KENTRIDGE versus DRÀCULA

 

Enfrontar William Kentridge amb el comte Dràcula és un exercici que pot semblar, d’entrada, una boutade, però si ens ho mirem amb detall veurem que el món de Kentridge està arrelat a la terra i el món de Dràcula s’escampa per l’espai imaginari dels somnis i de la fantasia. En aquests moments de pandèmia, que ja no són moments sinó etapes, sempre ens podem donar una alegria visitant l’exposició que el CCCB ha organitzat sobre William Kentridge amb el títol de “El que no està dibuixat”. Es tracta d’un recorregut per algunes de les peces de l’artista sud-africà, dibuixos, vídeos i tapissos, que donen raó de com va viure el tema del final de l’apartheid i el va convertir en objecte de la seva obra. A través dels seus vídeos artesans i els seus dibuixos al carbó va teixint la història de Sud-àfrica a partir de la Presidència de Willem de Klerk, mitjançant la invenció de dos personatges de la ciutat de Johannesburg que aniran evolucionant al llarg del temps: un promotor immobiliari i industrial (Soho Eckstein) i un poeta (Felix Teitlebaum). 

El CCCB presenta la sèrie completa de Drawings for projection, 11 pel·lícules l’última de les quals data de 2020. El contingut polític d’aquests curts és innegable, l’explotació dels obrers negres va de bracet amb la manca de sentiment de culpa per part dels afrikaners blancs. Tots els dibuixos i els vídeos tenen relació amb algun fet polític de la història de Sud-àfrica, des del moment que de Klerk va arribar a la presidència fins a l’actualitat. La instal·lació final, anomenada More sweetly play the dance és un “espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada on s’evoquen les dinàmiques d’una processó ritual, d’una manifestació de desposseïts, d’un flux de refugiats escapant d’una crisi o d’una dansa medieval de la mort”. (text extret del panell explicatiu).

A part dels vídeos i dibuixos al carbó, també trobem exposats 9 tapissos de gran format que contrasten fortament pels seus colors i textures amb els carbons exposats. Estan fabricats amb materials produïts a Sud-àfrica (moher, llana de cabra...) i exhibeixen siluetes semblants a les del pas dels manifestants al mural abans esmentat.

És una exposició del més gran interès, no només per la qualitat plàstica sinó també, i això és molt personal, perquè m’agrada veure els artistes compromesos amb el seu temps.

Abandonem la terra i ens enlairem en el món de la fantasia i dels somnis. És el món inquietant dels vampirs, el món del comte Dràcula i de tots aquells altres vampirs, masculins i femenins, que han poblat la literatura primer i el cinema, després. Entrem al Caixafòrum i penetrem a l’espai Vampirs, l’evolució del mite. Un conjunt de documents escrits, il·lustracions i audiovisuals ens expliquen l’evolució d’aquest mite a través de la literatura i el cinema. El comte Dràcula, noble turmentat inventat per Bram Stoker, va donar lloc a la primera pel·lícula sobre el personatge, Dràcula, de Tod Browning (1931). Però el primer vampir de la història del cinema va ser Nosferatu, presentat en el film del mateix nom per W. Murnau (1922).

L’exposició fa un recompte exhaustiu d’homes i dones vampirs de tots els temps, i ens mostra fragments de pel·lícules que ja coneixem i d’altres de desconegudes, com per exemple una raresa, A girl walks home alone at night (2014) , el primer spaghetti western de vampirs iranià, obra d’ Ana Lily Amirpour.

Hi trobem vampirs polítics, vampirs eròtics, vampirs còmics i vampirs pop. Veiem a l’incombustible i ben plantat Christopher Lee encarnant el Dràcula de la Hammer una i altra vegada, sempre amb els ullals a punt i la sang regalimant-li per la boca. Hi veiem el Nosferatu de Herzog, encarnat per un Klaus Kinski sofrent per l’amor d'Isabelle Adjani, amb una cara de dolor i desig al mateix temps que l’espectador està esperant que pugui finalment satisfer-lo i li clavi mossegada. La mossegada no només el satisfà a ell, la víctima es convulsiona de plaer abans de deixar anar el crit final.

El vampir representa el poder, el que domina, el que força la presa i la viola. Té un magnetisme que fa que la víctima no pugui o no vulgui fugir, que se li lliuri en cos i ànima malgrat saber que des d’aquell moment passarà a formar part del regne dels que no tenen repòs. Segons el plantejament de cada autor el vampir té un vessant més polític, més eròtic o més còmic, però en el fons sempre hi ha la necessitat de ser acceptat, de ser estimat, de poder satisfer la libido fonent-se amb la presa, xuclant-li la sang.

L’última part de l’exposició presenta alguns exemples de vampirs pop, en dibuixos animats o altres mostres modernes de sèries o sagues, com ara Crepúsculo. Els vampirs del s. XXI ja no són els éssers turmentats del passat sinó persones normals que es volen integrar al món contemporani, que volen ser feliços. Potser nosaltres en tenim algun al nostre voltant i no ens n’hem adonat. Per comprovar-ho la millor manera és situar-lo davant del mirall i si no li veieu reflectit, bingo! És un vampir!