LA MATERNITAT D'ELNA

 

Vivim temps convulsos i no únicament per la pandèmia que estem sofrint. Són moltes les coses que s’han alterat al nostre entorn, i això en el millor dels casos, si no hem estat malalts ni nosaltres ni els nostres familiars o amics més propers. Però a Catalunya ja fa uns quants anys que patim convulsions, i encara que tenen alts i baixos, no acaben de remetre. Per acabar-ho d’arreglar, la papallona que bat les ales a Catalunya engendra un tsunami a Madrid, que s’escampa a tot el país en forma de veus airades que posen el crit al cel per un tema que consideren d’alta traïció: que s’intenti trobar una solució a l’encaix de Catalunya amb Espanya.

Enmig d’aquestes circumstàncies a mi se m’acudeix parlar de la Maternitat d’Elna. La idea me la van donar uns amics amb qui vaig dinar diumenge i que havien visitat la Maternitat per primera vegada aquest estiu. Van quedar impressionats per la seva història, com també per la dels camps d’internament d’Argelers, lligada indissolublement a la de la Maternitat. Probablement no descobriré res de nou a la majoria de gent que em llegeix, però només que hi hagi una sola persona que vagi a visitar-la després d’haver llegit això ja em donaré per satisfeta.

Vaig visitar la Maternitat d’Elna fa molts anys, abans de la rehabilitació del castell d’en Bardou que va ser la seva seu i que ara acull un museu i un centre d’interpretació de la tasca que Elisabeth Eidenbenz hi va dur a terme. En aquell moment, quan encara moltes sales estaven tancades i mig en ruïnes, ja em vaig quedar impressionada per tot el que vaig aprendre del projecte d’aquella jove suïssa que s’havia traslladat a Espanya a l’any 37 per col·laborar amb la República i contra el feixisme. No era una persona polititzada, era una noia solidària que volia aportar els seus coneixements com a mestra a la població que ho necessités. Diverses circumstàncies la van portar l’any 39 al sud-est de França on va tenir coneixement de les dures condicions de vida dels refugiats espanyols que havien emprès la Retirada fugint del feixisme. El govern francès havia obert les fronteres, però del que va oferir als espanyols que arribaven no se’n pot dir una acollida: amuntegats a les platges d’Argelers, com també d’altres llocs, sense sostre ni protecció, envoltats de filats que els impedien sortir-ne, vigilats per senegalesos a cavall que els tractaven com a animals, els refugiats passaven fred i gana, i morien sense remei per causes diverses, entre elles la gana i les malalties.

A la platja d’Argelers hi van arribar persones de totes les edats, vells, joves, infants, i també dones embarassades. Els primers parts es van produir sense cap mesura higiènica, sense cap seguretat per a la mare ni per al nadó, i molts d’ells morien sense remei. Alguns d’aquests nadons supervivents eren enterrats, amb el cap a fora, per tal que la sorra els fes de manta, tanta era la precarietat de mitjans per tenir-ne cura i abrigar-los.

El desastre dels camps d’Argelers, de Sant Cebrià, de Barcarès... era tan gran que l’Ajuda Suïssa, una organització civil humanitària, va organitzar un sistema d’atenció als refugiats i hi va enviar Elisabeth Eidenbenz per dirigir-lo. Eidenbenz va aconseguir que li cedissin el castell d’en Bardou i allà va instal·lar la Maternitat per atendre les dones embarassades abans, durant i uns mesos després del part.

La Maternitat es va finançar durant uns mesos amb aportacions voluntàries de padrins suïssos, que apadrinaven una criatura i se’n feien càrrec mentre ella i la mare ho necessitaven. Més endavant, associada a la Creu Roja un cop començada la Segona Guerra Mundial, la Maternitat va acollir, clandestinament, també dones jueves que fugien de l’ocupació nazi. Finalment, després de suportar durant mesos l’assetjament de la Gestapo, la Maternitat va haver de tancar al 1944.

Durant els anys del seu funcionament  la Maternitat va salvar 597 nens i nenes d’una mort segura. Els noms d’aquests nens i nenes consten als murals de l’exposició instal·lada a l’interior del castell. Abans de la remodelació y rehabilitació de l’edifici també hi havia les cartes que algunes mares enviaven als seus padrins suïssos agraint-los el suport econòmic sense el qual la tasca de la Maternitat no s’hauria pogut dur a terme. Actualment no puc dir si encara hi són, tot i que hi he estat abans, durant i després d’aquesta remodelació, però els records se’m barregen a la memòria i no aconsegueixo distingir el que hi havia en cada moment. El que sé és que després de la primera visita vaig decidir que hi portaria els meus alumnes de francès per tal que coneguessin una de les empreses més solidàries que havien tingut lloc després de la guerra civil. Ens van atendre amb dos grups perquè érem bastant nombrosos; un l’acompanyava un home jove, que pel seu cognom era probablement net d’un refugiat espanyol, i que era el responsable de les visites en aquell moment. L’altre l’acompanyava una noia molt jove. Era el grup que em va tocar a mi. Només diré que els alumnes que estaven en aquest grup van acabar tots plorant per la sensibilitat i la convicció amb que aquella noia tan jove era capaç de transmetre la informació sobre uns fets que no havia viscut ni ella ni probablement els seus pares. Una de les coses que els dos acompanyants no van deixar de mencionar va ser la vergonya que sentien com a francesos pel tracte que el seu país havia donat als refugiats republicans. Una altra cosa que ens van explicar és que existeix una mena d’aplec que es troba periòdicament, integrat per nenes que es diuen Elna, i que any darrere any celebren aquell miracle de la solidaritat iniciat per Elisabeth Eidenbenz. La majoria d’aquestes nenes no tenen cap relació amb les nascudes a Elna durant aquells anys, però el sol fet de portar el nom ja les fa sentir-se compromeses amb aquell projecte.

La visita a la Maternitat d’Elna va causar una impressió tan gran entre els alumnes que dues noies van decidir més tard fer el treball de recerca del batxillerat sobre aquest tema i sobre els camps d’internament del Rosselló.

La Maternitat d’Elna, que es troba a prop de Perpinyà, ha estat més d’una vegada objecte de visita en els viatges que feien els alumnes al sud de França. La primera visita la vaig fer quan el castell estava en plena remodelació. L’última ja era amb el castell completament rehabilitat i l’exposició de la informació estava presentada amb la cura i la qualitat d’un projecte més ben finançat.

Si voleu saber-ne més sobre la Maternitat d’Elna podeu llegir el llibre d’Assumpta Montellà, La Maternitat d’Elna, Ara Llibres, 2009.

També podeu trobar a Internet, sigui a YouTube o a TV3 a la carta, tres documents interessants. El primer, un film de docuficció, Camp d’Argelers, amb fragments d’arxiu sobre els camps d’internament, produït per TV3 i dirigit per Felip Solé. És molt recomanable per entendre la situació en què es trobaven els refugiats i la importància de la tasca realitzada per la Maternitat.

https://www.youtube.com/watch?v=KoS25xZ3oFU

Un altre film interessant és el  documental El llegat de la Maternitat d’Elna, produït per televisió de Catalunya en col·laboració amb el Programa pel Memorial Democràtic de la Generalitat, juntament amb altres institucions catalanes i estatals.

https://www.youtube.com/watch?v=LEX8mIJ1hu0

I finalment la pel·lícula de ficció dirigida per Sílvia Quer, que podeu trobar a la pàgina web de TV3. La llum d’Elna narra les peripècies dels últims anys de la Maternitat i la seva clausura per part del govern de Vichy, instigada per la Gestapo.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/la-llum-delna/la-llum-delna/video/5657765/

 

La Maternitat d’Elna va ser un exemple de solidaritat amb els refugiats republicans i en especial amb les dones que, estant embarassades, no veien més futur que la mort per als seus nadons. La restauració del Castell d’en Bardou per part de les autoritats franceses i la instal·lació de l’espai d’exposicions és una mostra de la voluntat de col·laboració per tal que uns fets transcendentals no caiguin en l’oblit. Així hauria de ser la col·laboració entre les forces polítiques espanyoles que recentment han aprovat portar a les Corts la nova Llei de Memòria Democràtica. Recentment un documental dirigit per Almudena Carracedo i Robert Bahar, El silencio de otros, ha estat notícia per haver guanyat dos Emmy. Portava més de 40 premis en diferents certàmens. Potser ens haurem de començar a convèncer que la recuperació de la memòria democràtica no és un caprici d’alguns que volen ressuscitar el clima de la guerra civil, sinó una necessitat per a tots aquells que encara no han pogut tancar les seves ferides, siguin d’un costat o de l’altre.