D'AQUÍ QUATRE DIES, NADAL

 

L’expressió del títol no és gens original, la deveu haver sentit moltes vegades abans. Jo la tinc molt present perquè la Laura, la mare del Marçal, solia dir-la quan després de donar per acabada la temporada estiuenca a Begur començava a inquietar-se pel que li depararia la tardor. El temps li passava molt de pressa, com ens passa a tots a mesura que en fem vells. I el Nadal, per més descreguts que siguem, és una data important a les nostres vides.

S’ha criticat molt el Nadal i les festes nadalenques en general pel consumisme que comporta, pels excessos gastronòmics i per l’obligació, en molts casos, de freqüentar una família que voldries evitar. No és el meu cas, perquè ja fa anys que vam restringir molt els regals, mengem amb força mesura i ens encanta trobar-nos. Per això les mesures que ha insinuat la Consellera de Sanitat m’han deixat perplexa i atemorida. Realment només podrem ser sis a taula? Ens amenacen amb no poder aprofitar el Nadal per veure una  família, el Sant Esteve per veure l’altra, el Cap d’any, els Reis...? Tan malament es preveu la situació? Pensant en aquest tema me n’he anat a buscar una fotografia que figura a casa meva sobre un prestatge, com també està present a les cases dels altres membres que ens trobem per Nadal.

La meva família és bastant reduïda, però tot i així solíem trobar-nos una bona colla la nit de Nadal. Jo vaig ser la primera “nora” a incorporar-me a la família del Marçal, després va venir la segona, després les netes i finalment el net. Durant uns quants anys ens vam estar fent una foto de conjunt, tres generacions presents al saló, posats com a cal fotògraf, una càmera damunt la taula amb efecte retardat i click! Ja tenim la foto. Anàvem comparant un any per l’altre com anàvem canviant, com creixien les criatures, com maduràvem els joves, com envellien els grans. Van passar els anys i ens vam adonar que a la foto anual començava a faltar-hi gent, i vam deixar de fer-la. Però la foto dels nets, potser per la gràcia de la seva composició, ens ha acompanyat damunt dels mobles sempre més. Les tres nenes són cosines. Les del vestit clar, germanes, i el quart, un nen, germà de la del mig. La complicitat entre les tres nenes, la marginalitat en què deixen el nen, sempre m’ha semblat la mostra d’una gran intuïció per part del fotògraf, que crec que era el Roger. La nit de Nadal, que girava a l’entorn de la màgia de l’arbre, era màgica per als nens, però també per als grans, quan vèiem els rostres il·lusionats de les criatures cada vegada que obrien un regal. En aquesta família el Pare Noel no ha tingut mai cabuda, era l’arbre el que era màgic, símbol de l’hivern que començava.

Observeu la fotografia amb detall, mireu les mans de les nenes mig entrellaçades al centre del grup, a penes tocant-se la mà de l’Aïda amb la de l’Ariadna, i l’Anaís passant-li la seva per sota el braç. El Pau, en canvi, està absort en els seus pensaments. Fixeu-vos també amb la mà esquerra de l’Aïda, tan delicada. I la inclinació del cap de l’Anaís, que potser estava a punt de fer-li un petó a la seva cosina. Corren per casa moltes altres fotos de molts altres Nadals, però cap com aquesta m’evoca el que van suposar aquells anys en què ho celebràvem sense absències. Evidentment, el temps ha anat passant i les absències han estat substituïdes per noves arribades. Els nens de la foto tenen els seus propis fills i filles, i els que quedem no voldríem per res del món perdre’ns aquest any l’ocasió de tornar a demanar a l’arbre que sigui generós amb ells, que ens permeti trobar-nos i ens allunyi de la malaltia i l’aïllament.

Ara observeu la pintura de Renoir, anomenada Madame Charpentier et ses enfants (1878). La composició és molt semblant, malgrat la disparitat dels personatges. La nena de l’esquerra té exactament la mateixa posició i la mateixa inclinació del cap que l’Anaís, la nena dels llacets de la foto de Nadal. I la segona criatura del quadre de Renoir -que sembla ser que és un nen malgrat l’aspecte femení- té una inclinació del cap i una mirada que recorden també la de l’Aïda, l’altra nena de vestit clar. A part de les semblances en la composició hi descobreixo també una atmosfera de quadre familiar, tranquil, al saló de la casa,  amb la companyia del gos i sota la mirada d’una mare satisfeta. Crec que l’atmosfera que transmet és comparable a la que jo veig en la fotografia familiar, i ho trobo, si més no, curiós.

Potser avui se me n’ha anat una mica l’olla, m’he posat melancòlica imaginant un panorama que no serà tan dramàtic, i tant de bo així sigui. Però ja són molts mesos arrossegant un estat de desassossec permanent com perquè ens prenguem com una broma l’amenaça de suprimir les festes de Nadal. A veure si al final ens haurem de tornar insubmisos i plantar cara a l’adversitat com si fos el Drac de Sant Jordi!