LA SÍNDROME DEL LLIBRE NO LLEGIT

 

No sé si el que escriuré avui va més enllà del que un pot exposar en un blog, potser seria més propi de la consulta d’un terapeuta, però no només he decidit explicar-ho sinó que m’agradaria pensar que una bona part dels que em llegeixen ho entenen i empatitzen amb mi. Té relació, com no podria ser d’altra manera, amb la pandèmia, el confinament, el toc de queda i el desconeixement total del que ens espera i de fins quan durarà el que tenim. Vull parlar d'un sentiment que va néixer gairebé al mateix temps que es decretava el primer confinament, quan vam saber que teníem per endavant quinze dies de no sortir de casa ni veure ningú. No era només una necessitat d’omplir el temps que teníem a la vista sinó també de reflexionar sobre el que estava passant, les causes de la pandèmia, la manera com ho afrontaven els governs i la nostra capacitat de resistir. Tot plegat era un bon bagatge per no avorrir-se. A mi, com ja sabeu, se’m va acudir la idea del blog, que m’ha donat vida tots aquests mesos i que, em consta, ha proporcionat alegries o emocions a més d’una persona. Però per omplir el blog havia de trobar temes que em preocupessin i que al mateix temps tinguessin una certa actualitat, fins i tot rabiosa actualitat. I va ser en aquest punt on vaig començar a desenvolupar la síndrome del llibre no llegit. Per totes bandes arribaven informacions, articles, notícies de llibres antics que parlaven de les pestes i les epidèmies, i jo no tenia temps de llegir-los tots. Sé que la gent no em considera una persona ignorant, però jo, quan comparo el que sé amb tot el que voldria saber, em sento com un cunyadíssim, que opina sense cap rigor.

Aquesta sensació de no donar l’abast l’he anat cultivant durant tots aquests mesos, i no serà que no hagi llegit llibres i articles... Però tinc la sensació que ho he fet de manera molt eclèctica, buscant aquí o allà allò que em podia il·lustrar en un moment determinat per escriure sobre una cosa o una altra. Si faig un repàs dels llibres que solia llegir abans del confinament i els que he llegit després veig que he abandonat la meva línia més o menys coherent de llegir novel·les (negres, dramàtiques, algun clàssic del s. XIX, novetats de primera qualitat, etc...) per anar d’una banda a l’altra, i sempre amb la sensació d’anar amb la llengua a fora.

El mateix m’ha passat amb el cinema i la televisió. Mesos i mesos de no trepitjar una sala però amb una gran quantitat de productes a l’abast a través de totes les plataformes del món mundial perquè, això sí, dins de la família ens repartim les quotes de quasi totes. Un amic et recomana una sèrie, un altre un documental, llegeixes crítiques que et diuen que tal o qual altra és de visió obligada, i tu vols estar al dia de tot, poder opinar de tot, saber de tot. I això, evidentment, no és possible. A més a més, per si el cine no em tenia encara prou ocupada, se m’acudeix matricular-me en un curs per a sèniors on em fan llegir un munt de llibres i documents teòrics acompanyats també de pel·lícules senceres o curtmetratges. M’ho passo bé, però com més llibres descobreixo més en vull llegir. I això, tothom ho sap, no porta a cap final feliç.

Abans que comencés aquesta tardor tan calenta pensava que la pandèmia, malgrat els advertiments dels experts, aniria a menys i que de mica en mica recuperaríem la normalitat. Però les restriccions són molt grans, molt dures, i a més, a mi m’ha agafat por, cosa que abans no tenia. Por de veure els nets perquè he sabut del cas d’un amic que es va contagiar a través d’un net i no ho va superar. Ja sé que aquesta por és absurda perquè també em puc contagiar a través d’un adult, però no deixa de ser la causa que hagi decidit sumir-me en un enclaustrament encara més estricte i, per tant, més necessitat de lectures i pel·lícules per satisfer aquesta avidesa de coneixement que comença a ser malaltissa.

Miquel Molina ha publicat un llibre que es diu Cinc hores a Venècia. Va d’una persona que assisteix a un casament en aquesta ciutat i aprofita per perdre’s pels seus carrers i canals resseguint els passos de Lord Byron, Wagner, Diàguilev i altres. Recorre itineraris que havien recorregut abans persones il·lustres i que s’allunyen dels itineraris turístics i massificats. Quan veig això m’adono que les meves passejades per Venècia, malgrat els meus intents per fugir de la massificació, no seran mai com les de Miquel Molina, perquè ell sap coses que jo no sé, perquè ha llegit més que jo. El mateix em passa amb Irene Vallejo (El infinito en un junco), que sembla que hagi llegit tots els llibres, i quan parla de Plató o de Demòstenes o d’Homer et venen unes ganes terribles d’abandonar-ho tot i submergir-te en els llibres d’aquests autors malgrat que fins ara els trobava avorrits i sense interès (sé que dir això és un sacrilegi, però què hi farem!). Llegeixo un llibre amb avidesa perquè vull començar el següent, i després el següent, i el següent, tots els que estan apilats al prestatge i que comencen a semblar la piràmide de Kheops. Per no parlar dels que m’he baixat a l’e-book, aquells una mica més lleugers i que puc llegir a l’autobús o a la sala d’espera del dentista.

Biblioteca d'Alexandria

Crec sincerament que darrere d’aquesta síndrome del llibre no llegit, d’aquesta avidesa de coneixement, no hi ha una actitud intel·lectualment sana, hi ha l’angoixa de la incertesa, i la certesa de l’angoixa, aquest no saber què ens espera, aquest veure com s’allarga i es complica la dificultat per trobar-te amb la gent, la inseguretat pel que fa a la teva salut, la por que si caus en el contagi no siguis capaç de superar-ho, jo, que no estic mai malalta i que em penso que estic destinada a viure 100 anys! Em costa de pensar que un dia tornarem a la normalitat, que podrem fer el mateix que fèiem abans com si no hagués passat res i que totes les hores que dedico a elucubrar i escriure en aquest blog les dedicaré a altres coses, igual que abans. Potser sí que arribarà el dia en què no tindré res per escriure perquè no tindré cap preocupació. Diuen que de les èpoques de crisi en surten grans obres literàries i segurament així serà després d’aquesta. La bona literatura surt del dolor, de l’angoixa, de la presa de consciència de la condició humana, del desengany, del fracàs... Tant de bo jo pugui escriure d’aquí uns mesos: BLOG TANCAT PER DEFUNCIÓ. Però no per defunció meva, per defunció dels problemes, de les preocupacions, de les incerteses... Ara bé, per ignorant que em senti, no ho soc tant com per pensar que això passarà algun dia...