Salta al contingut principal

LES NOSTRES ACTRIUS

 

Ja fa temps que tant el cinema català com el teatre estan al capdavant de les propostes més interessants de les cartelleres. Fins i tot produccions en part catalanes arriben als Oscar, i equips tècnics catalans obtenen premis per tot arreu. Avui, però, em ve de gust parlar de dues actrius catalanes molt joves (o, almenys, ho semblen) a qui he vist en pel·lícules espanyoles i que m’han impactat per la seva qualitat interpretativa. Es tracta de Carla Quílez i Júlia Mascort. De la primera he pogut trobar la data de naixement: febrer del 2008. De la segona, res de res. Només la indicació que a la pel·lícula que me l’ha descobert (Yo no moriré de amor, Marta Matute, 2026) figura que té 18 anys. Al començament, perquè l’acció s’allarga durant sis anys, els que tarda la seva mare a la ficció a morir després d’un procés de deteriorament cognitiu irreversible i dolorós.

Totes dues actrius m’han impactat per dues raons. La primera, i potser és una mica absurd que ho digui, és la seva capacitat per interpretar personatges de llengua castellana en territori de parla castellana (Madrid, concretament) sense que se’ls noti aquest accent horrible que tenim algunes catalanes, com ara jo, que no passaria per madrilenya ni amb la mirada. Elles, tot i haver-se format a Catalunya, tenen un domini del castellà excel·lent. Aquesta característica la comparteixen altres actrius (com també actors) perquè, m’imagino, que deuen tenir clar que el seu àmbit de treball és tota la Península, no només el territori on han nascut, i per això ho han treballat tan bé.

La segona, i aquesta és la que m’ha impactat més, és la seva capacitat per interpretar personatges complexos d’adolescents quan estem acostumats a veure sèries en què els adolescents són una colla de frívols que només pensen a passar-s’ho bé i fer el que els vingui de gust. Carla Quílez va guanyar la Concha de Plata a San Sebastián el 2022 pel seu paper a La Maternal, quan tenia 14 anys. El 2023 va guanyar el Gaudí a la millor actriu revelació pel mateix paper. També l’he vista a la sèrie de Letícia Dolera Pubertat, ambientada en el món de les colles castelleres. Un paper que no és protagonista però que té una importància cabdal. A mi, però, allà on em va acabar de guanyar la meva admiració va ser a la sèrie Yakarta (Movistar+), on interpreta una jugadora de bàdminton de Vallecas a qui un ex jugador fracassat (Javier Cámara) vol fer arribar tant sí com no a campiona, arrossegant-la per competicions prèvies que li causen més angoixa que satisfacció. I amb un esport de fons tan poc glamurós com el bàdminton. La noia, Mar, no només intenta jugar bé a bàdminton sinó que a més arrossega una situació familiar complicada que ningú voldria per a una adolescent de setze o disset anys. I ella broda el paper, amb la seva cara de mala llet, amb el seu rebot contra tot, amb la seva fragilitat i, al mateix temps, amb la seva voluntat de triomf. Si encara no heu vist Yakarta, busqueu-la!

L’altra actriu, Júlia Mascort, l’acabo de descobrir en una pel·lícula que han presentat al Festival d’Autor de Barcelona i per la qual ja havia guanyat la Biznaga de Plata al Festival de Málaga: Yo no moriré de amor. Tornem a tenir un paper d’adolescent, una noia d’uns divuit anys quan comença la pel·lícula. Ella té el seu univers d’amistats i amors fallits que contrasta amb l’obligació que se li ha presentat d’atendre el deteriorament de la seva mare, juntament amb el seu pare, tinent coronel a la reserva, i la seva germana, casada i treballant a Barcelona. L’acció passa entre Madrid i Valdemoro. El guió presenta sis anys de la vida d’aquesta família durant els quals l’evolució de la mare empitjora fins a la dependència total i la mort. La germana gran, que és qui organitza els torns per cuidar-se de la mare i l’única que sembla adonar-se de la situació, té la seva pròpia vida a Barcelona, tot i que s’esforça per col·laborar. El marit, que en tota la pel·lícula no pronuncia més de dues o tres paraules, sembla que visqui en un altre món. Tot el pes de la tragèdia recau en la noia adolescent, que veu com queden frustrades les seves aspiracions de llibertat i despreocupació que tot adolescent vol per a ell. No només és l’habilitat del guió sinó, sobretot, la sensibilitat de Júlia Mascort, les seves mirades, els seus moviments, la seva desesperació davant de situacions que la superen (amb la mare al quarto de bany escapant-se-li la caca, la germana anunciant-li un embaràs que l’allunyarà per força de la cura de la malalta) el que fa que entenguem el patiment d’una persona a qui, per l’edat, no li toca suportar aquella situació.  Crec que la pel·lícula s’estrenarà aviat. No sé si recomanar-la perquè a ningú no li agrada veure el deteriorament cognitiu d’una persona a qui la memòria i el seny han abandonat. En aquest cas, però, el protagonisme recau en la filla, que aguanta el que li ve al damunt sense acabar d’entendre per què li ha tocat a ella. No hi ha sentiment més humà que el rebuig davant d’una malaltia que se’ns emporta els éssers estimats i contra la qual no tenim ni remei ni consol. Júlia Mascort sap expressar aquest rebuig i al mateix temps l’estimació per la mare. No podien haver triat una intèrpret millor.

Estiguem atents a les interpretacions properes d’aquests dues actrius extraordinàries. Estic segura que podrem dir, com deia Jorge Fiestas al Fotogramas fa milions d’anys: cualquier película con ellas dentro me gusta más. 

I com que em sobra una mica d’espai, aprofito per enviar una salutació cordial a l’imbècil que ha exigit a Jordi Pujol que anés a declarar personalment a Madrid al judici que se li età fent, al·legant que tot i que l’ex President té noranta-cinc anys i disposa d’informes forenses que diuen que no està en condicions de viatjar, no el volen discriminar amb prejudicis d’edatisme. Jo, a partir d’ara, quan una persona em cedeixi amablement el seu lloc a l’autobús, li escopiré a la cara i li diré: m’estàs discriminant per raons d’edat, imbècil? Ni el Tribunal ni alguns periodistes no es volen perdre l’estampa de l’ídol caigut: el representant d’una determinada Catalunya, vençut per la decadència que comporta posar-se anys al damunt. Quina vergonya!

Comentaris

  1. Sobre les actrius no diré res perquè no les conec però el comentri que fas sobre el cas del Jordi Pujoil m'ha fet pensar que potser hauríem de renunciar a la pensió de jubilació, que no deixa de ser una paga edatista. Què en penses? Sarcasmes a part, es veu que l'home ha entrat a l'Audiencia amb el cotxe i també n'ha sortit amb cotxe, de manera que els taurons s'han quedat sense foto.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...