AMOR versus GELOSIA

 

“Hem de confiar en l’ànima fins al final; ja que coses tan belles i tan magnètiques com les relacions de l’amor només poden ser suplantades i substituïdes per coses més belles i d’un grau més elevat.”

R. W. EMERSON 

“Per sentir set cal estar viu.”

AMÉLIE NOTHOMB

 

És molt pretensiós per part meva posar al  títol la paraula AMOR, com si jo fos capaç de parlar-ne sense dir generalitats o llocs comuns. No tinc cap teoria sobre l’amor, però en tinc pràctica; més bona o no tan bona, alguna cosa en sé. I tal com ha passat amb altres entrades d’aquest blog, un atzar ha fet que s’ajuntessin dues lectures que m’han dut a decidir-me sobre aquest tema. Intentaré estructura-ho de manera que no sigui ni avorrit ni confús, però tampoc pretenc dir coses transcendents; seran, com sempre, opinions molt personals sorgides a mesura que la lectura d’alguna cosa interessant me les va provocant.

Tot ha començat amb la novel·la Soif, d’Amélie Nothomb. Aquesta autora belga, filla de pare diplomàtic, va passar molts anys de la seva infància al Japó, i considero que dues de les seves millors obres són les que estan ambientades allà (Stupeur et tremblements, 1999 i Ni d’Ève ni d’Adam, 2007). Totes dues tenen traducció al català. N’he llegit moltes de novel·les de Nothomb, i en general m’han agradat. Però Soif m’ha desconcertat perquè el plantejament és, si més no, agosarat. Es tracta dels dos últims dies de Jesús, des que el jutgen fins que sucumbeix a la creu, narrat en primera persona des del seu punt de vista, en tant que fill de Déu però sobre tot com a home. Amb el sofriment de l’home que és condemnat injustament, torturat, traït, negat i finalment crucificat, però amb la consciència de ser el projecte del seu pare, i per tant d’estar sofrint tot allò que un altre ha planificat per a ell. Tot això, per a mi, no té cap interès; el que sí que en té és el vessant amorós del personatge, perquè Amélie Nothom fa que Jesús estigui enamorat de Maria Magdalena, que ella li correspongui i que es lamenti de no haver pogut continuar una relació tan satisfactòria com aquella per l’obligació de complir amb els designis de Déu. Però no només parla de l’amor de Magdalena, sinó també del que sent per la seva mare Maria i el que la mare sent per ell. Tant és així que Maria no pot suportar la visió del seu fill a la creu i se n’aparta, però després anirà a reclamar el cos als romans donant lloc a una de les estampes més repetides en l’art, la del descendiment o de la pietà. L’amor de la mare és també un element important en la vida de Jesús.

Va ser quan es parlava del moment de la recuperació del cos que em van venir a la memòria algunes de les obres d’art més famoses que tracten aquest tema: El descendiment de Roger van der Weyden, que precisament havia vist per enèsima vegada el juliol al Museu del Prado, i la Pietà de Michelangelo, a Roma. O algun dels vídeos de Bill Viola que es van exhibir a La Pedrera fa poc temps.

La cara de patiment, de dolor, de Maria a les obres esmentades m'ha semblat molt il·lustrativa de la visió que dona Nothom del personatge de la mare de Crist. Posar al mateix nivell l'amor de la mare i de la companya Magdalena no deixa de provocar una certa perplexitat, sobre tot als que hem estat educats en la idea que a Jesús el movia l'amor a la Humanitat en general i no a una dona guapa en particular.

Però el que realment em sembla interessant de comentar del llibre Soif és el pas que fa l’autora de l’amor a la gelosia, com dues coses que van indefectiblement unides. Jesús, un cop ressuscitat, vol saber si l’amor desapareix desprès de la mort i es transforma en amor universal, i amb aquesta intenció se’n va a veure Magdalena. Constata que encara el trasbalsa la seva presència, però que imaginar-la als braços d’un altre, si abans li resultava desagradable, ara no li causa cap desassossec. Aquesta reflexió, l’absència de gelosia després de la mort, porta l’autora a parlar d’una narració curta de Proust, La fin de la jalousie, en què es narra la història d’un home que estima apassionadament una dona i que és correspost, però n’hi ha prou que un amic li faci un comentari sobre la lleugeresa de la seva estimada perquè, sense que li hagi donat mai cap motiu, ell caigui en un estat de gelosia terrible. Honoré, el protagonista, no pot de cap manera dominar aquest sentiment destructiu, és com el paràsit que mata l’arbre. Per això, quan després d’un accident sent que la seva mort és propera, no pot superar la idea que algú altre doni plaer a la seva estimada. Que algú se l’estimi, que algú li proporcioni felicitat, d’acord, però que algú exciti els seus sentits, que algú li doni plaer, això, no! Honoré morirà tranquil  perquè sap que la gelosia s’acabarà amb la mort. Amélie Nothomb, però, rebutja aquest punt de vista i en boca de Jesús diu: “l’escriptor (Proust) té raó, la gelosia no deixa marques després de la mort. Però s’equivoca, al menys en el que a mi respecta: la gelosia i l’estat amorós no s’encavalquen.”

El tema de la gelosia no m’ha tret mai el son, no l’he experimentat ni activament ni passiva, no he estat mai l’objecte d’un amor engelosit (al menys que jo sàpiga), però reconec que és un sentiment molt fort i indomable, que no atén a raons i que pot arruïnar una relació. I pensant sobre aquest tema em trobo que a La contra de La Vanguardia  (5/9) hi ha una entrevista  amb un psicoterapeuta que pontifica sobre l’amor i com s’ha de fer perquè la relació amorosa sigui duradora i satisfactòria. I sense parlar-ne directament exclou la gelosia de qualsevol relació amorosa que pretengui tenir èxit. Diu Joan Garriga que l’amor en parella té una cara oculta que és un condicionant i que es desprèn de la relació que vas tenir amb els teus pares. Per tal de minimitzar aquest condicionant has de fer-te adult emocionalment i això vol dir acceptar-te i acceptar l’altre tal com és. Ser flexible en la relació amorosa, com en un ball on els passos de l’un s’adapten i complementen amb els passos de l’altre. Tot molt bonic. Després vas llegint i resulta que ell ha esguerrat dues relacions de parella (“em contemplava massa a mi mateix... i la meva màscara narcisista ha sortit abonyegada”). Actualment viu sol, però no en soledat (li copio la idea), la seva vida no gira al voltant dels fills (com no ha de ser, evidentment) i la seva divisa seria “Sense tu també estaria bé, però trio estar amb tu”. Res d’allò de “sense tu no puc viure”, que abocaria la relació probablement a les actituds geloses i al fracàs. No sé si té raó o no perquè jo, amb les coses de l’amor, com amb altres coses de la vida, he estat més intuïtiva que reflexiva, i sempre ha estat a posteriori que m’he adonat del que no havia fet bé. És una característica personal meva o les dones, en general, ens llancem a les relacions a cor obert i sense teories? Existeix realment una relació amorosa perfecta? És evident que per a Proust no, perquè tant al llibre comentat com a la Recherche (La prisonnière, Albertine disparue), les relacions de parella sempre es veuen condicionades per la presència de la gelosia que, per cert, sempre l’experimenta l’home. La idea que la teva parella et pertany és una idea totalment masculina, com es pot veure cada dos per tres a les pàgines de successos dels diaris.

Tornant al llibre Soif, per si no ha quedat clar, he de dir que no val la pena perdre el temps amb la seva lectura, malgrat alguna ocurrència graciosa de Jesús quan parla perplex dels testimonis de l’acusació davant Ponç Pilat: són els que va curar, els que va obsequiar amb el vi a les bodes de Canà, el que va ressuscitar, etc. Tots estan enfadadíssims amb ell i volen que el pengin. Però després no s’entén gaire on vol anar a parar l’autora i, la veritat, tot i que és curt, és bastant avorrit.

Avui, abans d’anar a dormir, pregunteu-vos si les vostres relacions  amoroses són de primera qualitat o si estan una mica abonyegades, com la màscara de Joan Garriga. Si sou gelosos, reflexioneu i afluixeu. Si no ho sou, doncs endavant i que en pugueu gaudir molts anys! És un desig d’aquesta servidora.