ELS FETS D'OCTUBRE

 

No és la meva intenció comentar els fets d’octubre del 34 perquè estan més que amortitzats. Són uns altres fets d’octubre, que com en altres vegades, s’entrebarregen amb la meva vida, i en moments feliços o tristos, segons els anys. Si miro el que he escrit en aquest blog durant l’estiu i ho comparo amb les idees que se m’estan ocurrent aquesta tardor, el resultat és inquietant. Es veu ben bé que no soc gaire optimista, per més que ho intenti, i em sembla que només estic veient la cara fosca de la realitat, el got mig buit. No sé encara del tot què vull dir avui, mentre escric ho vaig pensant, però el que sí que sé és que al final no em tiraré pel balcó. Sempre trobo una raó per a l’esperança, per petita que sigui.

Avui, el que vull dir, perquè som a l’octubre i perquè passen coses que no m’agraden, és que no puc dissociar la meva vida de la cosa pública, de la política, racionalment i emocionalment. Per sort o per desgràcia (jo diria que per sort) la meva vida sentimental ha estat molt lligada a la política. Primer, perquè la persona que m’hi va iniciar no era un company de la facultat o del barri qualsevol, era una persona amb la que vaig tenir una relació important. I segon, perquè amb la persona que vaig compartir la meva vida durant 48 anys ens vam iniciar arran d’un fet polític: una manifestació de protesta –ni recordo contra què- a la que em va convidar a acompanyar-lo. Això passava al mes d’octubre, es preparava una tardor calenta a l’ambient universitari, i nosaltres iniciàvem una relació que havia de ser definitiva. Al cap d’uns anys, quan vam decidir casar-nos, també va ser a l’octubre.

Què té aquest mes, a part de records personals que no interessen a ningú? Doncs que han constituït el marc temporal d’alguns desastres polítics dels més sonats, i que ara, després de veure el gran nivell dels nostres representants discutint les propostes de Vox, no puc deixar de comentar. La interrelació traumàtica entre sentiments i política va començar un mes d’octubre de fa tres anys, quan alguns van tenir l’ocurrència de Declarar Unilateralment la Independència sense calibrar tot el que podria venir al darrere. Va ser un dia trist, però per a mi, doblement trist, perquè aquell mateix dia feia 50 anys que havia començat la meva relació amb el Marçal i, malauradament, no la podíem celebrar. Potser tampoc no hauríem fet res, perquè si a mi la política em trasbalsa, a ell el tenia abduït. Però aquella data de cinquanta anys enrere no em va passar desapercebuda, com tampoc la del 31 d’octubre, recordant aquella antiga festa de la castanyada. Ara ell ja no hi era, però jo hi seguia pensant. I la nostàlgia de cinquanta anys enrere m’acompanya cada mes d’octubre.

També va ser al mes d’octubre, concretament el dia 1, quan van tenir lloc els fets lamentables de la repressió contra els votants del referèndum. En aquest cas els meus vincles emocionals no són amb ningú en concret i amb tothom en general, amb tots aquells que van ser víctimes d’una repressió absolutament injusta. Han passat tres anys i avui toca celebrar la sentència absolutòria del Major Trapero i de la resta d’encausats. La sentència no me l’he llegit, per descomptat, em limito a la versió que n’han donat els diaris. I reprodueixo un fragment que em sembla decisiu perquè dona un bri d’esperança i ens deixa entreveure una posició de la judicatura marcadament democràtica: “El uso de la fuerza contra ciudadanos indefensos, contra personas mayores, contra familias enteras, no podía ser, en esta situación, la solución para imponer el acatamiento al ordenamiento jurídico, aunque fuera legítimo.”

Tornant al tema de la moció de censura de Vox, sentint els arguments que uns i altres aboquen a la palestra, m’adono que difícilment em puc sentir propera a les seves posicions. Quan es parla de pàtria o de lleialtat ja tremolo. La primera i última vegada que la paraula pàtria em va emocionar va ser quan el senyor Martínez, el meu professor de literatura de 6è de batxillerat, em va fer llegir l’Oda a la pàtria en una festa escolar literària. Eren temps reivindicatius, temps de dificultats per a la nostra llengua, i aquell poema semblava molt adequat. Però sovint la paraula pàtria és excloent, la paraula lleialtat vol dir submissió, i les paraules convivència i col·laboració són un acudit. Ara bé, si la moció ha servit perquè govern i oposició entenguin que han de barrar el pas a Vox i buscar la manera d’entendre’s en aquells aspecte fonamentals de la política, doncs benvinguda sigui. No sé si el President del Govern o el líder de l’oposició llegeixen els diaris, i encara menys els de Barcelona, però els convindria llegir l’article que Xavier Mas de Xaxàs  publicava a La Vanguardia el passat  diumenge, 18 d’octubre. Amb el títol de “Europa veu una Espanya fracassada” feia un repàs de l’opinió que els nostres polítics i el nostre país mereixen a la premsa estrangera: 9 mitjans entre els quals The Economist, La Stampa, Le monde, Frankfurter Allgemeine Zeitung, The New York Times... Poca broma! El resum és: Espanya encara no és un país fallit, però no li falta gaire. L’article deuria causar impacte, igual que me’l va causar a mi, perquè l’he vist citat els dies posteriors en alguns mitjans. La conclusió és que o bé esmenem la manera de funcionar o ens n’anem a la merda, així de clar. La raó principal és, com ja he comentat altres vegades, la incapacitat per abordar els problemes amb visió d’Estat, la incapacitat de l’oposició d’acceptar una derrota electoral perfectament legal i legítima, la incapacitat per reconèixer que s’està actuant pensant en unes properes eleccions més que en unes futures generacions.

Però, compte! No siguem tan pessimistes! Potser la moció de censura haurà servit per alguna cosa. Encara recordo la meva sorpresa veient com flipaven els tertulians de Al rojo vivo (La Sexta) el dijous al migdia després del discurs de Casado. I la cara de pena que feia Santiago Abascal dient: “no me lo esperava de usted, senyor Casado...” El President del Govern reacciona retirant provisionalment la tramitació de la Llei de reforma del Poder Judicial, el PP li diu que d’acord, però sense UP, Vox d’Andalusia anuncia que no discutirà els pressupostos amb la Junta, però estic segura que no arribarà la sang al riu. L’editorial del divendres de l’Ara.cat diu: “Ens hem de creure que Casado vol trencar amb Vox?” La meva resposta és: NO. Però després de sentir les  esperpèntiques propostes de govern del senyor Abascal, o li contestava com ho va fer o l’acabarien expulsant del grup popular del Parlament de la UE.

Ara bé, no ens fem il·lusions. Vox no deixarà caure els governs de Madrid, Andalusia i Múrcia; PP i Ciutadans no buscaran l’abstenció del PSOE per governar en minoria, especialment a Madrid on la senyora Ayuso s’ha lluït amb la gestió de la pandèmia! Dites com “pels seus fets els coneixereu” (molt cristiana, per cert), o “fets i no paraules”(molt més pragmàtica) són el que ara ens ha de fer jutjar si el PP anava de debò amb la seva crítica demolidora a Vox o si era un estirabot per sortir del pas. En fi, esperem a veure com totes aquestes perspectives de pacificació entre govern i oposició es materialitzen. Mentrestant us deixo escoltant OCTOBRE, una cançó melancòlica de Francis Cabrel...