Alice Neel,
pintora, feminista, activista en favor dels oprimits...
La primera vegada que em van parlar de Paco Ibàñez, allà pel
1968, jo no sabia qui era. I em van dir:
no saps qui és??? La vergonya de no estar “à la page” em va fer reaccionar d’una
manera estúpida, menystenint aquell cantat que no coneixia, i vaig dir: qui és
aquest tal Paco Pérez? Poc temps després ja tenia els discos que anaven sortint
i em vaig acabar sabent totes les seves cançons de memòria, però entre la
persona que me’l va descobrir i jo Paco Ibáñez va ser sempre Paco Pérez.
Aquesta anècdota m’ha quedat gravada i quan algú em parla d’un artista o escriptor famós que no conec, em torna a la
memòria la ràbia que vaig sentir aleshores per no saber de què m’estaven
parlant. De manera que quan em passa, en lloc de burlar-me del famós o de la
persona que me’n parla, dissimulo i me’n vaig ràpidament a investigar qui és i
per què és famós.
Doncs bé, això m’ha passat amb la pintora Alice Neel, que no
sabia qui era i no n’havia sentit parlar mai. És probable que jo sigui molt
ignorant o que el seu nom i la seva obra no hagin arribat a Barcelona (veig que
al Guggenheim de Bilbao, sí). Sigui com sigui, i per si algú tampoc no la
coneix, he de dir que em va interessar la informació que vaig llegir a la
pàgina web del Centre Pompidou (Alice Neel, un regard engagé), i més
encara la seva obra exposada.
Fa uns dies, sortint de l’exposició sobre Paul Klee a la
Fundació Miró em van fer una enquesta i em van preguntar si creia que l’art
podia canviar la societat, i vaig dir que no. Però veient l’obra d’Alice Neel (1900-1984)
he de reconèixer que si no la va canviar, almenys va fer molts esforços per
aconseguir-ho.
 |
| Beggars, Havana Cuba, 1926 |
Nascuda als Estats Units (Pennsylvania), va dedicar tota la
seva vida a representar retrats dels més desfavorits, siguin pobres,
discapacitats, malalts, dones, negres o hispans... Es va formar a Filadèlfia i
molt jove es va casar amb el pintor cubà Carlos Henríquez i es va traslladar a
L’Havana. Van tenir una filla que va morir de diftèria, i això la va
traumatitzar i va influir en la seva pintura. Una segona filla no va impedir
que el seu marit l’abandonés emportant-se la nena. Un intent de suïcidi la va
mantenir hospitalitzada un temps i després se’n va anar a Nova York.
Té una nova relació sentimental amb un cantant porto-riqueny i
un fill, però torna a ser abandonada. No recordo qui va ser el company
posterior que per motius de gelosia li va estripar 300 dibuixos i fer malbé
algunes pintures. Ella el va expulsar de la seva vida i un temps després es va
aparellar amb Sam Brody, un intel·lectual comunista amb el qual es va instal·lar
al Harlem Hispà. Amb ell també va tenir un fill.
Les seves activitats professionals i polítiques van
transcórrer molt a prop del partit comunista, de les trade unions i de moviments socials reivindicatius, de tal manera
que l’FBI la va interrogar per saber-ne l’abast sense que arribés a detenir-la
(que jo sàpiga).
El primer que em va cridar l’atenció en entrar a les sales on
s’exposaven les seves pintures va ser la semblança que vaig trobar amb l’obra
de Lucian Freud: retrats de persones que no pretenen ser complaents sinó mostrar-les
d’una manera realista, sense embellir-les ni decorar-les, mostrant les arrugues,
els saxons, la flaccidesa, totes aquelles marques del pas del temps que
voldríem amagar. També em van recordar alguns nus d'Egon Schiele. Fins i tot va pintar un autoretrat on es mostra nua, vella,
canosa i flàccida. Que valenta!
Els temes que s’exposen al Pompidou són variats, però
sobretot són retrats. No obstant això, n’hi ha algun de molt significatiu pel
compromís que denota amb la realitat. Un d’ells, The Synthesis of New York (The Great Depression), 1933, mostra una ciutat on els habitants tenen
calaveres en lloc de cares, donant la mesura exacta del que deuria ser la gran
depressió despès del crack del 29. En un altre quadre es mostra la dispersió dels
manifestants durant la vaga de l’Uneeda Biscuit (Uneeda Biscuit Strike, 1936), o el que mostra una manifestació
antinazi amb un cartell que diu Nazis
murder jews.
 |
| Art Shields |
Quan ofereix retrats, veiem que presenta uns cossos
completament oposats als que estem acostumats a veure en l’art clàssic; són
cossos que qüestionen una societat sexista i discriminatòria, són el contrari d’un
art convencional i complaent. De tant en tant, però, veiem unes cares que no
estan distorsionades, que tenen una certa serenor, i mirem qui són: Gus Hall
(1981), antic obrer metal·lúrgic... Art Shields (1951), membre del partit
comunista i periodista que va defensar Sacco i Vanzetti de l’acusació
injustificada que se’ls va fer. Personatges compromesos.
Una de les pintures que més em va impactar va ser el retrat d’un
jove porto-riqueny de 24 anys al qual li falta un tros del pit com a resultat d’un
tractament molt agressiu contra la tuberculosi, consistent en arrencar algunes
costelles per facilitar la retracció del pulmó, segons explica la llegenda al
costat del quadre. El noi va acabar morint després de patir emfisema i
convertir-se en dependent de la codeïna.
L’exposició està dividida en dos espais; el primer presenta
les pintures de tipus social i de denúncia de l’opressió, el racisme i la
repressió. El segon mostra les que tenen més relació amb el sexe, amb la figura
humana nua, home o dona, i la maternitat. És difícil imaginar-se una d’aquestes
pintures a la paret de casa. No sé qui les voldria si no és un professional de
l’art, un col·leccionista, un museu... És molt dur tenir cada dia davant dels
teus ulls una denúncia permanent de les injustícies del món, perquè és evident
que la intenció d’Alice Neel al llarg de la seva vida va ser posar sobre la
taula la realitat dels oprimits, denunciar els opressors i no rendir-se mai
davant la injustícia.
La mostra del Pompidou m’ha descobert una pintora desconeguda
que m’ha atrapat immediatament. Potser les meves reminiscències “progres” han
fet part de la feina, no ho negaré, però de vegades una imatge val més que mil
paraules i en aquesta exposició hi he trobat un llibre sencer. |
| Alice Neel, per Robert Mappelthorpe, 1984 |
La podeu veure al Centre Pompidou fins al 16 de gener. Una
excusa per fer una escapadeta a París.
Buena estrategia ante la ignorancia y envidiable recorrido por el Pompidou (para los que no tenemos excusas para hacer "escapadetas"
ResponElimina