MOLTES GRÀCIES A TOTHOM!!!

Avui només escriuré quatre ratlles per donar les gràcies a totes aquelles persones que han fet possible que el meu article del dia 22 de setembre sobre l’escola i els mestres hagi rebut ja més de 1000 visites. No em poso medalles, segurament els blogs en general ja les reben habitualment, però, en el meu cas, és un blog modest i tant d’èxit és realment excepcional. Jo ho atribueixo al fet d’haver connectat amb pares, mares, mestres i educadors que tenen una sensibilitat semblant i que han trobat que l’article era digne de ser difós. Un cop més, GRÀCIES!

He rebut també per diversos canals opinions positives, algunes molt emocionants; sé que s’ha difós a través dels mitjans de la pròpia escola i que alguns mestres l’han retwittat a altres mestres, i així successivament. Amics de la meva edat i més joves, fills dels amics, antics companys d’institut, etc. Si en algun moment he tingut el dubte de si tenia interès continuar aquest blog, aquestes mil visites em confirmen que sí.

Tant és així que he pensat fer-me influencer, però no sé quin tema podria tractar, no en domino cap suficientment com per pontificar a les xarxes. L’altra opció és la de fer-me youtuber, però no soc prou guapa ni tinc tanta facilitat per entabanar (de fet, quan m’escolto em trobo patètica!). O sigui que després d’unes hores de reflexió ho he deixat córrer. Crec que la meva família m’ho agrairà.

A les portes d’un cap de setmana llarg que la festa de la Hispanidad ens brindarà per als dies vinents, em preparo per celebrar-ho i desitjo poder seguir compartint les meves idees i els meus acudits.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

Més informació

TARDES DE SOLEDAD

Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...

Més informació

ELS MEUS OSCARS

No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

Més informació

laplujanomespanta

Cercar en aquest blog