Salta al contingut principal

D'AQUÍ QUATRE DIES, NADAL

 


L’expressió del títol no és gens original, la deveu haver sentit moltes vegades abans. Jo la tinc molt present perquè la Laura, la mare del Marçal, solia dir-la quan després de donar per acabada la temporada estiuenca a Begur començava a inquietar-se pel que li depararia la tardor. El temps li passava molt de pressa, com ens passa a tots a mesura que en fem vells. I el Nadal, per més descreguts que siguem, és una data important a les nostres vides.

S’ha criticat molt el Nadal i les festes nadalenques en general pel consumisme que comporta, pels excessos gastronòmics i per l’obligació, en molts casos, de freqüentar una família que voldries evitar. No és el meu cas, perquè ja fa anys que vam restringir molt els regals, mengem amb força mesura i ens encanta trobar-nos. Per això les mesures que ha insinuat la Consellera de Sanitat m’han deixat perplexa i atemorida. Realment només podrem ser sis a taula? Ens amenacen amb no poder aprofitar el Nadal per veure una  família, el Sant Esteve per veure l’altra, el Cap d’any, els Reis...? Tan malament es preveu la situació? Pensant en aquest tema me n’he anat a buscar una fotografia que figura a casa meva sobre un prestatge, com també està present a les cases dels altres membres que ens trobem per Nadal.

La meva família és bastant reduïda, però tot i així solíem trobar-nos una bona colla la nit de Nadal. Jo vaig ser la primera “nora” a incorporar-me a la família del Marçal, després va venir la segona, després les netes i finalment el net. Durant uns quants anys ens vam estar fent una foto de conjunt, tres generacions presents al saló, posats com a cal fotògraf, una càmera damunt la taula amb efecte retardat i click! Ja tenim la foto. Anàvem comparant un any per l’altre com anàvem canviant, com creixien les criatures, com maduràvem els joves, com envellien els grans. Van passar els anys i ens vam adonar que a la foto anual començava a faltar-hi gent, i vam deixar de fer-la. Però la foto dels nets, potser per la gràcia de la seva composició, ens ha acompanyat damunt dels mobles sempre més. Les tres nenes són cosines. Les del vestit clar, germanes, i el quart, un nen, germà de la del mig. La complicitat entre les tres nenes, la marginalitat en què deixen el nen, sempre m’ha semblat la mostra d’una gran intuïció per part del fotògraf, que crec que era el Roger. La nit de Nadal, que girava a l’entorn de la màgia de l’arbre, era màgica per als nens, però també per als grans, quan vèiem els rostres il·lusionats de les criatures cada vegada que obrien un regal. En aquesta família el Pare Noel no ha tingut mai cabuda, era l’arbre el que era màgic, símbol de l’hivern que començava.

Observeu la fotografia amb detall, mireu les mans de les nenes mig entrellaçades al centre del grup, a penes tocant-se la mà de l’Aïda amb la de l’Ariadna, i l’Anaís passant-li la seva per sota el braç. El Pau, en canvi, està absort en els seus pensaments. Fixeu-vos també amb la mà esquerra de l’Aïda, tan delicada. I la inclinació del cap de l’Anaís, que potser estava a punt de fer-li un petó a la seva cosina. Corren per casa moltes altres fotos de molts altres Nadals, però cap com aquesta m’evoca el que van suposar aquells anys en què ho celebràvem sense absències. Evidentment, el temps ha anat passant i les absències han estat substituïdes per noves arribades. Els nens de la foto tenen els seus propis fills i filles, i els que quedem no voldríem per res del món perdre’ns aquest any l’ocasió de tornar a demanar a l’arbre que sigui generós amb ells, que ens permeti trobar-nos i ens allunyi de la malaltia i l’aïllament.

Ara observeu la pintura de Renoir, anomenada Madame Charpentier et ses enfants (1878). La composició és molt semblant, malgrat la disparitat dels personatges. La nena de l’esquerra té exactament la mateixa posició i la mateixa inclinació del cap que l’Anaís, la nena dels llacets de la foto de Nadal. I la segona criatura del quadre de Renoir -que sembla ser que és un nen malgrat l’aspecte femení- té una inclinació del cap i una mirada que recorden també la de l’Aïda, l’altra nena de vestit clar. A part de les semblances en la composició hi descobreixo també una atmosfera de quadre familiar, tranquil, al saló de la casa,  amb la companyia del gos i sota la mirada d’una mare satisfeta. Crec que l’atmosfera que transmet és comparable a la que jo veig en la fotografia familiar, i ho trobo, si més no, curiós.

Potser avui se me n’ha anat una mica l’olla, m’he posat melancòlica imaginant un panorama que no serà tan dramàtic, i tant de bo així sigui. Però ja són molts mesos arrossegant un estat de desassossec permanent com perquè ens prenguem com una broma l’amenaça de suprimir les festes de Nadal. A veure si al final ens haurem de tornar insubmisos i plantar cara a l’adversitat com si fos el Drac de Sant Jordi!











Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...