Passa al contingut principal

CONTACTLESS

 

Aquells que com jo s’han trobat al mig de la pandèmia amb uns quants anys al damunt convindran amb mi que han hagut de fer un curs accelerat d’utilització de les noves tecnologies. Ja sabíem fer anar l’ordinador, el mòbil i la tablet, però no en coneixíem totes les prestacions. Si estàvem jubilats no fèiem videoconferències de feina, a la família la vèiem en persona (si vivien a prop, és clar!), la compra per internet era moderada, i pagàvem amb targeta de crèdit o en metàl·lic indistintament.

Quan la pandèmia ja es va instal·lar definitivament i va començar l’estat d’alarma vam començar a prendre mesures dràstiques, i les primeres van ser NO ENS TOQUEM! I no toquem res que un contagiat hagi pogut tocar abans, o sigui, tot. Primer els guants, l’hidroalcohol, els cops de colze en lloc de les encaixades, obrir la porta amb el cul, el calaix amb els peus, tota mena d’invents per no pillar el virus. Després van desaparèixer els guants, per sort, perquè feien suar les mans que era massa, i vam començar a interioritzar l’hàbit de netejar-ho tot amb el desinfectant. Però tot i així, a les botigues t’aconsellaven que paguessis amb targeta ni que fos un cafè o un xupa-xup. Van tapar les maquinetes per passar la targeta amb un plàstic fastigós i només calia que acostessis la teva, sentir el cling, i passi-ho-bé! Com que els bancs van augmentar el crèdit no calia posar el número secret si la compra no passava d’una quantitat, de manera que tothom content, es podia sortir de la botiga sense manipular bitllets ni calderilla. Ara bé, perquè això funcionés havies de tenir una targeta contactless, o sigui, sense contacte. La majoria ja ho són, tot s’ha de dir.

Que la targeta sigui contactless em sembla un invent fantàstic; també va bé per no deixar-te-la al caixer automàtic o a la màquina dels bitllets de metro, però jo crec que el concepte contactless s’ha escampat de tal manera a tots els altres àmbits de la nostra vida que començo a estar preocupada. Jo, de petita, no recordo ni una sola carícia dels meus pares, no s’estilava a casa meva amanyagar les criatures. Ningú no es tocava, només quan rebíem algun bolet. Després, a l’adolescència, fora de casa, el contactless va desaparèixer per passar a l’altre costat, o sigui, full contact. I així va continuar, amb més o menys plaer, amb més o menys amor, fins al llindar de la vellesa, repartint aquest contacte amb parelles, fills i nets. I ara, de cop i volta i per culpa d’un virus que es contagia per proximitat, ens han tornat a enviar al racó de pensar, castigats, sense contacte, ni petons, ni abraçades, ni res de res. Quousque tandem abutere, (aquí hi va Catilina però jo hi poso Coronavirus), patientia nostra? Que per si  no sabeu llatí vol dir Fins quan, Coronavirus, abusaràs de la nostra paciència?

Això em pregunto jo, fins quan? Ja ho vaig dir una vegada i ho torno a repetir: les abraçades són importants, els petons amb els nets, també. Què deu pensar un nen de tres anys quan veu que la seva àvia, que abans li feia tota mena de moixaines, ara a penes se li acosta, no li fa petons, porta mascareta tota l’estona i no li acaricia els cabells ni li fa pessigolles? Deu pensar que és una antipàtica! O sigui, repeteixo, fins quan, senyor Coronavirus?

Com que aquesta pregunta em temo que es mereix la resposta que donava l’Hermano Lobo: uuuUUUUU! em començo a preocupar per un tema que veig que també preocupa al Govern de la Generalitat, i és com ho farem per anar a votar el dia dels Enamorats. Aquell dia, per més que ho vulguem impedir, s’ajuntaran moltes persones a les portes dels col·legis electorals, estaran en contacte, es passaran el DNI i els sobres entre els votants i els membres de la mesa, serà un focus de contagi colossal! Per això el Procicat està estudiant disposar dos carrils a la porta dels col·legis, un per a persones sanes i un altre per a empestats o en vies d’empestament, o sigui, els confinats malalts, els asimptomàtics i els que estiguin fent la quarantena per precaució. No han dit si els lligaran una esquella per avisar de la seva arribada, com es feia a l’Edat Mitjana amb els leprosos. Tampoc no han dit si posaran a disposició dels sans un sac amb ous i tomàtecs madurs per llançar als de l’altre carril. Estaria bé una Tomatina improvisada! En fi, esperarem instruccions.

Per acabar, com altres vegades, recomanaré una sèrie de televisió que considero d’interès. Com que estic una mica apocalíptica, avui recomano L’effondrement (en català, El col·lapse, filmin.es). Es una sèrie francesa de 8 episodis d’una durada d’uns 20’, rodats en un sol pla-seqüència, i que parla de les conseqüències entre la població d’un col·lapse polític, sanitari, mediambiental i energètic alhora. Els set primers capítols ens mostren la conducta humana l’endemà d’aquest col·lapse en set ambients diferents. El vuitè capítol torna enrere, fins al dia abans del col·lapse, quan els polítics asseguren que aquest col·lapse no es produirà mai. L’interès de la sèrie, absolutament desesperançadora, radica en la visió que dona del comportament humà en situació de crisi severa, i el que es desprèn del que veiem no és precisament exemplar.

Així que, si no volem que la desesperació se’ns emporti, fem un acte de fe i pensem que Catilina deixarà aviat d’abusar de la nostra paciència, però compte, CONTACTLESS, CONTACTLESS i CONTACTLESS!!! Per plorar...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...