laplujanomespanta

  Reservo el dia de Nadal, en què tothom està molt ocupat, per explicar aquesta història que estic escrivint el dissabte, 3 de desembre, després d’haver-me resistit a dos impulsos incontrolables: 1) picar-me el cap contra la paret, o 2) emborratxar-me fins a oblidar la meva estupidesa. Què m’ha passat per voler-me obrir el cap o emborratxar-me fins a oblidar aquesta evidència? Resumint molt ràpidament diré que intentant aconseguir que Vueling em digui per què m’ha anul·lat el reemborsament en crèdit de vol d’un bitllet cancel·lat, es veu que he anat a parar a un telèfon fraudulent que apareixia com a telèfon de reclamacions de Vueling. Després d’intentar que em fessin la devolució i no aconseguint que Caixabank els donés accés a les meves targetes, he tallat la conversa i he desistit. Fins aquí cap problema, però després, i gràcies a la intervenció de la meva filla, que ha vingut a casa per casualitat, m’he adonat que el telèfon era una enganyifa i que m’estaven intentant cobrar ...

  “ La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura .” Marcel Proust Tinc un amic lector d’aquest blog que de vegades em recrimina que demani excuses quan parlo d’un tema en el qual no soc experta. Però és que jo em curo en salut i no vull fer el ridícul si el que jo dic pot ser qüestionat pels que hi entenen més que jo. Per això avui començo demanant excuses, per dos motius: un, per si el tema no interessa gaire; i dos, per si les meves opinions s’allunyen d’interpretacions més solvents de l’obra de Proust. En un cas i un altre m´és una mica igual perquè penso que em serà perdonat l’atreviment: si bé potser no hi poso ciència, hi poso molta passió, i amb això ja em quedo satisfeta. Per què torno a insistir amb el tema de Proust? La professora d’un taller d’escriptura on participo em va dir que havia de trobar la causa de la meva addicció a aquest escriptor, havia de saber per què em tenia tan atrapada. La ver...

  Després de fer-me la sàvia en els articles anteriors (si Molière aixequés el cap, m’inclouria entre les femmes savantes ? Espero que no!), avui decideixo parlar de frivolitats tals com les converses sentides aquí i allà i que m’han fet gràcia. Feia molt temps que no agafava un avió entre setmana jo sola per anar a un lloc que no fos Menorca, i mentre m’esperava al Prat per embarcar cap a París em vaig adonar que la majoria de passatgers tenien aspecte d’anar-hi per feina. Davant meu una parella d’home i dona -que no eren parella sinó companys de feina- discutien sobre l’empresa i la seva política d’expansió. Parlant d’un tal Arnaud, ella deia que el seu objectiu era augmentar les vendes mentre que l’altre deia que li semblava que amb augmentar la facturació ja en tenia prou. Però esclar, la facturació havia augmentat i les vendes no, perquè els costos havien pujat i per tant els beneficis s’havien reduït. Apassionant, a les 8 del matí sentir una conversa com aquesta! Després va...

  No em referiré a l’exposició del Louvre “ Les choses. Une histoire de la nature morte ” sense abans anar-me’n més de cinquanta anys enrere a rescatar el llibre de Georges Perec precisament anomenat Les choses . Havia guanyat el premi Ranaudot el 1965, però encara no s’havia fet tan famós com ho va ser més tard, i tan “objecte de culte”. El llibre de Perec es titula exactament Les choses. Une histoire des années soixante . Jo el deuria llegir el 69 o el 70, quan ja vivia en parella però encara no havíem acabat la carrera i ens manteníem de manera precària, desitjant moltes més coses de les que podíem comprar. La parella protagonista em recordava la nostra situació, petitburgesos d’esquerres en situació precària, intentant tirar endavant, però amb una diferència molt gran: nosaltres estàvem compromesos políticament, teníem un projecte de vida, arriscàvem la nostra seguretat militant en una organització clandestina i els objectes que desitjàvem no anaven més enllà de llibres, disc...

  Alice Neel, pintora, feminista, activista en favor dels oprimits... La primera vegada que em van parlar de Paco Ibàñez, allà pel 1968,   jo no sabia qui era. I em van dir: no saps qui és??? La vergonya de no estar “à la page” em va fer reaccionar d’una manera estúpida, menystenint aquell cantat que no coneixia, i vaig dir: qui és aquest tal Paco Pérez? Poc temps després ja tenia els discos que anaven sortint i em vaig acabar sabent totes les seves cançons de memòria, però entre la persona que me’l va descobrir i jo Paco Ibáñez va ser sempre Paco Pérez. Aquesta anècdota m’ha quedat gravada i quan algú em parla d’un artista o escriptor famós que no conec, em torna a la memòria la ràbia que vaig sentir aleshores per no saber de què m’estaven parlant. De manera que quan em passa, en lloc de burlar-me del famós o de la persona que me’n parla, dissimulo i me’n vaig ràpidament a investigar qui és i per què és famós. Doncs bé, això m’ha passat amb la pintora Alice Neel, que no...

  Li copio el títol al llibre de Vila-Matas perquè no li pot anar millor al que ara escriuré. És cert, París no s’acaba mai, perquè per més que el coneguis sempre té coses noves per oferir. No fa ni mig any que hi vaig anar amb dos preadolescents i el viatge es va centrar en fer-los descobrir tot allò que a mi m’havia impactat des de la primera vegada que hi vaig ser amb 17 anys (estada de la qual em va quedar un record inesborrable) fins la darrera, ja sense el meu cavaller acompanyant habitual i vivint dels records de viatges anteriors. Però avui no va de nostàlgia, sinó de la voluntat de descobrir aquestes coses noves que la ciutat no para d’oferir-nos. Fa uns mesos, amb els nens, ni tan sols em vaig comprar L’Officiel des Spectacles perquè no tenia intenció d’anar amb ells al cine, al teatre o a exposicions que no fossin les col·leccions permanents de visió obligada per als que trepitgen París per primera vegada. Després vaig saber que m’havia perdut alguna mostra sobre ...