Passa al contingut principal

UN MATÍ D'ESCOLA

 

Avui també seré breu. Són dos quarts de deu del matí i ja estic davant l’ordinador. Què m’ha fet tenir aquesta urgència que no pot esperar ni al migdia? Doncs que he anat a portar el meu net de tres anys a l’escola per primera vegada i el que he vist a fora i a dins m’ha emocionat.

L’escola coincideix a la mateixa placeta amb un institut de secundària, i quan hi estava arribant he vist els nois i noies que esperaven a fora reunits en rotllanes, suposo que per grup-classe, esperant a ser cridats. Una professora ha sortit i els anava avisant. Disciplinadament entraven per l’única porta que dona a la plaça. De cop m’he traslladat anys enrere, abans de la jubilació, i m’he imaginat a mi mateixa havent d’afrontar un curs amb totes les dificultats que la pandèmia ens ha causat. Com ho hauria fet, amb quins ànims, amb quines pors?

He girat cap a l’escola i he trobat les diferents files que feien els de primària, cada una al seu lloc, segons el punt d’entrada. Els pares acompanyants, tots protegits, esperaven també cadascú al lloc assignat. Un pare estava trasbalsat perquè el seu fill, d’uns 4-5 anys, no volia entrar a l’escola, i el seu torn ja havia passat. Jo anava una mica perduda perquè era el primer dia i el nen, tot i que ja s’ho coneix, de moment no veia cap company de classe. Una mare se m’ha acostat i m’ha preguntat si era de 3A o de 3B. L’hi dic i m’ensenya on m’he de posar. Al cap de dos minuts baixa la mestra, jove i agradable, amb un somriure que li endevino sota la mascareta, i fa entrar nens i pares fins a l’aula, al primer pis. Mentre vaig passant veig com en d’altres espais altres mestres estan recollint el seu grup, tots complint amb les normes: separació, hidroalcohol, mascaretes... A la biblioteca hi ha un cartell que diu: estem repensant aquest espai.

De sobte se’m comencem a humitejar els ulls i el nas em pica. Estic plorant? No m’ho puc creure! Aquell espai escolar, amb els seus nens i els seus mestres, amb la quantitat d’hores dedicades a repensar la millor manera d’atendre els infants, m’ha semblat un lloc tan important i tan extraordinari que no he pogut contenir l’emoció. Quant d’esforç i quant d’afecte hi ha entre aquelles parets! Quin gran error va ser privar els nens d’aquest espai de relació i comunicació durant tant de temps! És veritat que hi ha risc, tots ho sabem, però l’alegria amb què avui s’acollia els nens no es pot eliminar per les pors de la pandèmia.

Ja de portes endins els mestres sabran les dificultats que tenen en la seva tasca diària. No és una tasca fàcil, i menys en les condicions actuals, però si he de jutjar-los pel que he vist aquest matí en aquesta escola, em trec el barret. He pensat moltes vegades, durant el confinament i la tornada a l’escola, que tenia sort de no haver-me hagut d’enfrontar a aquest repte. Però ara penso que potser m’hauria agradat trobar-me amb aquestes dificultats i posar-me com a exigència ser capaç d’afrontar-ho i de donar el màxim per l’educació i el benestar dels alumnes. És el que fan la majoria de mestres i professors, i pobre d’aquell que gosi qüestionar la seva feina, perquè s’equivocarà completament.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...