QUE LLUNY ESTEM DEL MAIG DEL 68!

 

Quan als anys seixanta els grisos entraven a la Universitat corríem amunt i avall per no rebre. Els que tenien el campus a la Diagonal sovint havien d’escapar-se dels cavalls i dels policies que repartien llenya des d’unes alçades superiors i havien de vigilar per no caure sota les potes d’aquelles bèsties. Una mica més tard, les circumstàncies em van portar a París a la primavera del 68 i vaig poder veure de prop les mobilitzacions dels estudiants i la resposta de la policia, els temuts CRS. A París, una mica més enragés que a Barcelona, arrencaven llambordes (sous les pavés c’est la plage!) i aixecaven barricades amb els cotxes i altres objectes que es trobessin al carrer. Durant un mes ben llarg que va arribar fins al juny. Estomacades i gasos lacrimògens a dojo. A darrere d’aquests mobilitzacions, com també a les de Barcelona i de la resta de les universitats espanyoles, hi havia unes reivindicacions que en el nostre cas anaven sobre la llibertat d’expressió i de reunió, i d’altres drets fonamentals que en aquells moments no teníem. En el cas de França, enmig del rebuig a la societat de consum i mobilitzats per la lluita antiimperialista (guerra del Vietnam) i per una més gran llibertat cultural, van ser finalment els sindicats de classe (CGT, CFDT, FO) els que van capitalitzar el moviment i van aconseguir reformes importants. Tots teníem un objectiu i la lluita estava justificada.

Dissabte passat, 24 d’octubre, veig amb estupefacció com un conjunt de joves, molts d’ells menors, gairebé tots nois, es concentren a la Plaça de Catalunya i comencen a destrossar aparadors, vitrines, comerços i mobiliari urbà sense cap motiu, només pel gust de trencar. Roben, s’emporten objectes, telèfons, ordinadors, joies, perfums... com en una mena d’Apocalipsi de pel·lícula de terror. Per què? Perquè s’inspiren en els aldarulls que s’han produït a França recentment i volen imitar els casseurs, que es veu que és d’allò més divertit.

Entre el maig del 68 i ara a França han tingut lloc moltes manifestacions violentes que han acabat amb trencadissa, incendis, destrosses i atacs a transportistes de productes alimentaris, generalment procedents d’Espanya. Malestar dels gilets jaunes, dels que temen per les seves pensions, dels habitants de les banlieues, dels estudiants sense futur i dels joves que se senten discriminats pel seu origen o per la seva situació social. Un caldo de cultiu que ha fet créixer les posicions polítiques extremes i que segons diuen les enquestes pot portar a la presidència de la nació un partit d’extrema dreta com és el Reagrupament Nacional. I jo em pregunto: què en queda d’aquella grandeur a què apel·lava De Gaulle?

Les reivindicacions dels estudiants de secundària francesos estan plenament justificades. Es queixen de la falta de professors, de la degradació de l’escola pública, de les retallades i sobretot del procés d’accés a l’ensenyament superior. Un bunyol que ja s’han compromès a esmenar però per d’aquí un any o dos. Mentrestant, molts joves veuen rebutjades les seves aspiracions a accedir a la universitat sense saber per què. No és d’estranyar que estiguin enragés. Les imatges de l’ajuntament de Limoges cremant com havia cremat Notre Dame eren desoladores, però jo em pregunto per què ningú es va asseure a negociar amb els estudiants abans que s’enfurismessin d’aquella manera. Si un país on el malestar provoca periòdicament protestes violentes de diferents sectors no té al capdavant un president que sàpiga copsar aquest malestar, és un país abocat a l’abisme. Macron es va equivocar quan va convocar eleccions generals després del daltabaix a les europees, però hauria hagut d’empassar-se l’arrogància i entendre que o enfocava la política d’una altra manera o li estava aplanant el camí a l’extrema dreta. En pocs dies he llegit en diaris diferents articles que es lamenten de la decadència política de França. Jo la primera. Ja no és model per a res. Aquella Éducation Nationale de què estaven tan ufanosos, pública, gratuïta, universal i laica, fa aigües per tot arreu. I les víctimes diuen prou. Amb el deute fora de control, les desigualtats creixents i el malestar de les banlieues França té molt mala peça al teler. Si a les properes eleccions presidencials han de triar entre Jean-Luc Mélenchon i Marine Le Pen, estan apanyats!

A Barcelona encara estem preguntant-nos com va poder passar la irrupció de centenars de joves al centre de la ciutat amb el propòsit principal de destrossar-ho tot. Fins i tot els Mossos estaven sorpresos pel grau de violència dels concentrats. Convocats a través de Tik-tok, Telegram i Whatsapp per una plataforma anomenada Blocus van respondre des de comarques i van arribar a la Plaça Catalunya alegres i contents com si anessin a rebre el campió de lliga. Però enfadats com si al campió li haguessin robat el partit de la victòria a l’últim moment. Uns dies després apareixen testimonis d’alguns professors que tenen alumnes que hi van anar. Entre aquests n’hi ha de diferents perfils: els que es pensaven que era una protesta per l’estat de l’educació, els que anaven a cremar-ho tot i els que es defineixen com a FOMO (fear of missing out). No m’ho invento, ho he llegit al diari. Es veu que entre la joventut es fa servir molt aquesta expressió: la por de perdre’s alguna cosa interessant, de manera que quan s’oloren que hi haurà marro hi van directes. I naturalment, la crida de dissabte 24 d’octubre tenia pinta que seria de primera categoria. Ara n’hi ha una altra de convocada per al 31 d’octubre, dia de la Castanyada. Quina metàfora més encertada! Sort que almenys ja s’han produït detencions, i algunes de menors. A veure si això els frena.

No cal dir que de cap manera no es pot jutjar el conjunt de joves i adolescents pel que va passar aquell dia a Barcelona i uns dies després a Bilbao. El fet és insòlit, però no per això hem de deixar de prestar-hi atenció. És un toc d’alerta i és absolutament indispensable que les autoritats (Policia, Justícia, Educació, Famílies) es posin les piles per esbrinar primer, qui hi ha darrere d’aquestes convocatòries i després, com es posen en marxa iniciatives o programes educatius als instituts per tal de fer reflexionar aquests joves que si se’ls continua menystenint, poden acabar significant un problema.

He de deixar aquest article penjat abans de diumenge i no tinc temps de dir res sobre el terrible accident de l’AVE. Potser d’aquí uns dies haurem aclarit alguna cosa i en coneixerem els responsables. Mentrestant, un record per a les víctimes i un acompanyament simbòlic a tots els seus familiars.