ELOGI DE LA POLÍTICA

 

Amb aquest títol corro el risc que la gent pensi: aquesta bloggera s’ha tornat boja! Ara que la política està tan desacreditada, i encara més els polítics, amb força raó, a mi se m’acudeix fer-ne l’elogi. Però no és un elogi de l’espectacle lamentable que se’ns ofereix darrerament, és un elogi del sentit profund de la política, que és la voluntat d’intervenir en la cosa publica per millorar el benestar dels ciutadans. A molta gent això li pot semblar un acudit, però als que hem viscut el franquisme ens sembla una eina indispensable. No parlo dels que es posen en política per folrar-se ni tampoc els que volen exhibir el seu ego al món mundial, parlo dels que des de posicions més modestes estan al peu del canó, sigui als parlaments, als ajuntaments o a les institucions en general.

Aquesta introducció ve a tomb perquè avui es compleixen 47 anys de l’elecció de Fernando Rodríguez Ocaña com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona “por el tercio familiar”. Alguns direu: què és això del tercio familiar? Els ajuntaments franquistes tenien un consistori format per regidors provinents del tercio sindical, del tercio corporativo i del tercio familiar. Sindicats i corporacions escollien els seus, i als veïns del carrer (crec que només als pares de família) se’ls donava l’oportunitat d’elegir un regidor per a cada districte entre un planter de candidats tots ells afins al règim. En aquestes eleccions hi votava un percentatge de la població més aviat ridícul, i el resultat era absolutament irrellevant, perquè el consistori no tenia res de democràtic. Per tant, quina importància pot tenir l’aniversari de l’elecció de Rodríguez Ocaña? Aviat ho sabreu.

Els últims anys del franquisme ja eren molts els sectors que s’havien anat organitzant clandestinament per lluitar des de diferents fronts contra l’opressió, la falta de llibertats, l’explotació econòmica i un munt d’altres desgràcies. El moviment obrer tenia el seu sindicat, Comissions Obreres, que havia liderat moltes de les lluites a les empreses des de la il·legalitat i, per tant, des de la clandestinitat. Però era una clandestinitat virtual perquè a les empreses tothom sabia qui eren els seus líders i els seguien. La idea d’aplicar un sistema semblant a la lluita dels veïns dels barris contra l’abandonament dels serveis públics, la falta d’habitatges, l’urbanisme especulatiu i un llarg etcètera, va sorgir en gran part de l’organització política Bandera Roja, creada al 1968 sota la influència del maig francès i de la lluita dels estudiants arreu del món.

Bandera Roja estava organitzada per fronts de lluita, i el de barris va ser una de les apostes més originals i reeixides de la seva existència: aprofitar les instàncies legals per ocupar-les i des de dins dirigir els veïns en les seves reivindicacions davant dels ajuntaments. Es van crear les comissions de barri, clandestines,  formades per la gent més conscienciada reclutada a les associacions de veïns, a les parròquies, als centres cívics, als casals juvenils, etc. L’objectiu era fer prendre consciència a la població que si s’unien i lluitaven podien aconseguir millores per al barri. Dit així, amb la perspectiva actual, sembla que la intenció fos la de manipular l’opinió dels ciutadans per obtenir algun benefici polític, però no era això. Es veritat que la flor i nata de les comissions de barri acabava a les files de Bandera Roja, però l’idealisme era el que ens guiava, no el benefici particular. 

En aquest context, doncs, els dirigents de Bandera Roja van tenir la genial idea d’aprofitar unes eleccions absolutament desprestigiades per introduir un submarí progressista dins d’un consistori no democràtic. L’objectiu era denunciar des de dins de l’ajuntament les contradiccions del franquisme, fer evident la falta de democràcia, el nul interès pels veïns, i convertir-se en portaveu de les aspiracions dels ciutadans. 

Participar en unes eleccions com les del tercio familiar no era una proposta fàcil d’entendre ni d’acceptar per part dels que creien que la revolució era l’única sortida al franquisme. Però, afortunadament, els dirigents de BR van saber convèncer els seus militants de la necessitat d’abocar tots els esforços de mobilització al Districte IX per aconseguir introduir un regidor democràtic dins d’un consistori franquista. L’elecció del candidat va recaure en Fernando Rodríguez Ocaña, un líder del barri de Trinitat Nova, de llarga trajectòria compromesa amb els veïns. L’any 1973 el districte IX comprenia els barris de l’actual districte de 9 Barris, a més de Sant Andreu i Sagrera i crec que una part de Congrés. Aconseguir el vot dels veïns de 9 Barris era relativament fàcil perquè es podien identificar amb Rodríguez Ocaña: un immigrant andalús, lluitador, responsable, reconegut com a líder veïnal... Però demanar als barris de Sant Andreu i Sagrera, on la majoria de la població que es podia sentir interpel·lada era catalana, que votessin un andalús com a representant de les seves aspiracions era més aviat complicat. Tot i així, s’havia d’intentar. 

Tota la maquinària de BR es va posar en marxa i durant els mesos de setembre i octubre vam estar anant casa per casa de tots els barris del districte explicant la necessitat de votar una persona honesta, que representaria els interessos dels veïns i que suposaria un cop molt dur per al franquisme. Porta a porta repartint la informació, el programa del candidat, les paperetes, tot fet per un grapat de joves, homes i dones, menors de 30 anys la majoria, amb una il·lusió indescriptible perquè durant aquells dos mesos ens vam sentir com si ja tinguéssim democràcia. El candidat va nomenar els seus apoderats que el dia de les eleccions vigilaven al costat de les meses que no hi hagués frau i que el recompte de vots es fes correctament. I quina no va ser la nostra sorpresa quan al final del dia vam conèixer el resultat: Rodríguez Ocaña havia estat el candidat més votat, a molta distància del següent. L’esforç havia estat recompensat, però no només l’esforç. La millor recompensa va ser la seguretat d’haver encertat l’estratègia política: mobilitzar per aconseguir, utilitzar les vies legals per ocupar les institucions des de dins i utilitzar-les en benefici de la ciutadania. 

Però l’alegria va durar molt poc. El governador civil va desqualificar el guanyador amb l’excusa que no havia presentat els comptes de la campanya dins del termini exigit, i va proclamar regidor el segon classificat. La decepció va ser majúscula, però les vivències d’aquells dos mesos ens van acompanyar durant molt temps, jo diria fins al menys el 1979, quan hi va haver les primeres eleccions municipals democràtiques. En aquell moment els de Bandera ja érem al PSUC, i l’experiència de la lluita als barris que durant uns anys vam compartir els dos partits va ser la raó per la qual els ajuntaments catalans van estar majoritàriament en mans de l’esquerra, a l’àrea metropolitana com en molts altres municipis del país. 

En arribar a aquest punt molts us preguntareu a què ve explicar batalletes a aquestes alçades. Una raó, ja ho he dit al començament, és recordar que la política també pot ser honesta. La segona és una mica personal. Resulta que durant el confinament un amic molt amic, fent neteja de papers, va trobar un còpia dels poders que Rodríguez Ocaña ens va fer a tots els que participàvem en la campanya. Era com treure un vestit de princesa del bagul dels records. 

Allà hi havia els noms de tots els que ens havíem trencat les banyes durant dies per aconseguir aquella victòria de la qual no vam poder gaudir. I el que ara pot semblar un record nostàlgic una mica gratuït, a mi em confirma en la creença que aquell assaig de democràcia no va ser només un atzar, sinó que d’allà van sortir, per un costat, molts polítics que posteriorment van ocupar càrrecs a l’ajuntament de Barcelona; i per l’altre, perquè molts dels que apareixen a la llista eren i encara són alguns dels meus millors amics.