UN EMBARÀS PANDÈMIC

 

Estem arribant al novè mes d’aquest embaràs que va començar a finals de febrer, quan una noia italiana resident a Barcelona va donar positiu al test de coronavirus. Acabava d’arribar d’Itàlia, la van ingressar al Clínic, li van fer la prova i la van diagnosticar. Pocs dies després es decretava l’estat d’alarma, el confinament i la declaració per part de l’OMS que ens trobàvem davant d’una pandèmia. Està a punt de fer nou mesos des d’aquell dia, i a mi m’està semblant molt més llarg que un embaràs convencional.

Per tal de no equivocar-me amb les dates busco per internet quan es va declarar el primer cas a Barcelona i ho trobo en una notícia de btv (televisió de Barcelona). A més d’explicar-ho també diu coses com les següents: “la grip estacional, molt més greu que el coronavirus”, “esperem que no es repeteixi l’alarma viscuda el 2009 per la grip A”, i altres consideracions igualment benintencionades però completament equivocades.

Com tots sabem, aquest virus és nou i en aquells moments no es podia saber per on anirien les coses, per tant, qualsevol crítica a allò que es deia o es feia és absolutament perversa. Només ho he destacat perquè acompanyant les primeres valoracions de la pandèmia se’n feien d’altres des del punt de vista diguem-ne humà, emocional, social, econòmic, el que vulguem; tot menys sanitari. El sanitari anava per uns altres canals. I una de les frases que es repetien (i que, per cert, ara ja no diu ningú) era que d’aquesta pandèmia no en sortiríem igual que com hi havíem entrat, i es donava per suposat que en sortiríem millors. I dic millors en plural perquè em refereixo a cada individu, no a la situació global. Com que els individus haurem après moltes coses deixarem de banda l’egoisme, la recerca del benestar individual, la insolidaritat, i ens abocarem a fer el bé i a construir una societat més igualitària. Ha, ha!

De moment el que veiem és que ens està costant moltíssim acceptar aquesta segona onada amb les seves restriccions; que les pèrdues econòmiques estan sent tan devastadores que no hi haurà déu que ho arregli; que malgrat això continua morint molta gent que fins ara estava sana, però que no ha resistit l’envestida del virus. I que a cada país hi ha les pífies corresponents, de manera que no podem pensar que som els més sapastres del planeta perquè som espanyols; els austríacs, els francesos, els italians, els portuguesos i molts altres estan tenint grans dificultats per controlar els contagis.

Durant aquests quasi nou mesos s’ha estat gestant un altre tipus d’embrió que, aparentment, és beneficiós per al conjunt de la societat. És l’embrió de la “no-delinqüència”. Resulta que la majoria de delictes s’han reduït de manera dràstica: ni els robatoris al metro, ni les estirades pel carrer, ni els assalts als pisos o a les botigues han estat notícia durant aquests mesos. L’únic que s’ha escampat ha estat l’ocupació d’habitatges de segona residència, un fet bastant dramàtic perquè la llei sembla que empari més l’okupa que el propietari.

Hi havia un altre tipus d’activitat que sense ser un delicte des del punt de vista moral sí que ho és des del punt de vista legal, que és la venda de productes falsificats per part dels venedors del top manta. No és que em sembli moralment acceptable falsificar productes de luxe, evidentment, sinó que els que es guanyen la vida com a manters ja tenen una situació personal prou delicada com perquè a sobre els hi pengem la consideració moral de delinqüents. Aquests manters fa temps que han desaparegut i, la veritat, no sé com s’estan mantenint actualment. Però són gent pacífica que només responen violentament quan són fustigats per  la policia, i que jo crec que hem de posar del costat de les víctimes de la pandèmia.

En canvi, tots els delinqüents que abans corrien per Barcelona, ara, com es guanyen la vida? Tenien un calaixet del qual han anat traient els estalvis per subsistir? Han muntat una cooperativa i estan formant-se amb cursos online per quan puguin tornar a actuar? Han desenvolupat una estratègia per delinquir a través de les xarxes que no es descobrirà fins d’aquí a molt temps? Em té preocupada, perquè aquest oasi de seguretat ciutadana en què ens trobem actualment, si fem cas de la llei del pèndul, quan s’acabi la pandèmia es veurà afectat per un boom de robatoris que no podrem ni sortir al carrer, i serà un altre confinament, però aquest marcat per un pànic insuperable. No faig broma, ho dic seriosament. Sempre he pensat que Barcelona era una ciutat segura malgrat les evidències que he tingut, algunes molt properes, que es cometen delictes als carrers, als transports, als llocs públics en general. Però l’altre dia  em van fer un comentari que m’ha fet pensar: la neboda d’una veïna de 85 anys no la deixa sortir al carrer sola perquè tem que sigui una presa fàcil per part d’aquella gent desesperada que s’haurà de llançar al carrer a buscar l’aliment que no troba enlloc més. I no parlava de delinqüents, sinó de gent desesperada.

Si després d’aquests nou mesos de gestació no som capaços de donar a llum un nou projecte de societat, estem ben apanyats! Ja són molts mesos en què el principal problema era la lluita contra la pandèmia des del punt de vista sanitari, i així continua sent perquè no tenim la fórmula màgica d’evitar els contagis al cent per cent. Però ara que sembla que tenim la vacuna a tocar (ja m’agradarà veure-ho!), hauríem de tenir enllestit un pla de recuperació econòmica i d’ajuda a tots els que han quedat al marge d’aquesta activitat econòmica, i això no és així ni tan sols sobre el paper, no diguem ja a la pràctica! I que consti que no estic reivindicant un subsidi d’atur per als carteristes i altres membres del món de la delinqüència, que quedi clar!!! Són simplement idees que em venen al cap per culpa d’haver d’estar parlant amb la paret tot el dia! Com diu un acudit que circula per les xarxes, un psicòleg li diu al seu pacient: no es preocupi si parla amb la paret, amb la nevera, amb el microones... només vingui’m a veure si li contesten! Doncs això, si la paret em dona la solució, ràpidament us ho faig saber, a vosaltres i al meu psicòleg, a veure què em diu!