquil·lament com si estiguéssim lluny de la civilització, sense ser conscients que tenim les autopistes i les vies del tren ben a prop. És un món a part, i el tenim a tocar.

Pedralbes

Anem ara a l’altra punta de Barcelona, a Pedralbes. El monestir es pot visitar gratuïtament el primer diumenge de cada mes, però el que a mi m’agrada són tots els carrerons i racons del seu enotrn. El monestir i les casetes del voltant són com un petit poble de joguina, en mig d’un oasi de pau i de silenci, dins del barri més aristocràtic de Barcelona. Entre setmana no hi ha ningú i fàcilment podem fer córrer la imaginació fins a èpoques menys convulses.

Plaça del Gato Pérez

Baixem cap al centre de la ciutat i fixem-nos en el barri de Gràcia. Aquest barri, igual que Sant Andreu, Sants o Sant Gervasi, és un antic municipi independent de Barcelona que el Pla Cerdà va unir per configurar una gran ciutat. Per sort, i malgrat la constant renovació dels seus edificis, encara podem trobar carrers, placetes o passatges que pel contrast que suposen amb els edificis del costat són dignes de figurar en una guia de llocs sense importància però entranyables. No tenen el glamour del Barri Gòtic (que de gòtic no en té res), però criden l’atenció precisament per la seva senzillesa. Les casetes del carrer Fraternitat, la plaça del Gato Pérez (tan diminuta que quasi no es veu), l’Alzina de Manrique de Lara/Encarnació, salvada in extremis pels veïns i que desborda per sobre la paret fins a incrustar-se a l’altra banda del carrer... També és interessant l’hort urbà Ca la Trava en plena Travessera de Gràcia, gestionat pels veïns i on es reuneixen a les tardes joves i no tan joves per cuidar-se de les plantes i dels enciams.

Passatge de Lluïsa Vidal

Una mica més lluny, passada la Sagrada Família, trobem dos passatges curiosos, d’aquests que s’internen en mig d’una illa de cases de l’Eixample i que no tenen sortida. Són carrerons flanquejats per casetes baixes, adornats amb plantes i flors. L’un, el de Lluïsa Vidal, el podeu veure a la foto. L’altre, el de Graziella Paretto, no el vaig poder fotografiar perquè una veïna no em va donar permís. Són un clar exemple del contrast entre la ciutat urbanitzada i els habitatges populars. I si volem caminar una mica en direcció al mar, ens podem arribar fins al carrer del Clot on trobarem, tocant a una Meridiana reformada i dignificada, una renglera de casetes populars rehabilitades, vestigi de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals.

Carrer del Clot

Ja som a la Meridiana, i a l’inici d’aquesta avinguda hi trobem el mencionat carrer del Clot, que en els seus números 2 al 34 ofereix un conjunt de casetes unifamiliars que daten del 1837. Són un exemple “d’arquitectura residencial unifamiliar de planta baixa i pis amb coberta a dues aigües i façana molt senzilla, testimoni viu del passat obrer i industrial del barri del Clot”. (http://bereshitbcn.blogspot.com/)

El casc antic de Barcelona ofereix múltiples exemples de racons amagats, la major part deuen sortir a les guies per a guiris, des de placetes tipus Sant Felip Neri o Sant Agustí Vell fins als voltants de la Catedral, la plaça del Rei o el Born. Ara és un bon moment per passejar-s’hi perquè no hi ha ni un turista, però el cor s’encongeix quan veus les botigues tancades i els cartells de “Es lloga” penjats a les persianes. És el preu que estem pagant per haver volgut fiar l’èxit de Barcelona majoritàriament al turisme. A veure si n ‘aprenem alguna cosa.

Plaça de Sant Agustí Vell

Acabant aquesta no-guia voldria remarcar que he posat força emoció en cada un dels llocs que he esmentat i no me n’he d’amagar perquè malgrat totes les desgràcies que hagin pogut caure sobre Barcelona, continua sent la ciutat que jo estimo. Quan Pasqual Maragall va posar Barcelona al mapa i vam rebre milers de visitants durant els Jocs, no hi podia haver sentiment més gratificant que sentir-se part de la ciutat. Anar pel món i dir que eres de Barcelona t’afegia valor, et donava prestigi. No em queixaré ara de com les coses han evolucionat, està a les nostres mans tornar a posar-la dalt del pedestal que es mereix, però una cosa sí que vull demanar: si us plau, senyora alcaldessa, esborri aquestes ratlles verdes i grogues que ha pintat per tota la ciutat; busqui una manera de pacificar els carrers sense malmetre l’estètica, de protegir les escoles sense posar-hi gàbies de micos al davant, de reduir la contaminació sense penalitzar els conductors, en resum, faci una ciutat habitable, amable i bonica. Els barcelonins li agrairem.