UN C.I.S. OBERT 24 HORES

 

Avui he tingut una idea que crec que pot ser interessant. És la creació d’un C.I.S. obert 24 hores sense interrupció, que no tanqui ni festius ni vacances ni Nadals, sempre obert, de dia i de nit, per a les urgències. No es tracta d’un Centre d’Investigacions Sociològiques; això, ara mateix, m’importa un rave. Es tracta d’un Centre d’Interpretació dels Somnis. Els Centres d’Interpretació són uns organismes que podem trobar als Parcs Naturals, als Jaciments Arqueològics, als Museus Etnològics, i a molts altres llocs. Serveixen bàsicament perquè puguem entendre el que veiem allà.

Proposo la creació d’aquest C.I.S perquè avui m’he despertat amb el cap ple d’un somni recurrent, des de fa al menys 40 anys, que feia temps que no apareixia. No l’explicaré perquè pertany a l’àmbit privat, però per tranquil·litzar-vos diré que no era escabrós, però sí angoixant. Tenia relació amb el telèfon, i era un telèfon mòbil. Ja vaig dir una vegada que com que el somni era molt antic els primers anys el telèfon era fix, amb dial per marcar, i ara ja és mòbil, com correspon als temps. De la qual cosa dedueixo que el subconscient també es va posant al dia amb les noves tecnologies.

El farciment del somni ha anat variant amb els anys, les circumstàncies i els personatges no són els mateixos, però el nucli del somni, sí. I aquí és on vull anar a parar quan suggereixo la creació d’aquest centre d’interpretació. Es tractaria d’una mena de gabinet psicològic, a l’estil de les urgències traumatològiques o odontològiques, aquelles que necessites quan tens mal, on podries anar ràpidament a consultar per què aquest desassossec i per què una altra vegada aquest somni quan tu creus que tens l’ànima en pau, que estàs suportant bé, des de fa mesos, els efectes de la pandèmia, i que, en principi, no tens res de què queixar-te; que la comunicació amb familiars i amics és fluïda i sense problemes. Però no deu ser així des del moment que et despertes amb aquesta intranquil·litat, amb aquesta sensació que això no s’acaba mai, que encara n’hi ha per temps, i que pot anar pitjor.

La utilitat del servei d’interpretació dels somnis (perquè dono per descomptat que amb la interpretació hi va també el diagnòstic i el tractament) me l’ha corroborat un twit que he llegit aquest matí, quan ja m’estava plantejant si escrivia això o no. Es tracta de la filla d’uns amics que diu: “Avui he somiat que sortia al carrer i ningú portava mascareta, que fins i tot havíem tornat a la rutina!” Per interpretar el significat d’aquest somni potser no cal un C.I.S. , però demostra que la situació no ens deixa indiferents i que qui més, qui menys, sent inquietud, intranquil·litat, desconcert, incertesa, i un llarg etcètera.

M’imagino aquests centres d’interpretació dels somnis com les botiguetes que van proliferar durant la crisi que es va iniciar el 2008 en què oferien cigarrets electrònics per facilitar l’abandó de l’hàbit de fumar. N’hi havia a cada cantonada, i vaig suposar que era perquè si un tenia la necessitat de fumar i no volia fer-ho, tingués a l’abast un lloc on substituir el tabac pels vapors electrònics. Tan ràpidament com van proliferar es van extingir, deixant a la ruïna els que havien invertit les indemnitzacions per acomiadament en un negoci que algú els va vendre com a lucratiu. Els C.I.S. que jo proposo durarien més, perquè no sembla que la cosa vagi a millor, i el tema de les vacunes va per llarg. N’hi hauria prou amb una petita habitació on acollir el somiador, amb una butaca còmoda que no caldria ni que fos tipus sofà, només una poltrona, un minibar amb sucs de fruites, una música prèviament seleccionada segons l’edat del consultant (si hi vaig jo i em posen A.C.D.C. els mato! O el Julio Iglesias, encara pitjor...), i amb un purificador constant de l’ambient per permetre al consultat i al consultant treure’s la mascareta. Sempre amb cita prèvia i procurant que no es formessin cues a l’entrada. Així és com m’imagino jo els centres d’interpretació dels somnis.

Arribant aquí torno a llegir el que he escrit i dubto si és una bona idea publicar-ho. Tinc el dubte de si el que necessito és un C.I.S. o un C.A.X., un Centre d’Atenció als Xiflats. (L’IEC no admet xiflat, només sonat, però m’és igual). Em dono uns dies per reflexionar-hi, no ho publicaré ara mateix; en part, pel que acabo de dir, per donar-me un temps de reflexió, i en part perquè ja vaig posar una altra cosa ahir o abans d’ahir i potser m’estic fent pesada. Si ho acabeu llegint és que he decidit penjar-ho, evidentment, malgrat el risc que alguna ànima caritativa em vingui a buscar per acompanyar-me al C.A.P., ara sí, Centre d’Atenció Primària, on també tenen servei de psiquiatria. Però no, és broma, segur que això no passarà, perquè no soc jo sola la que em sento desconcertada per la manera com evolucionen les coses, per la incomprensió de la causa de l’augment desaforat de contagis, pel fracàs en la manera d’atacar el problema, per l’amenaça d’un nou confinament... Som molts els que estem així, i encara que el mal de molts no sigui un consol, sí que et dona la mesura de la teva pròpia normalitat. I així haurem de continuar pels segles dels segles...

*    *    *

Després de deixar aquest article a la nevera em poso a fullejar l’Ara i hi trobo aquest editorial: “La nova (a)normalitat que hem d’aprendre a gestionar”. Diu: <<...els experts ens ho deixen clar. No hem de generar massa expectatives... ens hem d’adaptar a la situació perquè no hi ha alternativa... acceptar que “farem menys del que voldríem però el que fem seguirà tenint valor”>>. No ho podrien haver dit millor.