El champagne era per celebrar un altre fet entranyable, com és el centenari del primer soldat allistat a la Legión española, fundada el 1920. M’havia passat per alt perquè ja sabeu que la rentrée m’ha donat molta feina, però una amiga m’ho va fer notar i li vaig agrair. Ella estava indignada que una ministra suposadament d’esquerres i un diari suposadament d’ideologia demòcrata donessin tanta importància al fet i ho celebressin amb algunes paraules que feien caure la cara de vergonya. T’equivoques, l’hi vaig dir, la Legión és un actiu del que no ens hem d’avergonyir. Si repassem la seva trajectòria ja veurem que ha intervingut en múltiples fets que han deixat el seu pavelló ben alt com, per exemple, en la defensa de les colònies nordafricanes, en la repressió a Astúries el 1934, o en el glorioso alzamiento de 1936. ¿Com no podem agrair a Millán Astray, que es movia més per la pulsió thanatos que per la pulsió eros, que fundés un cos militar amb uns membres tan aguerrits i tan disposats a morir per la pàtria, un concepte que entenen d’una manera altament democràtica? La Legión està formada per la crème de la crème de la societat espanyola, joves que no dubten a abandonar-ho tot per seguir uns impulsos redemptors guiats per uns altres il·luminats al crit de !Viva la muerte! Ara, però, es dediquen bàsicament a missions de pau (sic!).
La ministra felicita els caballeros y damas legionarios per ser valientes, generosos y leales, i diu que son un orgullo para los españoles. Ella se sent de la familia legionaria. Doncs que bé! Per què ho hem de criticar? Per què ens hem d’indignar per una celebració tan sentida com aquesta? L’únic que em preocupa és si aquesta és la seva opció personal o està representant el sentir de tot el govern de coalició. Això m’agradaria que m’ho aclarissin. La veritat és que no sé si vaig convèncer la meva amiga, però jo estic segura que estareu d’acord amb els meus arguments.
Per acabar us diré que he entrat a idealista.com per buscar pis. Jo em pensava que era una empresa espanyola perquè amb aquest nom només podia seduir als ximples que es pensaven que podrien trobar un pis a la seva conveniència de metres quadrats i preu. Però quan vaig saber que l’havia comprat una multinacional vaig suposar que hi trobaria pisos a qualsevol indret del món mundial, per exemple, a la Polinèsia. Si trobo una illa prou allunyada i que no corri el perill de convertir-se en seu de proves nuclears, m’hi compraré un xalet aparellat o un piset tipus Seseña per anar-hi amb una altra amiga que està tan farta com jo de viure en un país on els que han d’helarnos el corazón són cada dia més nombrosos i tenen més força, i els que tenen el corazón helado sembla que hi tinguin també el cervell.
Ara, que consti que m’enduré una reproducció de la cabra de la Legión perquè ens faci companyia, a la meva amiga i a mi. No caldrà instal·lar la calefacció perquè a la Polinèsia hi fa sempre bon temps. Suposo que hi arriba la fibra òptica, indispensable per poder estar en contacte amb la família i els amics. Si Gauguin hi va viure tants anys, per què no nosaltres?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari