Passa al contingut principal

RISSAGA

 

Per als que no ho sàpiguen, la RISSAGA és un fenomen que es produeix al port de Ciutadella quan es donen determinades circumstàncies: canvis bruscs de pressió atmosfèrica, vent del sud, amb una configuració del port que ho afavoreix, perquè és estret i llarg. El port es buida de sobte com si haguessin obert una vàlvula, i en menys de 10 minuts l’aigua ha baixat entre un i dos metres. Pot arribar fins a 4 metres, però és poc freqüent. Després, i ràpidament, l’aigua torna amb força i fins i tot desborda de les bores. I així durant una bona estona. Les barques baixen i pugen, topen entre elles, les amarres es trenquen, i si hi ha algun foraster que no està al cas, es pensa que ha arribat l’apocalipsi.

Jo vaig tenir la sorpresa de veure’n una ara fa quasi quaranta anys, però no l’oblidaré mai. En aquell moment no hi havia instruments o coneixements per preveure-les ni tampoc per comunicar-ho. Els responsables del port corrien amunt i avall per avisar els propietaris de les barques que afluixessin les amarres per evitar que quedessin penjades en sec. Després l’aigua pujava i les rebotia contra el moll. Actualment, però, les eines tecnològiques de què disposem ens permeten saber quan hi ha perill de rissaga i fer-ne difusió, de manera que la sorpresa ja no es dona. A més, el port de Ciutadella ha sofert una remodelació total, les passarel·les que permeten l’accés a les barques són mòbils, pugen i baixen amb el nivell del mar i s’articulen entre elles per evitar danys a les embarcacions.

La paraula rissaga crec que està emparentada amb ressaca, diria que és el mateix concepte en català balear i en català del principat, és a dir, la idea de tornada d’alguna cosa que no ve per donar satisfaccions, sinó més aviat al contrari. Són els efectes d’una activitat prèvia, com per exemple un embriagament, que un cop ha calmat els seus efectes et deixa la torna. Si l’embriagament és d’alcohol, la ressaca és el mal de cap i el rebombori a l’estómac. Si l’embriagament és metafòric, la ressaca és clarament una rissaga. I en aquest punt estic jo.

M’agraden les metàfores, serveixen per explicar el que no vols, no saps o no pots dir amb les paraules convencionals, amb allò que n’hi diem sentit estricte dels mots. Les metàfores, a més, poden ser interpretades de manera diferent segons qui sigui el receptor, o sigui que tu t’expresses i els altres entenen el que volen. Però la metàfora d’avui crec que s’entendrà perfectament.

Abans de començar les vacances, sigui aquest any estrany o qualsevol altre, tothom té unes expectatives; seran millors o pitjors, però acceptem que tenim un projecte per a l’estiu i que el podrem dur a terme satisfactòriament. Un cop ens instal·lem al lloc on hem decidit passar l’estiu comencen els problemes: una aixeta que degota, un electrodomèstic que s’espatlla, un paquet d’Amazon que no arriba i t’has d’esperar a casa mort de fàstic, algun dia que l’overbooking familiar ha sigut ingestionable, etc... A més a més, aquest estiu s’hi han incorporat totes les restriccions derivades de la pandèmia que, per descomptat, hem acatat estrictament. Això vol dir que els ànims han estat moltes vegades en hora vall, cada vegada que hauries fet una activitat que no pots fer perquè no pots excedir d’un nombre determinat de persones, i també, per què no dir-ho, molts de nosaltres ens sentim més segurs a casa que al carrer. Això no vol dir que no alternéssim aquests ànims en hora vall amb els que hem tingut en hora punta, que també n’hi ha hagut. Un sopar amb amics, una sortida en barca, un bany a Binimel·là en un mar com un mirall...

Ara ja som al setembre, tothom comença a marxar, vas tancant la casa poc a poc: llençols, tovalloles, para-sols, tot va passant per la rentadora. T’adones que la bona vida, tot i els entrebancs, s’acaba, i caus en hora vall. La rissaga està buidant les comportes. Però aleshores penses que a Barcelona també hi estaràs bé, retrobaràs els amics i començaràs les activitats a les que t’has matriculat. De moment et situes en hora punta, la rissaga està omplint el port, però compte! Pot desbordar! I desborda, però per baixar ràpidament quan veus que a) anar al cine et fa una mica de por, b) alguns cursos seran online en lloc de presencials, c) al gimnàs no hi haurà aquagym, d) els amics els veuràs de dos en dos, e) no saps si no hauràs d’acabar fent de cangur si tanquen les escoles, f) aquella trobada anual per degustar el risotto de l’Adrià perilla, g) definitivament no fas cap pla! I tornem a l’hora vall.

Aquesta muntanya russa d’emocions positives i negatives és una novetat, perquè els altres anys estava encantada de tornar a Barcelona. M’agraden els canvis, i de la mateixa manera que enyoro l’estiu quan és hivern, enyoro l’hivern quan és estiu. El que no enyoro és la incertesa, les incomoditats de les mascaretes i les cues a les portes dels comerços, les notícies descoratjadores sobre l’augment dels contagis, i sobre tot, la manca d’il·lusió envers qualsevol projecte. Per què no hi ha res que m’engresqui? Soc una bipolar ocasional, sé que aquesta hora vall és transitòria, fruit de la situació que vivim, però ja començo a estar-ne una mica massa farta. No he estat mai de deprimir-me, ni tan sols en circumstàncies doloroses he llençat la tovallola, però ara, si pogués esclafar-li a la cara del coronavirus un pastís de nata amb vitriol i una miqueta de claus roents, ho faria i em quedaria descansada.

Arribats en aquest punt, quan encara em queden uns dies per exhaurir les meves vacances, decideixo tornar no a l’hora punta, sinó a un punt entremig, a un punt d’equilibri que em permeti gaudir de les activitats que encara em queden: algun sopar de cloenda estiuenca, algun espectacle a l’aire lliure, alguna banyadeta a Binimel·là...

Potser quan arribi a Barcelona trobaré que no n’hi ha per tant, que el panorama és suportable i que jo m’estic fent mala sang per no res. Podria ser. Jo sempre procuro veure el costat bo de les coses.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...