PARÍS, II. DESCOBRINT ALICE NEEL

 Alice Neel, pintora, feminista, activista en favor dels oprimits...

La primera vegada que em van parlar de Paco Ibàñez, allà pel 1968,  jo no sabia qui era. I em van dir: no saps qui és??? La vergonya de no estar “à la page” em va fer reaccionar d’una manera estúpida, menystenint aquell cantat que no coneixia, i vaig dir: qui és aquest tal Paco Pérez? Poc temps després ja tenia els discos que anaven sortint i em vaig acabar sabent totes les seves cançons de memòria, però entre la persona que me’l va descobrir i jo Paco Ibáñez va ser sempre Paco Pérez.

Aquesta anècdota m’ha quedat gravada i quan algú em parla d’un artista o escriptor famós que no conec, em torna a la memòria la ràbia que vaig sentir aleshores per no saber de què m’estaven parlant. De manera que quan em passa, en lloc de burlar-me del famós o de la persona que me’n parla, dissimulo i me’n vaig ràpidament a investigar qui és i per què és famós.

Doncs bé, això m’ha passat amb la pintora Alice Neel, que no sabia qui era i no n’havia sentit parlar mai. És probable que jo sigui molt ignorant o que el seu nom i la seva obra no hagin arribat a Barcelona (veig que al Guggenheim de Bilbao, sí). Sigui com sigui, i per si algú tampoc no la coneix, he de dir que em va interessar la informació que vaig llegir a la pàgina web del Centre Pompidou (Alice Neel, un regard engagé), i més encara la seva obra exposada.

Fa uns dies, sortint de l’exposició sobre Paul Klee a la Fundació Miró em van fer una enquesta i em van preguntar si creia que l’art podia canviar la societat, i vaig dir que no. Però veient l’obra d’Alice Neel (1900-1984) he de reconèixer que si no la va canviar, almenys va fer molts esforços per aconseguir-ho.

Beggars, Havana Cuba, 1926

Nascuda als Estats Units (Pennsylvania), va dedicar tota la seva vida a representar retrats dels més desfavorits, siguin pobres, discapacitats, malalts, dones, negres o hispans... Es va formar a Filadèlfia i molt jove es va casar amb el pintor cubà Carlos Henríquez i es va traslladar a L’Havana. Van tenir una filla que va morir de diftèria, i això la va traumatitzar i va influir en la seva pintura. Una segona filla no va impedir que el seu marit l’abandonés emportant-se la nena. Un intent de suïcidi la va mantenir hospitalitzada un temps i després se’n va anar a Nova York.

Té una nova relació sentimental amb un cantant porto-riqueny i un fill, però torna a ser abandonada. No recordo qui va ser el company posterior que per motius de gelosia li va estripar 300 dibuixos i fer malbé algunes pintures. Ella el va expulsar de la seva vida i un temps després es va aparellar amb Sam Brody, un intel·lectual comunista amb el qual es va instal·lar al Harlem Hispà. Amb ell també va tenir un fill.

Les seves activitats professionals i polítiques van transcórrer molt a prop del partit comunista, de les trade unions i de moviments socials reivindicatius, de tal manera que l’FBI la va interrogar per saber-ne l’abast sense que arribés a detenir-la (que jo sàpiga).

El primer que em va cridar l’atenció en entrar a les sales on s’exposaven les seves pintures va ser la semblança que vaig trobar amb l’obra de Lucian Freud: retrats de persones que no pretenen ser complaents sinó mostrar-les d’una manera realista, sense embellir-les ni decorar-les, mostrant les arrugues, els saxons, la flaccidesa, totes aquelles marques del pas del temps que voldríem amagar. També em van recordar alguns nus d'Egon Schiele. Fins i tot va pintar un autoretrat on es mostra nua, vella, canosa i flàccida. Que valenta!

Els temes que s’exposen al Pompidou són variats, però sobretot són retrats. No obstant això, n’hi ha algun de molt significatiu pel compromís que denota amb la realitat. Un d’ells, The Synthesis of New York (The Great Depression), 1933,  mostra una ciutat on els habitants tenen calaveres en lloc de cares, donant la mesura exacta del que deuria ser la gran depressió despès del crack del 29. En un altre quadre es mostra la dispersió dels manifestants durant la vaga de l’Uneeda Biscuit (Uneeda Biscuit Strike, 1936), o el que mostra una manifestació antinazi amb un cartell que diu Nazis murder jews.

Art Shields

Quan ofereix retrats, veiem que presenta uns cossos completament oposats als que estem acostumats a veure en l’art clàssic; són cossos que qüestionen una societat sexista i discriminatòria, són el contrari d’un art convencional i complaent. De tant en tant, però, veiem unes cares que no estan distorsionades, que tenen una certa serenor, i mirem qui són: Gus Hall (1981), antic obrer metal·lúrgic... Art Shields (1951), membre del partit comunista i periodista que va defensar Sacco i Vanzetti de l’acusació injustificada que se’ls va fer. Personatges compromesos.

Una de les pintures que més em va impactar va ser el retrat d’un jove porto-riqueny de 24 anys al qual li falta un tros del pit com a resultat d’un tractament molt agressiu contra la tuberculosi, consistent en arrencar algunes costelles per facilitar la retracció del pulmó, segons explica la llegenda al costat del quadre. El noi va acabar morint després de patir emfisema i convertir-se en dependent de la codeïna.

L’exposició està dividida en dos espais; el primer presenta les pintures de tipus social i de denúncia de l’opressió, el racisme i la repressió. El segon mostra les que tenen més relació amb el sexe, amb la figura humana nua, home o dona, i la maternitat. És difícil imaginar-se una d’aquestes pintures a la paret de casa. No sé qui les voldria si no és un professional de l’art, un col·leccionista, un museu... És molt dur tenir cada dia davant dels teus ulls una denúncia permanent de les injustícies del món, perquè és evident que la intenció d’Alice Neel al llarg de la seva vida va ser posar sobre la taula la realitat dels oprimits, denunciar els opressors i no rendir-se mai davant la injustícia.

La mostra del Pompidou m’ha descobert una pintora desconeguda que m’ha atrapat immediatament. Potser les meves reminiscències “progres” han fet part de la feina, no ho negaré, però de vegades una imatge val més que mil paraules i en aquesta exposició hi he trobat un llibre sencer.

Alice Neel, per Robert Mappelthorpe, 1984

La podeu veure al Centre Pompidou fins al 16 de gener. Una excusa per fer una escapadeta a París.