MOLTES GRÀCIES A TOTHOM!!!

Avui només escriuré quatre ratlles per donar les gràcies a totes aquelles persones que han fet possible que el meu article del dia 22 de setembre sobre l’escola i els mestres hagi rebut ja més de 1000 visites. No em poso medalles, segurament els blogs en general ja les reben habitualment, però, en el meu cas, és un blog modest i tant d’èxit és realment excepcional. Jo ho atribueixo al fet d’haver connectat amb pares, mares, mestres i educadors que tenen una sensibilitat semblant i que han trobat que l’article era digne de ser difós. Un cop més, GRÀCIES!

He rebut també per diversos canals opinions positives, algunes molt emocionants; sé que s’ha difós a través dels mitjans de la pròpia escola i que alguns mestres l’han retwittat a altres mestres, i així successivament. Amics de la meva edat i més joves, fills dels amics, antics companys d’institut, etc. Si en algun moment he tingut el dubte de si tenia interès continuar aquest blog, aquestes mil visites em confirmen que sí.

Tant és així que he pensat fer-me influencer, però no sé quin tema podria tractar, no en domino cap suficientment com per pontificar a les xarxes. L’altra opció és la de fer-me youtuber, però no soc prou guapa ni tinc tanta facilitat per entabanar (de fet, quan m’escolto em trobo patètica!). O sigui que després d’unes hores de reflexió ho he deixat córrer. Crec que la meva família m’ho agrairà.

A les portes d’un cap de setmana llarg que la festa de la Hispanidad ens brindarà per als dies vinents, em preparo per celebrar-ho i desitjo poder seguir compartint les meves idees i els meus acudits.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

Més informació

EL REI EMÈRIT I JO

Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

Més informació

LA METÀFORA DELS TRENS

Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...

Més informació

laplujanomespanta

Cercar en aquest blog