Oh, Benvinguts,
passeu, passeu, de les tristors en farem fums, a casa meva és casa vostra si és
que hi ha cases d’algú...
El problema de l'habitatge. Amb aquest títol dona la sensació que ara em posaré a
pontificar o a donar la meva opinió sobre com s’ha d’arreglar el problema de
l’habitatge. Tant de bo en tingués de solucions! Jo em trobo en una situació de
corasón partío... no sé si afiliar-me
al sindicat de llogateres (perquè visc de lloguer, un contracte anterior al
decret Boyer) o fer-me de Som Habitatge, la patronal dels petits i mitjans
propietaris immobiliaris (perquè soc “tenidora”, però petita). Vet aquí el gran
dilema.
Guanyi qui guanyi les properes eleccions, l’habitatge
serà un tema principal durant tota la legislatura (això si no ens hem de posar
a defensar la democràcia que alguns dels partits voldrien debilitar). De fet,
si Pedro Sánchez les ha avançat ha estat per la caiguda dels decrets que van
tombar PP, VOX i JUNTS. Per això avui m’ha semblat interessant parlar d’aquest
tema a partir precisament d’una petita descoberta que he fet al barri del Bon
Pastor, quan he anat a visitar les Cases Barates que el MUHBA ha museïtzat.
Sabia què eren les cases barates perquè en la meva etapa de Bandera Roja al front de barris vaig aprendre un munt de coses sobre l’habitatge i el dret a tenir-ne un de digne. En aquelles èpoques exigíem que els lloguers no sobrepassessin el 10% del salari, i semblava una reivindicació lògica. Hi havia nuclis de “cases barates” a diferents barris i sovint eren escenaris de reivindicacions específiques, així com espai abonat al repartiments d’octavetes i pamflets diversos. Actualment en queden poques que encara estiguin habitades, però les del Bon Pastor ara són un museu. I quin museu! No es tracta de veure una mena de “Barcelona en miniatura”, un record del passat, no. És una reconstrucció d’una part d’aquells habitatges amb unes explicacions exhaustives al voltant del tema, des del plantejament de la seva construcció, a principis del segle XX, fins a l’actualitat, amb un paral·lelisme amb altres grans ciutats europees que van invertir en grans promocions en moments de crisi. No cal dir que Espanya surt molt mal parada, però això no és cap sorpresa.
El Museu ofereix una renglera de cases que ha connectat per dintre amb informacions exhaustives i molt didàctiques exposades en panells i taulells. Textos, fotografies, objectes i un vídeo inicial que explica l’origen de la construcció d’aquelles cases i les diferents fases de rehabilitació i demolició per les que ha passat. En una altra sala es poden visionar vídeos que també es troben a youtube.
La primera construcció data del 1929, quan calia absorbir tota la població que havia arribat a Barcelona per participar en la construcció del metro i de l’Exposició Universal d’aquell any. Conegudes com a Milans del Bosch, després Bonaventura Carles Aribau, finalment se’n van dir del Bon Pastor. El vídeo n’explica el motiu, lligat a l’Església, faltaria més! Entre les informacions que es donen sobre el tema de l’habitatge és interessant la que parla de la vaga de lloguers de 1931 i de com aquest tema ja era conflictiu en un moment de crisi en què els desnonaments estaven afectant a una part important de la població. Ni més ni menys com està passant actualment.
Saber què feien els altres països europeus per
facilitar habitatge als ciutadans que de manera massiva abandonaven el món
rural i s’instal·laven a les ciutats és una part molt interessant del que
exposa el museu: la Llei anglesa de
salut pública que intentava regular les condicions higièniques dels habitatges;
les polítiques d’habitatge sistemàtiques després de la Primera Guerra mundial (Frankfurt,
Viena, Amsterdam); la Llei francesa d’Habitations
à bon marché de 1894, que proposava la participació de les caixes d’estalvi
per damunt de la intervenció pública... Les lleis de cases barates espanyoles
daten de 1911, 1921 i 1924. La necessitat de buidar de barraques l’entorn de
Montjuïc per tal d’instal·lar-hi l’Exposició va ser el que va facilitar una
dels primeres promocions. Cap el 1930 l’habitatge subvencionat a Barcelona era
del 2% quan a les ciutats europees era del 10% i en algunes fins i tot del 20%.
Reprodueixo un del panells del museu perquè em sembla
tan actual com si parlés d’avui. “El lloguer, un règim de tinença majoritari,
representava entre un 20% i un 30% del salari entre els obrers. Malgrat que el
1920 es va aprovar la pròrroga forçosa dels lloguers, la situació va continuar
empitjorant, fins que la crisi posterior a l’Exposició de 1929 i la crisi
mundial van disparar la desocupació, la inflació i els desnonaments. El gran
malestar i l’acció de la CNT van desembocar en la vaga de lloguers de 1931,
extremadament dura, que va marcar un abans i un després. El desembre mateix un
decret va imposar una nova pròrroga forçosa dels lloguers aleshores vigents,
que ja no es van apujar més fins a congelar-se definitivament el 1946 durant el
primer franquisme”.
Us sonen aquests arguments?
Les explicacions continuen amb l’evolució de les circumstàncies i les noves necessitats. El boom immobiliari, la densificació, els polígons... La Llei de la propietat horitzontal de 1960 es basava en la idea de “no queremos una Sociedad de proletarios sinó de propietarios”. Era el començament d’un canvi de paradigma. La classe obrera ja es podia permetre comprar-se un pis. I així, fins a la situació actual. Ara no el pot ni llogar.
![]() |
| Aspecte de la primera casa museïtzada |
Les cases barates del Bon Pastor es van anar rehabilitant a mesura que passaven els anys de manera que el confort i la higiene estiguessin més d’acord amb els estàndards del moment. Durant la dècada dels 80 el Patronat Municipal de l’Habitatge hi va introduir reformes importants. La major part es van enderrocar per construir blocs de pisos i de les dues rengleres que en queden només una està rehabilitada i convertida en museu. Al davant hi ha una altra renglera que de moment està encerclada per una tanca metàl·lica i que no sé què en pensen fer.
![]() |
| Menjador de la segona casa museïtzada |
De la renglera que està rehabilitada se’n poden
visitar quatre. Les tres primeres estan museïtzades, això vol dir que el que hi
veiem a dintre no és exactament el que hi tenien els seus ocupants quan les van
abandonar, sinó una reconstrucció de com havien estat en tres moments històrics
diferents. La primera, molt senzilla. La segona ja incorporava un mobiliari amb
més pretensions i electrodomèstics més moderns,
i la tercera ja era tipus “visite piso muestra”, com un pis
convencional. La quarta casa no està museïtzada i s’exposa tal com la va deixar
la senyora Encarna, la darrera que hi va viure (segons em van explicar). La
veritat és que és una casa molt digna i que molts voldrien per anar-hi ara
mateix.
![]() |
| Sala d'estar de la tercera casa museïtzada |
Així que entres a cada una d’aquestes cases et trobes
amb una pantalla que emet entrevistes amb veïns del barri que van ser ocupants
d’aquells habitatges i donen el seu testimoni de com s’hi vivia, com era el
barri, quina relació tenien amb el centre de Barcelona i moltes coses més. A
cada casa es tracten temes diferents, tots interessants i molt útils per
fer-se’n una idea.
![]() |
| La cuina de la senyora Encarna |
Tornant al moment actual, després de la vaga general
de l’11 de novembre amb motiu, fonamentalment, del problema de l’habitatge, en
quin moment ens trobem? Tal com deia al començament, tinc el corasón partío, i per això em vaig escoltar un debat a TV3 entre
la representant del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, i la representant de
l’associació de propietaris Som Habitatge, Anna Puigdevall. Segons Arcarazo, la
vaga era contra la patronal immobiliària i els especuladors, entre els quals
incloïa explícitament Som Habitatge. Segons Puigdevall, la vaga era contra el
govern, i les administracions en general, que no han fet els deures i que han
propiciat polítiques fallides que han reduït el parc de lloguer. Va dir que el
70% dels seus associats són petits i mitjans propietaris. Segons ella la funció
social de l’habitatge l’ha d’assumir l’Administració. Segons Arcarazo,
l’habitatge ha de ser per viure-hi, no per especular. Els propietaris “fan
negoci” amb els pisos, i això és lleig. Segons Som Habitatge, invertir en
immobles és una manera de posar els estalvis en un lloc segur, no una manera
d’especular. I a partir d’aquí podríem estar discutint fins al dia del judici
si tenir un pis, o dos, o quants? i posar-lo a lloguer et converteix en una
rata especuladora o no. Però si no hi ha algú que posa els pisos, la gent no
els podrà llogar. Què passa? Que hem de forçar l’Administració a construir
habitatges assequibles? Doncs sí. Només a l’Administració? Doncs no. Hi ha
d’haver un parc de lloguer suficientment ampli perquè la relació entre l’oferta
i la demanda sigui equilibrada. Quan jo vaig lloguer el meu primer pis, el 1968, un pis
de renda limitada, pagava 2880 ptes. I el meu sou era de 9000 ptes. A La
Vanguardia hi havia pàgines senceres d’anuncis de pisos de lloguer. Ara, quan
un pis surt a lloguer té 10000 persones esperant per veure’l! No és d’estranyar
que la gent hagi dit prou i que el malestar s’hagi escampat entre totes les
capes socials. No hi ha ningú satisfet, ni els que busquen pis ni els que en
tenen per posar a lloguer. Grans tenidors i fons voltor, a part. Això vol dir
que després de les properes eleccions, guanyi qui guanyi i governi qui governi,
caldrà una bona dosi de sentit comú i buscar punts de confluència entre dretes
i esquerres per tal de posar remei al problema de l’habitatge: parc de lloguer
suficient i garanties per als propietaris. Tampoc deu ser tan difícil!
Estic convençuda, però, que la gent que va sortir al carrer, sobretot la més jove, està tan decebuda i confia tan poc en la vida que els espera que el dia de les eleccions pot votar qualsevol cosa. O, simplement, no votar. Crec que en el tema de l’habitatge ningú no veu la llum al final del túnel.








Gracias por explicar, informar y compartir reflexión. F.Salut
ResponElimina