Salta al contingut principal

CONTACTLESS

 

Aquells que com jo s’han trobat al mig de la pandèmia amb uns quants anys al damunt convindran amb mi que han hagut de fer un curs accelerat d’utilització de les noves tecnologies. Ja sabíem fer anar l’ordinador, el mòbil i la tablet, però no en coneixíem totes les prestacions. Si estàvem jubilats no fèiem videoconferències de feina, a la família la vèiem en persona (si vivien a prop, és clar!), la compra per internet era moderada, i pagàvem amb targeta de crèdit o en metàl·lic indistintament.

Quan la pandèmia ja es va instal·lar definitivament i va començar l’estat d’alarma vam començar a prendre mesures dràstiques, i les primeres van ser NO ENS TOQUEM! I no toquem res que un contagiat hagi pogut tocar abans, o sigui, tot. Primer els guants, l’hidroalcohol, els cops de colze en lloc de les encaixades, obrir la porta amb el cul, el calaix amb els peus, tota mena d’invents per no pillar el virus. Després van desaparèixer els guants, per sort, perquè feien suar les mans que era massa, i vam començar a interioritzar l’hàbit de netejar-ho tot amb el desinfectant. Però tot i així, a les botigues t’aconsellaven que paguessis amb targeta ni que fos un cafè o un xupa-xup. Van tapar les maquinetes per passar la targeta amb un plàstic fastigós i només calia que acostessis la teva, sentir el cling, i passi-ho-bé! Com que els bancs van augmentar el crèdit no calia posar el número secret si la compra no passava d’una quantitat, de manera que tothom content, es podia sortir de la botiga sense manipular bitllets ni calderilla. Ara bé, perquè això funcionés havies de tenir una targeta contactless, o sigui, sense contacte. La majoria ja ho són, tot s’ha de dir.

Que la targeta sigui contactless em sembla un invent fantàstic; també va bé per no deixar-te-la al caixer automàtic o a la màquina dels bitllets de metro, però jo crec que el concepte contactless s’ha escampat de tal manera a tots els altres àmbits de la nostra vida que començo a estar preocupada. Jo, de petita, no recordo ni una sola carícia dels meus pares, no s’estilava a casa meva amanyagar les criatures. Ningú no es tocava, només quan rebíem algun bolet. Després, a l’adolescència, fora de casa, el contactless va desaparèixer per passar a l’altre costat, o sigui, full contact. I així va continuar, amb més o menys plaer, amb més o menys amor, fins al llindar de la vellesa, repartint aquest contacte amb parelles, fills i nets. I ara, de cop i volta i per culpa d’un virus que es contagia per proximitat, ens han tornat a enviar al racó de pensar, castigats, sense contacte, ni petons, ni abraçades, ni res de res. Quousque tandem abutere, (aquí hi va Catilina però jo hi poso Coronavirus), patientia nostra? Que per si  no sabeu llatí vol dir Fins quan, Coronavirus, abusaràs de la nostra paciència?

Això em pregunto jo, fins quan? Ja ho vaig dir una vegada i ho torno a repetir: les abraçades són importants, els petons amb els nets, també. Què deu pensar un nen de tres anys quan veu que la seva àvia, que abans li feia tota mena de moixaines, ara a penes se li acosta, no li fa petons, porta mascareta tota l’estona i no li acaricia els cabells ni li fa pessigolles? Deu pensar que és una antipàtica! O sigui, repeteixo, fins quan, senyor Coronavirus?

Com que aquesta pregunta em temo que es mereix la resposta que donava l’Hermano Lobo: uuuUUUUU! em començo a preocupar per un tema que veig que també preocupa al Govern de la Generalitat, i és com ho farem per anar a votar el dia dels Enamorats. Aquell dia, per més que ho vulguem impedir, s’ajuntaran moltes persones a les portes dels col·legis electorals, estaran en contacte, es passaran el DNI i els sobres entre els votants i els membres de la mesa, serà un focus de contagi colossal! Per això el Procicat està estudiant disposar dos carrils a la porta dels col·legis, un per a persones sanes i un altre per a empestats o en vies d’empestament, o sigui, els confinats malalts, els asimptomàtics i els que estiguin fent la quarantena per precaució. No han dit si els lligaran una esquella per avisar de la seva arribada, com es feia a l’Edat Mitjana amb els leprosos. Tampoc no han dit si posaran a disposició dels sans un sac amb ous i tomàtecs madurs per llançar als de l’altre carril. Estaria bé una Tomatina improvisada! En fi, esperarem instruccions.

Per acabar, com altres vegades, recomanaré una sèrie de televisió que considero d’interès. Com que estic una mica apocalíptica, avui recomano L’effondrement (en català, El col·lapse, filmin.es). Es una sèrie francesa de 8 episodis d’una durada d’uns 20’, rodats en un sol pla-seqüència, i que parla de les conseqüències entre la població d’un col·lapse polític, sanitari, mediambiental i energètic alhora. Els set primers capítols ens mostren la conducta humana l’endemà d’aquest col·lapse en set ambients diferents. El vuitè capítol torna enrere, fins al dia abans del col·lapse, quan els polítics asseguren que aquest col·lapse no es produirà mai. L’interès de la sèrie, absolutament desesperançadora, radica en la visió que dona del comportament humà en situació de crisi severa, i el que es desprèn del que veiem no és precisament exemplar.

Així que, si no volem que la desesperació se’ns emporti, fem un acte de fe i pensem que Catilina deixarà aviat d’abusar de la nostra paciència, però compte, CONTACTLESS, CONTACTLESS i CONTACTLESS!!! Per plorar...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...