EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

 

Diuen en castellà que una golondrina no hace verano, donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer!

Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen, fan les maletes i se’n van. De què fugen? Tan perjudicial és per a elles el fred i la pluja, el vent i la boira? Són molts els animals migratoris, aus, insectes, mamífers que se’n van a l’hivern a buscar espais més confortables on puguin viure i reproduir-se. Les orenetes en són una espècie més. Però així com és fàcil trobar refranys o històries que parlin dels animals que anuncien el bon temps, no n’he trobat cap que simbolitzi la fi d’una època feliç i la davallada cap a un infern de llamps i trons. Serà per allò de no cridis el mal temps? Sempre associem la felicitat al sol i la bona temperatura, i la tristesa al fred i la pluja.  Les orenetes, en canvi, van d’una banda a l’altra del món més contentes que un gínjol! Elles saben trobar el moment adequat per canviar d’hàbitat, i ens serveixen perquè ens adonem que alguna cosa està a punt de passar.

Per això, quan fa uns dies vaig sortir al carrer a Mercadal i vaig veure centenars d’orenetes giravoltant com boges amunt i avall, posant-se uns segons sota les teulades per tornar a sortir-ne esperitades, em va semblar que s’acostava la fi del món. Per què estaven tan excitades? Encara feia calor, faltaven molts dies per a la tardor, i més ara que arriba tan tard, a penes es veien núvols... Vaig agafar el telèfon i vaig començar a fer fotos, per a la posteritat, per si un cas s’acabava el món de debò i les generacions que sorgissin després necessitessin documentació. Encara ara no entenc què els va passar, però l’endemà va arribar una pertorbació important que va fer que plogués tot el dia, i potser elles estaven fen reunió de veïns per prendre una decisió. No les he tornat a veure més, no sé si han marxat, si s’han instal·lat en altres llocs, si han retornat als nius d’on havien vingut, si s’han mort totes! Segur que això, no.

Abans de posar-me a escriure això he buscat per internet si trobava algun significat simbòlic universalment reconegut de la fugida de les orenetes. He trobat molts significats de l’ocell pròpiament dit, també de la seva arribada, però no de la seva emigració. I és una llàstima, perquè aquesta idea que quan se’n van és perquè ve el mal temps s’hauria de matisar. Què ens espera a la tardor? Per començar, un dels espectacles estètics més bonics de la natura. No hi ha res comparable a un bosc d’arbres caducifolis al mes d’octubre, quan tots els colors de la gamma groc-vermell-marró es donen al mateix temps en un espai que la vista no pot abastar. És veritat que una posta de sol damunt del mar és una meravella, però la simfonia de colors de la tardor (em sap greu el tòpic!) és incomparable.

També tenim un altre al·licient en aquesta època, una mica prosaic però molt apreciat per la gent, i és la gastronomia: des dels que cacen bolets fins als que cacen senglars, la tardor és símbol de bona taula. És igual si els has recollit tu o si els has comprat, els rovellons, les múrgules, els ous de reig, els siurenys, els rossinyols, les llenegues... El plaer que proporcionen els bolets és indescriptible, però com ja se sap, si no ha plogut abans no en trobarem. Per això cal que les orenetes marxin, que brotin els bolets, que corrin els isards per les muntanyes, que els senglars surtin a voltar pels boscos (i no per Collserola!) i així nosaltres, ben arrauliudets al costat de la llar de foc, gaudirem dels plaers de la bona cuina tardoral.

I com a colofó de les activitats de la tardor, tenim el que en francès en diuen la rentrée, que és la paraula més ben trobada de la llengua de Molière. La tornada a què? A la feina, a l’escola, simplement a casa? La rentrée és l’acumulació d’energia més important de l’any, ens ha de durar fins a l’estiu següent, l’hem d’administrar amb seny per no caure en l’estrès abans d’hora, però el que és més important, l’hem d’afrontar amb il·lusió!

No sé si aquest any abordarem la rentrée amb il·lusió o més aviat amb pànic. Dilluns 14 comença el curs escolar a Catalunya i les incerteses són grans. Altres comunitats autònomes ja han començat i he pogut veure a la televisió balear o a d’altres com han hagut d’organitzar-se els centres i les poques garanties que es poden donar a les famílies que no s’enviaran els nens a casa al cap de dos dies. Per si no quedava clar, ara resulta que els avis haurem de tornar a l’estat d’”empestats” de què gaudíem durant el confinament. No ens podrem acostar als nets, ni per recollir-los a l’escola ni per fer de cangurs. Ja sé que és per al nostre bé, bla, bla, bla. Però les filigranes i muntatges que hauran de fer les famílies si els posen en quarantena algun fill no me les vull ni imaginar.

Estic per sortir al carrer i cridar les orenetes que tornin, que encara no s’ha acabat l’estiu, que tot just acaba de començar, i que ja les avisarem si veiem que necessitem una mica de moviment meteorològic. Mentrestant, per si no venen, em poso a resar demanant per favor, sisplau, que la rentrée ens sigui favorable, que les veles dels nostres vaixells siguin empeses pels vents dels déus i no pel vent de les fúries de l’infern. Amén.