UN MATÍ D'ESCOLA

 

Avui també seré breu. Són dos quarts de deu del matí i ja estic davant l’ordinador. Què m’ha fet tenir aquesta urgència que no pot esperar ni al migdia? Doncs que he anat a portar el meu net de tres anys a l’escola per primera vegada i el que he vist a fora i a dins m’ha emocionat.

L’escola coincideix a la mateixa placeta amb un institut de secundària, i quan hi estava arribant he vist els nois i noies que esperaven a fora reunits en rotllanes, suposo que per grup-classe, esperant a ser cridats. Una professora ha sortit i els anava avisant. Disciplinadament entraven per l’única porta que dona a la plaça. De cop m’he traslladat anys enrere, abans de la jubilació, i m’he imaginat a mi mateixa havent d’afrontar un curs amb totes les dificultats que la pandèmia ens ha causat. Com ho hauria fet, amb quins ànims, amb quines pors?

He girat cap a l’escola i he trobat les diferents files que feien els de primària, cada una al seu lloc, segons el punt d’entrada. Els pares acompanyants, tots protegits, esperaven també cadascú al lloc assignat. Un pare estava trasbalsat perquè el seu fill, d’uns 4-5 anys, no volia entrar a l’escola, i el seu torn ja havia passat. Jo anava una mica perduda perquè era el primer dia i el nen, tot i que ja s’ho coneix, de moment no veia cap company de classe. Una mare se m’ha acostat i m’ha preguntat si era de 3A o de 3B. L’hi dic i m’ensenya on m’he de posar. Al cap de dos minuts baixa la mestra, jove i agradable, amb un somriure que li endevino sota la mascareta, i fa entrar nens i pares fins a l’aula, al primer pis. Mentre vaig passant veig com en d’altres espais altres mestres estan recollint el seu grup, tots complint amb les normes: separació, hidroalcohol, mascaretes... A la biblioteca hi ha un cartell que diu: estem repensant aquest espai.

De sobte se’m comencem a humitejar els ulls i el nas em pica. Estic plorant? No m’ho puc creure! Aquell espai escolar, amb els seus nens i els seus mestres, amb la quantitat d’hores dedicades a repensar la millor manera d’atendre els infants, m’ha semblat un lloc tan important i tan extraordinari que no he pogut contenir l’emoció. Quant d’esforç i quant d’afecte hi ha entre aquelles parets! Quin gran error va ser privar els nens d’aquest espai de relació i comunicació durant tant de temps! És veritat que hi ha risc, tots ho sabem, però l’alegria amb què avui s’acollia els nens no es pot eliminar per les pors de la pandèmia.

Ja de portes endins els mestres sabran les dificultats que tenen en la seva tasca diària. No és una tasca fàcil, i menys en les condicions actuals, però si he de jutjar-los pel que he vist aquest matí en aquesta escola, em trec el barret. He pensat moltes vegades, durant el confinament i la tornada a l’escola, que tenia sort de no haver-me hagut d’enfrontar a aquest repte. Però ara penso que potser m’hauria agradat trobar-me amb aquestes dificultats i posar-me com a exigència ser capaç d’afrontar-ho i de donar el màxim per l’educació i el benestar dels alumnes. És el que fan la majoria de mestres i professors, i pobre d’aquell que gosi qüestionar la seva feina, perquè s’equivocarà completament.