LES NOSTRES ACTRIUS

 

Ja fa temps que tant el cinema català com el teatre estan al capdavant de les propostes més interessants de les cartelleres. Fins i tot produccions en part catalanes arriben als Oscar, i equips tècnics catalans obtenen premis per tot arreu. Avui, però, em ve de gust parlar de dues actrius catalanes molt joves (o, almenys, ho semblen) a qui he vist en pel·lícules espanyoles i que m’han impactat per la seva qualitat interpretativa. Es tracta de Carla Quílez i Júlia Mascort. De la primera he pogut trobar la data de naixement: febrer del 2008. De la segona, res de res. Només la indicació que a la pel·lícula que me l’ha descobert (Yo no moriré de amor, Marta Matute, 2026) figura que té 18 anys. Al començament, perquè l’acció s’allarga durant sis anys, els que tarda la seva mare a la ficció a morir després d’un procés de deteriorament cognitiu irreversible i dolorós.

Totes dues actrius m’han impactat per dues raons. La primera, i potser és una mica absurd que ho digui, és la seva capacitat per interpretar personatges de llengua castellana en territori de parla castellana (Madrid, concretament) sense que se’ls noti aquest accent horrible que tenim algunes catalanes, com ara jo, que no passaria per madrilenya ni amb la mirada. Elles, tot i haver-se format a Catalunya, tenen un domini del castellà excel·lent. Aquesta característica la comparteixen altres actrius (com també actors) perquè, m’imagino, que deuen tenir clar que el seu àmbit de treball és tota la Península, no només el territori on han nascut, i per això ho han treballat tan bé.

La segona, i aquesta és la que m’ha impactat més, és la seva capacitat per interpretar personatges complexos d’adolescents quan estem acostumats a veure sèries en què els adolescents són una colla de frívols que només pensen a passar-s’ho bé i fer el que els vingui de gust. Carla Quílez va guanyar la Concha de Plata a San Sebastián el 2022 pel seu paper a La Maternal, quan tenia 14 anys. El 2023 va guanyar el Gaudí a la millor actriu revelació pel mateix paper. També l’he vista a la sèrie de Letícia Dolera Pubertat, ambientada en el món de les colles castelleres. Un paper que no és protagonista però que té una importància cabdal. A mi, però, allà on em va acabar de guanyar la meva admiració va ser a la sèrie Yakarta (Movistar+), on interpreta una jugadora de bàdminton de Vallecas a qui un ex jugador fracassat (Javier Cámara) vol fer arribar tant sí com no a campiona, arrossegant-la per competicions prèvies que li causen més angoixa que satisfacció. I amb un esport de fons tan poc glamurós com el bàdminton. La noia, Mar, no només intenta jugar bé a bàdminton sinó que a més arrossega una situació familiar complicada que ningú voldria per a una adolescent de setze o disset anys. I ella broda el paper, amb la seva cara de mala llet, amb el seu rebot contra tot, amb la seva fragilitat i, al mateix temps, amb la seva voluntat de triomf. Si encara no heu vist Yakarta, busqueu-la!

L’altra actriu, Júlia Mascort, l’acabo de descobrir en una pel·lícula que han presentat al Festival d’Autor de Barcelona i per la qual ja havia guanyat la Biznaga de Plata al Festival de Málaga: Yo no moriré de amor. Tornem a tenir un paper d’adolescent, una noia d’uns divuit anys quan comença la pel·lícula. Ella té el seu univers d’amistats i amors fallits que contrasta amb l’obligació que se li ha presentat d’atendre el deteriorament de la seva mare, juntament amb el seu pare, tinent coronel a la reserva, i la seva germana, casada i treballant a Barcelona. L’acció passa entre Madrid i Valdemoro. El guió presenta sis anys de la vida d’aquesta família durant els quals l’evolució de la mare empitjora fins a la dependència total i la mort. La germana gran, que és qui organitza els torns per cuidar-se de la mare i l’única que sembla adonar-se de la situació, té la seva pròpia vida a Barcelona, tot i que s’esforça per col·laborar. El marit, que en tota la pel·lícula no pronuncia més de dues o tres paraules, sembla que visqui en un altre món. Tot el pes de la tragèdia recau en la noia adolescent, que veu com queden frustrades les seves aspiracions de llibertat i despreocupació que tot adolescent vol per a ell. No només és l’habilitat del guió sinó, sobretot, la sensibilitat de Júlia Mascort, les seves mirades, els seus moviments, la seva desesperació davant de situacions que la superen (amb la mare al quarto de bany escapant-se-li la caca, la germana anunciant-li un embaràs que l’allunyarà per força de la cura de la malalta) el que fa que entenguem el patiment d’una persona a qui, per l’edat, no li toca suportar aquella situació.  Crec que la pel·lícula s’estrenarà aviat. No sé si recomanar-la perquè a ningú no li agrada veure el deteriorament cognitiu d’una persona a qui la memòria i el seny han abandonat. En aquest cas, però, el protagonisme recau en la filla, que aguanta el que li ve al damunt sense acabar d’entendre per què li ha tocat a ella. No hi ha sentiment més humà que el rebuig davant d’una malaltia que se’ns emporta els éssers estimats i contra la qual no tenim ni remei ni consol. Júlia Mascort sap expressar aquest rebuig i al mateix temps l’estimació per la mare. No podien haver triat una intèrpret millor.

Estiguem atents a les interpretacions properes d’aquests dues actrius extraordinàries. Estic segura que podrem dir, com deia Jorge Fiestas al Fotogramas fa milions d’anys: cualquier película con ellas dentro me gusta más. 

I com que em sobra una mica d’espai, aprofito per enviar una salutació cordial a l’imbècil que ha exigit a Jordi Pujol que anés a declarar personalment a Madrid al judici que se li età fent, al·legant que tot i que l’ex President té noranta-cinc anys i disposa d’informes forenses que diuen que no està en condicions de viatjar, no el volen discriminar amb prejudicis d’edatisme. Jo, a partir d’ara, quan una persona em cedeixi amablement el seu lloc a l’autobús, li escopiré a la cara i li diré: m’estàs discriminant per raons d’edat, imbècil? Ni el Tribunal ni alguns periodistes no es volen perdre l’estampa de l’ídol caigut: el representant d’una determinada Catalunya, vençut per la decadència que comporta posar-se anys al damunt. Quina vergonya!