EL MODEL DE FRANÇA... i LES SEVES DEBILITATS

 

Aquest país que tenim aquí al costat, que fa anys que va perdre el glamour que havia tingut en temps pretèrits, és per a mi, encara, un model en molts aspectes. No és només el fet que la seva llengua em va mantenir durant la meva activitat professional; ho és també el fet de totes les coses que he viscut dins del seu territori, des que als 17 anys hi vaig posar el peu per primera vegada sense la família. En aquells moments, i encara molts anys després, constatar la diferència entre un país democràtic i un de dictatorial tenia la seva gràcia. Durant el maig del 68, malgrat la repressió per part dels CRS de les manifestacions estudiantils -però sobre tot perquè feien barricades i cremaven cotxes- encara vaig poder constatar que fins i tot la policia era més respectuosa amb les persones que els nostres grisos. Tornant d’una manifestació al Quartier Latin, passant per davant d’una filera de CRS en formació per si havien d’actuar, un d’ells em va dir: Va chez toi, jeune fille. No ho oblidaré mai. En lloc de cop de porra, paraula tranquil·litzadora.

Aquest record una mica esbiaixat, perquè ja se sap que els CRS eren molt poc respectuosos, no m’impedeix ser crítica amb molts aspectes de la política francesa al llarg dels anys. Però avui voldria comentar dos aspectes que m’han cridat l’atenció darrerament, un de sociològic i un de literari, tots dos molt actuals.

El sociològic, també polític, és la idea de Macron de posar en pràctica un projecte de lluita contra l’islamisme radical. Es tractaria de construir un Islam de la Il·lustració, compatible amb els valors de la República. Si una cosa té França que hem d’admirar és la fortalesa dels valors republicans: no els discuteix ningú. Entre aquests valors hi ha la tolerància, que ja Voltaire proposava com un dels més importants, però s’ha de tenir clar què és el que tolerem i el que no. A França ja fa temps que el tema del vel a les escoles, a l’administració i als llocs públics ha estat debatut i s’han pres mesures. No sé exactament en quin punt s’està actualment, però he de dir que a mi sempre m’ha semblat que es podia portar allà on les dones  volguessin dur-lo. Dit això, darrere del vel hi ha altres pràctiques i altres ideologies que no respecten les idees del contrari, i aquí és on suposo que Macron vol incidir: fer veure als islàmics que la seva religió no és incompatible amb els valors republicans. Segons llegeixo al diari (3/10/2020), a part de les mesures repressives contra el radicalisme, s’impulsaran projectes per ajudar l’Islam a “estructurar-se perquè sigui un soci de la República”. Mitjançant la creació d’un institut científic d’islamologia donarà la credibilitat i el prestigi a una cultura que l’ha perdut tot per culpa dels fonamentalistes.  Si ho aconsegueix, chapeau!!!

L’altre aspecte que he dit que era literari ho és a mitges. Es tracta del compromís dels intel·lectuals amb una causa, expressat a través de l’obra literària. Tenim els exemples de Victor Hugo, de Zola, o de Camus, entre d’altres. Després del maig del 68 i sobre tot després que es constatés el fracàs del comunisme, no quedaven gaires banderes per aixecar en favor dels oprimits. Més aviat hi va haver un replegament ideològic cap a posicions individualistes. Mentre va durar la guerra del Viet Nam hi havia tema, també amb les dictadures argentina i xilena, però a mesura que hem anat entrant en un estat de letargia ideològica han desaparegut els escriptors “engagés”. Per això m’ha interessat la persona d’Éric Vuillard, que ja ens va sorprendre amb L’ordre du jour sobre la responsabilitat que van tenir les grans companyies alemanyes en l’ascens de Hitler al poder i com després d’haver contribuït econòmicament al finançament de la guerra en van sortir indemnes i continuen sent grans referents industrials: Siemmens, Krupp, Opel, BASF, ....

Ara ha publicat La guerre des pauvres,  una visió novel·lada del paper del predicador anabaptista Thomas Muntzer en la revolta dels camperols del 1525 contra el poder establert, catòlic, però, sobre tot, segons Vuillard, contra els corruptes que tergiversen la paraula de Déu en favor dels seus privilegis. Parla de revoltes anteriors de camperols, com la de John Ball contra la poll tax decretada pel Parlament anglès el 1380, o la de Jack Cade el 1450, o la de Bohèmia en temps de Jan Hus. Totes elles, segons Vuillard, per protestar contra l’augment dels impostos als camperols pobres. Malgrat el vessant religiós de les actuacions de Muntzer, el vessant polític impregna la seva ideologia: els rics no són pietosos, només busquen els beneficis particulars, oprimeixen els pobres que són els que segueixen la paraula de Déu. La jerarquia de l’Església s’alinea indefectiblement amb els rics. Per tal que aquella paraula arribi al poble, tradueix la Bíblia a l’alemany i oficia les misses en la llengua del poble, l’alemany. Això l’enemista amb la jerarquia, que només contemplava el llatí com a llengua vehicular. Es trasllada a Praga, on publica el Manifest del mateix nom, afirmant que només el poble pobre pot restaurar l’Església, dirigida per una jerarquia corrupta. En els seus discursos també afirma que quan les autoritats no es comporten adequadament el poble té dret a rebel·lar-se. Finalment funda una organització revolucionària i el 1525 encapçala la revolta dels camperols que acabarà en tragèdia, amb més de 6.000 morts, la seva captura, empresonament, tortura i posterior execució.

Malgrat l’aparença maniquea de les idees de Muntzer, i que per tant s’han de relativitzar, el que interessa Vuillard és justificar la rebel·lió, fins i tot violenta, contra el poder quan està legitimada pel comportament d’aquest poder. En aquest sentit s’ha comparat la revolta de Muntzer amb la dels gilets jaunes (armilles grogues) a França els mesos abans de  la pandèmia i s’ha atribuït a Vuillard la voluntat de marcar aquest paral·lelisme. Si és veritat o no, és difícil de dir, però és cert que Vuillard tenia el llibre enllestit feia anys i que es va afanyar a publicar-lo quan van començar a aparèixer les primeres accions dels gilets jaunes.

En un diàleg que he trobat a youtube entre un periodista de Le Figaro littéraire i un de l’Obs (Nouvel Observateur), el primer retreu a Vuillard la falta de rigor històric quan atribueix com a única causa de revolta la protesta contra els impostos sent així que la revolta de Bohèmia sembla que tenia un marcat caràcter identitari. El periodista de l’Obs li contesta que Vuillard fa literatura, no és historiador.

Els detalls sobre la fiabilitat històrica no m’interessen; el que m’interessa és l’actitud d’un escriptor davant la seva obra, i en el cas de Vuillard, al menys pel que fa a les dues obres esmentades, és marcadament polític, de denúncia, i en el cas del segon, gairebé d’incitació a la revolta. També és veritat que potser els gilets jaunes no llegeixen Vuillard, amb la qual cosa no servirà de res aquest llibre. I els que el llegim no canviarem d’opinió sobre aquest moviment, que si bé està plenament justificat des del punt de vista polític (no a l’augment del preu dels carburants), no ho està gens ni mica des del punt de vista procedimental: la violència contra els béns, contra les persones, i, de retruc, la de la policia contra els manifestants és absolutament inacceptable. Dit això, però, celebro la decisió d’un escriptor de baixar a l’arena política amb la seva obra i remoure una mica les consciències dels que ens estem còmodament al sofà llegint un altre tipus de novel·les.

Reprodueixo unes paraules de Muntzer que per casualitat he trobat en un article al suplement  Cultura/s del 17 d’octubre, i que Juan Marsé va citar al seu llibre Viaje al sur, publicat pòstumament: “Ved, los grandes, vuestros señores, son la hez de la usura, el robo y la rapiña (...). Y hablando así, yo también soy subversivo: sea”. Per si no havia quedat clar quin era el seu tarannà.

 

POST DATA

Quan ja tenia escrita la primera part d’aquest article i estava acabant de llegir La guerre des pauvres succeeix un fet esfereïdor a França: la decapitació per part d’un fanàtic refugiat d’un professor d’un lycée de la banlieue de París pel fet, sembla ser, d’haver mostrat a classe unes caricatures de Mahoma per parlar de la llibertat d’expressió. Aquest fet terrible encaixa malament amb la voluntat de Macron de fer un Islam compatible amb els valors republicans, i crec que encara li serà més difícil convèncer els seus col·legues de la necessitat de fer-ho. L’escola laica és un dels puntals fonamentals dels valors republicans, com ho és la llibertat, també la d’expressió. Quan més amunt he dit un “fanàtic refugiat” ho he fet expressament, i no per estigmatitzar els refugiats, sinó al contrari, per posar l’èmfasi en la necessitat de discriminar els que són fanàtics dels que no ho són, siguin refugiats, asilats, nacionalitzats o simplement nascuts a França (o a qualsevol altre país).

Corrent el risc de fer-me pesada, recomano una sèrie danesa de filmin.es, “Cuando el polvo se asienta”, que planteja el tema dels refugiats que esperen en una mena de llimbs que es resolgui la seva situació i ho fa a través d’una ministra de Justícia que al final de la seva carrera política vol fer aprovar una llei que asseguri a aquests refugiats un tracte amb els mateixos drets i deures que els ciutadans danesos. La troballa per part de la policia d’un arsenal d’armes a prop d’un camp de refugiats, cosa que fa pensar que preparen un atemptat, envia a rodar la ministra i la seva proposta de llei. Per si fos poc, quan es produeix l’atemptat i la ministra perd la seva companya, la seva visió del problema bascula cap al sentit contrari. És el gran interrogant que tenim plantejat les societats que pretenem ser democràtiques: integració sí, però com? I sobre tot, per què? La resposta, com sempre, is blowing in the wind...