LA RENTRÉE, ARA SÍ!

 

S’ha acabat l’estiu, i com totes les coses bones que acaben ha deixat un pòsit de malenconia. Llegeixo unes paraules d’Ignasi Aragay avui a l’ara.cat en el mateix sentit, parlant d’‘Annie Ernaux i del seu llibre Les années, i penso que ha coincidit amb el tema que volia tractar. Diu Aragay: “Es pot ser més o menys nostàlgic, però ningú no pot evitar el record dels anys passats... El final de les vacances d’estiu és per definició el moment de l’enyor dels dies assolellats, de les nits allargassades, ...” Un cop més la coincidència entre una lectura ocasional i un sentiment profund ha donat lloc a una pàgina al blog. Coses de l’atzar.

Però avui, més enllà de l’enyor dels mesos passats a Menorca,  dels últims dies de setembre caracteritzats per un temps agradable, un mar fantàstic i una companyia excel·lent, vull deixar constància de com es presenta la rentrée, aquell concepte que inclou la tornada a l’escola, la tornada a la feina, la represa de les activitats habituals, la immersió en el mar de responsabilitats que se’ns presenten fins i tot als que ja no tenim ningú de qui fer-nos o sentir-nos responsables.

Sempre he defensat el dret dels jubilats a portar una vida digna, sense entrar en el tema de les pensions,  que per mi vol dir, sobre tot, poder gaudir d’aquelles activitats culturals i de lleure que signifiquin un enriquiment i un plaer. Lectura, espectacles, viatges, formació, etc. En plena pandèmia, com encara estem, algunes d’aquestes activitats ens són desaconsellades als que tenim una certa edat per allò del risc de contagi. Tothom sap quina és la meva opinió sobre això i no la tornaré a repetir. Només dir que m’he muntat una quantitat tal de coses per fer que ja estic estressada abans de començar!

He dedicat unes primeres hores de la meva rentrée a ocupar-me d’un net de tres anys que comença P3. A l’escola fan “adaptació”, que vol dir que no pot anar-hi de 9 a 5 perquè tindria un trauma. Un nen que ha anat a la llar d’infants des dels 8 mesos i que s’hi ha adaptat perfectament, a més, és sociable i simpàtic. Doncs res, me l’emporto a casa a dinar i juguem a fer una granja, a explicar contes, a jugar amb els clicks... Activitat d’àvia total.

Abans, però, ja m’havia trobat amb un circ que la Colau ha muntat davant de casa, pintant el terra de colors, posant-hi una xarranca, unes boles i uns blocs de formigó, una tanca metàl·lica amb un objectiu desconegut per mi. No ho critico perquè com que ningú m’ha explicat per a què serveix, no puc dir si ho han encertat o no. A la xarranca no hi veig nens saltant, però potser ho fan quan jo no miro. La veritat és que aquest circ no m’estressa, però estèticament fa mal als ulls. No sé si aquestes actuacions duraran per sempre o si quan tornem a la normalitat desapareixeran. A la cantonada hi ha una escola, suposo que aquesta és la raó.

Dimecres 16, 9:30 del matí, a Balmes/Travessera ja pots mirar cap al Tibidabo o cap al mar, només veus cotxes aturats que no poden avançar ni quan el semàfor és verd: col·lapse total. Això no és la nova normalitat, això és la normalitat d’abans de la pandèmia, desgraciadament. I la normalitat d’ara. Tan agradable que va ser durant els mesos del confinament poder sortir al balcó i no veure ni un cotxe, no sentir ni una mosca fora dels aplaudiments de les vuit del vespre... Les coses bones sempre s’acaben.

La rentrée em porta una nova activitat i aquesta sí que me la prenc amb energia: torna a estar obert el gimnàs i les classes d’aquagym s’han reprès, però compte! No hi pot anar tothom que vol. Has d’arribar d’hora, demanar tanda, i et donen una targeta que vol dir que ets dels 18 primers. Més enllà de 18 ja no hi pots anar. Fantàstic! Abans en dos carrils havíem arribat a ser 40 persones, topàvem amb la de davant, amb la de darrere i amb la del costat. Ara no topes amb ningú, s’està superample, però has de seguir les normes, no moure’t de lloc, si no, esbroncada de la banyista de torn que troba que no ho fas bé. Jo vaig dir: ho sento, és el primer dia, no vull embolics, em poso on em diguin... Quan va acabar la classe estava tan cansada que vaig necessitar reanimació i me’n vaig anar al cine. Primera sessió després del confinament, butaques separades, mascareta, gel hidroalcohòlic en entrar i en sortir, en fi, ja no és el que era.

Entre les activitats de la rentrée també hi compto veure els amics que feia temps que no veia, celebrar un aniversari pendent amb uns pisco sour molt apanyats, un dinar a Sitges per al diumenge, i una excursió dels Amics del Sol, la primera després de gairebé set mesos. Mai, des que no treballo, la tornada de les vacances m’havia semblat tan diferent de l’estiu. Anaves entomant les activitats quotidianes o d’oci amb naturalitat, sense plantejar-te cap interrogant sobre la seva utilitat, o la necessitat de fer-les, la manera com les feies, res, venien i passaven. Ara fins i tot pujar a l’autobús et suposa una reflexió: on m’assec, on no hi ha gent, on m’agafo, cal que vagi en bus, no puc anar a peu... ??? A l’excursió d’avui no ens han deixat entrar a fer un cafè perquè érem massa gent. El grup s’ha partit i en un altre lloc ens han admès. Érem un grup reduït, no han vingut molts dels Amics que solen venir, però al menys ens hem pogut  retrobar, comprovar que estem bé, intercanviar experiències estivals, opinions sobre llibres, no sobre cine, perquè ningú no hi havia anat encara... I el més important, posar data per a la propera excursió, tal com fèiem abans, amb la certesa que d’aquí a un mes no estarem pitjor que ara i podrem tornar a la muntanya. Esperem, però, que a la propera sortida no ens acompanyi un exemplar com el de la foto.

Fins aquí la meva visió d’aquesta nova realitat després de les vacances, però atenció, queden tots els cursos que comencen a l’octubre, les conferències, el teatre, en fi, allò que jo reivindico per a la tercera edat i que ja començo a pensar que no seré capaç de seguir. Això em fa recordar que quan es van acabar els primers mesos de confinament i ja podíem començar a sortir al carrer, vaig tenir la sensació d’haver fet una cursa contra rellotge, una marató d’activitats online que em va deixar extenuada. Era tanta l’oferta i tantes les ganes de veure-ho tot, de no perdre’m res, que fins i tot m’enduia l’Ipad a la dutxa per seguir una òpera o un concert de youtube. Semblava que havia de suplir la manca de relació humana presencial per la varietat d’oferta que tenia a l’abast. I ara, sense voler-ho, crec que està passant el mateix: ho he d’aprofitar tot. És com si entrés al Corte Inglés i em diguessin: et pots endur tot el que vulguis. Quina angoixa! Cal seleccionar, aturar-se, reflexionar, què em pot ser més agradable, o instructiu, o formatiu, però no pretendre abastar-ho tot, perquè no és possible.

Ara he fet una mica tard, però per sort els cursos són trimestrals, i encara soc a temps de frenar a partir del gener. També pot ser que abans d’arribar a Nadal ja m’hagin ingressat al frenopàtic, que tingueu pietat de mi i em vingueu a fer alguna visita com a obra de misericòrdia. Us ho agrairia moltíssim!

Amics del Sol a Santa Creu d'Olorda