No em referiré a l’exposició del Louvre “Les choses. Une histoire de la
nature morte” sense abans anar-me’n més de cinquanta anys enrere a
rescatar el llibre de Georges Perec precisament anomenat Les choses. Havia guanyat el premi Ranaudot el 1965, però encara no
s’havia fet tan famós com ho va ser més tard, i tan “objecte de culte”.
El llibre de Perec es titula exactament Les choses. Une histoire des
années soixante. Jo el deuria llegir el 69 o el 70, quan ja vivia en
parella però encara no havíem acabat la carrera i ens manteníem de manera
precària, desitjant moltes més coses de les que podíem comprar. La parella
protagonista em recordava la nostra situació, petitburgesos d’esquerres en
situació precària, intentant tirar endavant, però amb una diferència molt gran:
nosaltres estàvem compromesos políticament, teníem un projecte de vida,
arriscàvem la nostra seguretat militant en una organització clandestina i els
objectes que desitjàvem no anaven més enllà de llibres, discos, sopars en
restaurants cutres però entranyables
i compartir amb els amics-militants les nostres hores lliures. En el meu cas,
també desitjava sabates i vestits.
Recordo perfectament el desassossec dels protagonistes pel
fet de no poder aconseguir el que desitgen i com decideixen anar-se’n a
Tunísia, ella com a professora, per començar una nova vida. La idea de marxar
de Barcelona acabada la carrera em va rondar pel cap i ho vaig proposar
múltiples vegades, sense èxit. Les coses, els objectes, no ens motivaven en
absolut, com als protagonistes; era l’afany d’un canvi, d’una nova realitat
desconeguda, d’una aventura... Però això no va passar. Vam acabar la carrera,
vam buscar feina, vam continuar militant i la vida ho va ser tot menys avorrida.
Sobre el llibre de Perec, que s’interpretava com una crítica
a la societat de consum, no hi havia pensat més fins que em vaig trobar davant
l’exposició del Louvre al voltant del que jo em pensava (pel que havia llegit a
la premsa) que seria una exposició sobre la història de les representacions de
natures mortes en l’art. Però no era només això; era la història de la
representació de les coses en l'art.
La representació d’objectes sempre ha estat una tema menor en la història de
l’art, lluny del retrat, el paisatge, els temes mitològics o les gestes
glorioses. Però en aquella exposició hi havia meravelles, al costat de quadres
de gran format mostrant carnisseries, peixateries, mercats de verdures... I no
tots tenien la composició tradicional de la natura morta: un parell de copes,
un faisà desplomat, una gerra de vi, una mica de fruita... Hi havia de tot.
La història de la representació d’objectes en l’art va molt
lligada a l’època en què es pinten. Des
de la prehistòria al s. XXI, hi ha exemples d’objectes representats amb
intencions artístiques. Es considera que no és fins al segle XVII que la natura
morta és abordada com un gènere pictòric, però ja a l’antiga Mesopotàmia i a
Egipte es troben mostres d’objectes en esteles funeràries o representacions de
personatges que van acompanyats dels seus objectes més apreciats.
Més endavant, a l’Edat Mitjana, la major part d’objectes
representats tenen relació amb la religió i no és fins a l’Edat Moderna que els
objectes banals tornen a agafar protagonisme en la representació artística.
Aquest discurs, que és tan evident, no se m’havia acudit abans, i em va
semblar molt interessant que en les explicacions ens anessin guiant sobre
l’evolució del tipus d’objecte i la manera de representar-lo.
Les obres exposades no estan sempre en ordre cronològic, sinó
que a vegades dialoguen amb obres d’altres èpoques situades al costat, amb les
corresponents explicacions per tal que el visitant segueixi la intenció de tal
decisió. El tema de la “vanitat”, per exemple, que fa referència a la brevetat
de l’existència humana, està tractat diverses vegades, amb l’ajuda de
calaveres, flors pansides, fruites podrides o plaers banals. Crida molt
l’atenció una de les instal·lacions més modernes: un vídeo que mostra una plata
amb fruites típiques (taronges, préssecs, raïm...) i que va deteriorant-se de
mica en mica, primer traient floridura i finalment podrint-se, sense que siguem
capaços de veure el pas d’un estat a l’altre. Només apartant la vista uns
segons i tornant a mirar som capaços d’adornar-nos que allò s’ha anat podrint
sota els nostres ulls. No cal dir que hi havia un munt de gent esperant que el
procés arribés al final. La tècnica sembla que era a base de milers de
fotografies preses al llarg de molts dies i muntades com una pel·lícula. Vanitas
vanitatis...
No vaig fer gaires fotos perquè no tenia intenció de
parlar-ne al blog. Va ser posteriorment quan ho vaig decidir i, per tant, només
comentaré dues o tres cosetes.
L’exposició presentava una instal·lació curiosa, que després
explicaré, a més d’alguna obra
directament crítica amb la societat de consum. Sembla una contradicció que per
una banda la comissària Laurence Bertrand Dorléac ens vulgui convèncer que les coses poden ser objectes artístics i
per l’altra ens mostri obres d’art completament crítiques amb el consumisme. És
que l’art també és un objecte de consum? Qui se’l pot permetre?
Abans de parlar d’aquesta instal·lació curiosa (que veiem
quan entrem i també quan sortim de les sales), me’n vaig als moments anteriors
a la meva entrada al Louvre perquè crec que té una relació directa amb el tema.
Les últimes vegades que havia visitat aquest museu ho havia fet entrant per la
piràmide dels jardins del Carroussel: baixes les escales i ja ets al vestíbul
on es distribueixen els passadissos que et portaran on vulguis anar. Aquesta
vegada, però, hi vaig arribar en metro des de l’Étoile. Baixo a Palais
Royal-Musée du Louvre i em trobo que des de l’andana mateix ja hi ha
indicacions que diuen musée. Me’n
vaig cap allà i em trobo al mig d’un gran centre comercial subterrani, ple de
botigues espectaculars, de restaurants, de llum, de gent que va i ve, i una
mena de piràmide de vidre semblant a la del Carroussel però més petita, al
costat dels magatzems Printemps. Em sento perduda, jo només volia entrar al
museu, i vaig seguint les indicacions pensant que m’he ficat en el lloc
equivocat. Però no, al final arribo al vestíbul de sempre i, més tranquil·la,
me’n vaig cap a l’exposició. Però la història no s’acaba aquí, perquè quan en
acabar la visita vull sortir per l’escala de la piràmide de sempre me la trobo
tancada, i començo a buscar una sortida desesperadament. Les fletxes m’indiquen
diferents possibilitats, entre ells tornar al metro, però no hi ha cap porta.
Sí que hi ha ascensors que no sé on van, escales que pugen i baixen però que no
surten al carrer. Estic a punt de cridar en un atac de claustrofòbia, rodejada
d’aparadors i més aparadors lluminosos plens d’objectes que estan dient:"compra’m!" Si us plau, si us plau, vull veure la llum del dia!
Ja que estic escrivint això és evident que vaig aconseguir
sortir, però vaig estar a punt d’escriure una nota al museu dient: amb el tiquet d’entrada hauríeu de donar als
visitants un val de descompte per entrar a les botigues del centre comercial
Carroussel que teníeu enganxat aquí al costat. Perquè prenguin consciència que els objectes poden ser un art però
també un malson!
I és que venia trasbalsada per la visió de la instal·lació de
què he parlat abans. En una pantalla
gegant es projecten els minuts finals de la pel·lícula d’Antonioni Zabriskie
Point (1970), que per a qui no ho recordi és un esclat brutal de restaurants,
botigues, neveres, televisors, llibreries, tots els símbols de la societat de
consum, amb tots els objectes volant pels aires, metàfora claríssima de
l’explosió de la societat de consum.
Molt encertat aquest principi i final antonionià per fer-nos
veure la banalitat dels objectes, la vanitat de l’existència humana i al mateix
temps la bellesa de la seva representació. Fins al 23 de gener de 2023.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari