PARÍS NO S'ACABA MAI

 

Li copio el títol al llibre de Vila-Matas perquè no li pot anar millor al que ara escriuré. És cert, París no s’acaba mai, perquè per més que el coneguis sempre té coses noves per oferir.

No fa ni mig any que hi vaig anar amb dos preadolescents i el viatge es va centrar en fer-los descobrir tot allò que a mi m’havia impactat des de la primera vegada que hi vaig ser amb 17 anys (estada de la qual em va quedar un record inesborrable) fins la darrera, ja sense el meu cavaller acompanyant habitual i vivint dels records de viatges anteriors. Però avui no va de nostàlgia, sinó de la voluntat de descobrir aquestes coses noves que la ciutat no para d’oferir-nos.

Fa uns mesos, amb els nens, ni tan sols em vaig comprar L’Officiel des Spectacles perquè no tenia intenció d’anar amb ells al cine, al teatre o a exposicions que no fossin les col·leccions permanents de visió obligada per als que trepitgen París per primera vegada. Després vaig saber que m’havia perdut alguna mostra sobre Proust, en ocasió del centenari de la seva mort. I quan em vaig assabentar que la Bibliothèque Nationale preparava una exposició sobre l’escriptor vaig decidir que hi havia de tornar tant sí com no, de cap manera me la podia perdre. I així ho he fet, una escapada a París de pocs dies però ben aprofitats.

Arribo a París i mentre vaig cap a l’Orlyval que m’ha de portar al centre observo dues coses: 1) que plou, i 2) que fa fred. Són dos conceptes meteorològics que a Barcelona han desaparegut del diccionari: no hi plou mai i hi fa una calor de morir-se. No en faig gaire cas, m’abrigo i em disposo a recórrer la ciutat, de moment a peu, després d’haver descarregat la maleta a l’apartament prop de l’Etoile.

El primer que busco és el penúltim i més conegut domicili de Marcel Proust, al 102 del Boulevard Haussmann, on va viure fins al 1919. Hi arribo caminant i el trobo convertit en un edifici bancari sense gaire atractiu, molt lluny de l’estètica repetida a tota la ciutat dels immobles amb “mansardes” i teulades de pissarra. Faig foto de la placa de la porta i continuo cap als grans boulevards, admirant els monuments que vaig trobant en el meu camí cap a la “rive gauche”. M’he proposat no agafar el metro fins a l’hora de tornar a casa i quan ja estic a prop de Saint Germain des Prés decideixo que m’asseuré una estona al Café de Flore. Però oh, sorpresa! Totes les taules estan ocupades i em quedo amb les ganes. Remunto el Boulevard Saint Michel i me’n vaig a buscar el metro després que el wikiloc em marqui que he fet 9,5 km. Quan arribo a casa el telèfon, que ha registrat totes les caminades des de les 7 del matí, em diu que n’he fet més de 13. Per això estic exhausta i em tiro al llit a descansar, no sense abans haver-me empassat uns quants capítols de Monsieur Proust, el llibre que Céleste Albaret va escriure més de 50 anys després de la mort de l’escriptor, explicant les seves vivències com a “gouvernante” del malalt més il·lustre de la història de la literatura. Demà m’espera un dia gloriós.

Efectivament, a la Biblioteca François Mitterrand -que no havia tornat a visitar des de la seva inauguració allà pels anys 90- hi ha l’exposició estrella que ha motivat el meu viatge a París: Marcel Proust, La fabrique de l’oeuvre. Es tracta d’una exposició al voltant de la creació de l’obra À la recherche du temps perdu, a partir dels seus antecedents en altres de les seves obres, dels seus manuscrits plens de correccions, de les seves pàgines mecanografiades i d’altres documents que empaperen les parets de les sales on s’exposen.

Cada una de les sales correspon a un dels set volums de la Recherche i s’hi mostren no només documents escrits sinó també fotografies, objectes i explicacions addicionals per contextualitzar-ne el contingut. Les sales no són grans, la seva mida és més aviat reduïda i dona una certa sensació d’intimitat si no de claustrofòbia semblant a la que sentim quan Céleste Albaret explica com vivia Proust de reclòs, a les fosques, dormint de dia i treballant de nit, amb les seves mil i una manies pel que feia al menjar, a la higiene, a les visites, a la indumentària i qui sap a què més.

Abans he anunciat que avui no anava de nostàlgia i he de dir que un cop dins d’aquest món proustià no he pogut evitar, a la manera de la magdalena sucada en el te, tornar enrere en el temps en què jo m’havia proposat escriure alguna cosa sobre ell i que mai vaig dur a terme. Ja vaig explicar una vegada que la meva passió per Proust es va desencadenar gràcies a un curs monogràfic que vaig fer a la facultat de Filosofia l’últim any de carrera. I pel que sembla la passió va ser tan encomanadissa que el Marçal, que era un bon lector, s’hi va sentir atrapat i anava llegint darrere meu els volums que jo anava acabant. Per tal d’encoratjar-me a escriure alguna cosa em va regalar diversos llibres entre els quals la versió de la Recherche en l’edició de la Pléiade, que guardo com un bé molt preuat. Però no vaig ser capaç de posar-m’hi i ara les neurones ja les tinc cansades.

Les sensacions experimentades en llegir els noms dels personatges, en veure els “manteaux” de Fortuny, en sentir-me dins del món proustià m’han fet reviure una època llunyana que tenia al fons de la memòria. Així ho explica un dels plafons de l’exposició: “la sensació desencadena la memòria involuntària, anul.la el temps i expressa l’essència de les coses”. Aquesta revelació, que té lloc a l’últim volum Le temps retrouvé i que ja ens havia anunciat al primer amb el tema de la magdalena, és l’instrument del seu art. A mi m’ha servit per viure uns moments màgics.

No contenta amb les hores que he passat en companyia de Monsieur Proust, decideixo acostar-me al cementiri del Père Lachaise a visitar la seva tomba. Fetitxisme total, ho reconec. Secció 85, tomba 90. La trobo fàcilment i m’hi estic una estoneta. És 17 de novembre; demà, 18, farà cent anys de la seva mort. Jo ja seré camí de casa, amb les piles carregades d’energia disposada a tornar a París quan es compleixin els dos-cents anys de la seva mort.

La setmana vinent vindran més coses sobre París.