UNA FINESTRA DE LLUM

 

Ara que ja portem uns quants mesos convivint amb el virus, que ja hem assajat tota mena de mètodes per frenar el contagi i l’expansió de la malaltia; ara que encara no veiem la llum al final del túnel, però que constatem dia a dia el deteriorament de les condicions de vida de molts ciutadans, és hora de començar a pensar de quina manera ens n’hem de sortir. No serà tirant-se els plats pel cap ni posant la política per davant de la salut, però és evident que qui ha de liderar la recuperació és el govern, fent una política que posi a l’abast dels agents econòmics els recursos que li arribaran de la UE, facilitant a les empreses que s’han vist perjudicades per la pandèmia que remuntin els seus negocis, repensant un nou model turístic per a les zones que en vivien de manera gairebé exclusiva, és a dir, posant en pràctica allò que es va dir al començament: d’aquesta crisi no en sortirem iguals que com hi hem entrat. Només hem d’esperar que no en sortim pitjor.

Per si el tema sanitari no fos poc, tenim el tema polític i judicial: l’entestament del PP i de Vox de fer caure el govern PSOE-UP tant sí com no, utilitzant totes les eines netes i brutes, però sobre tot les brutes, per desgastar-lo. I des de Catalunya no els posem les coses fàcils, tot s’ha de reconèixer. Aquesta situació tan crispada, que només queda lleugerament dissimulada perquè els morts per COVID continuen augmentant, és el que feia exclamar a Antoni Puigvert a La Vanguardia el 30 de setembre : LASCIATE OGNI SPERANZA... L’article em va semblar tan clarivident que el vaig retallar i el guardo per llegir-lo cada vegada que el meu optimisme emocional (en contraposició al meu pessimisme racional) em diu que no n’hi ha per tant, que potser ens en sortirem i aviat tindrem una democràcia com déu mana. L’article és francament pessimista, tant és així que al cap de dos dies el mateix Puigvert va reconèixer que no és que fos pessimista, era derrotista, i això no s’ho podia permetre. I el va matisar una mica fent menció del discurs optimista d’Ursula von der Leyen a la sessió plenària del Parlament Europeu.

Intentant fer un esforç sobrehumà per trobar algun bri d’esperança diria que fa pocs dies potser vaig sentir una cosa prometedora. No sé si ho vaig entendre bé, no sé si m’ho he de creure, no sé si puc tenir esperances que el que he entès, si ho he entès bé, es porti a la pràctica sense dilacions. Es tracta de l’anunci del President del Govern de la creació de 800.000 llocs de treball per dur endavant el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’Economia espanyola, Pla que ha d’impulsar projectes d’economia verda i digital. La transició ecològica i la digitalització són dos eixos fonamentals en un futur a mig i a llarg termini. Al mateix temps, el President vol aconseguir la mobilització i col·laboració de la iniciativa privada en una quantitat significativament superior a l'aportada per la UE.

Fa uns dies a TV3 van passar un documental anomenat Barcelona 2050. Un conjunt de persones especialistes de diversos àmbits feien una anàlisi d’en quin punt es troba Barcelona i quin futur li espera. Em va cridar especialment l’atenció l’opinió de Genís Roca, entès en temes digitals, quan afirmava que al 2050 TOTS serem digitals. La tecnologia digital, que com diu el tòpic ha vingut per quedar-se, altera el sistema productiu, és disruptiva, no perdona les velles maneres de produir, les velles maneres de contractar, les velles maneres de treballar, les velles maneres de viure i de relacionar-se. (Voldria fer un incís per recomanar una sèrie excel·lent que podeu trobar a HBO, Years & Years, britànica, sobre un món distòpic que tenim a la cantonada i on es parla de la digitalització de les persones).

I mentre desenvolupem projectes sobre els dos eixos esmentats, girem la vista enrere i veiem els cadàvers que anem deixant pel camí. Tota la gent poc qualificada que porta anys malvivint, amb feines precàries, temporals, mal pagades i que ara, amb la pandèmia, estan vivint de la caritat pública: de la Creu Roja, de Caritas, del Banc dels Aliments, de les parròquies... No puc deixar de pensar en les revoltes que s’han donat aquests últims dies a Vallecas, o les protestes dels barris “pobres” de Madrid contra el confinament que no obstant no es decretava als barris “rics”. Parlar de rics i pobres és molt simplista, però la frase “els rics són cada vegada més rics i els pobres, cada vegada més pobres” no me l’he inventat jo; és la conclusió a la que han arribat molts pensadors analitzant la sortida de la crisi del 2008. No només la gent amb poca qualificació ha perdut la feina, sinó que la classe mitjana ha baixat de categoria i estem veient veritables drames de famílies sense cap ingrés.

La crisi actual té una característica molt peculiar: la por i el desconcert. No ens atrevim a sortir a protestar perquè sabem que no és convenient, perquè no veiem un enemic clar, perquè ens passa una cosa que no ens havia passat mai, i perquè si som honestos i sincers, no sabem què hauríem de fer diferent del que s’està fent. Tots els països del món estan afectats, alguns de manera dramàtica per la incompetència i la mala fe dels seus governants, però fins i tot els que ho han fet millor que nosaltres en algun moment, ara també s’estan trobant amb un augment descontrolat dels contagis i estan rectificant i endurint les mesures. Fins on arribarà la paciència i la resistència de les persones que han quedat al marge durant aquesta crisi? Es crearan noves oportunitats? Un altre tòpic! Potser sí, i és el que hem d’esperar, però per ara no es veu una sortida a curt termini. Potser és el moment, com diu Ursula von der Leyen, de convertir la fragilitat que ha imposat la pandèmia en palanca d’unitat. I entre les coses que menciona hi ha el Pacte Verd Europeu, que proposa convertir-nos en el primer continent climàticament neutre d’aquí a 2050. Per aquí hauria d’anar la posada en marxa de la Transició ecològica, per crear un món en què les tecnologies digitals servissin per construir una societat més sana i sostenible. A veure si tenim sort i l’anunci que ha fet el govern espanyol es materialitza ben aviat. Tots ho agrairem.