DIX ANS, ÇA SUFFIT!

                                               

 Dix ans, ça suffit! Aquesta era la consigna que duien les pancartes que enarboraven els estudiants francesos del maig del 68. Es referien a De Gaulle i als deu anys del seu govern. L’invitaven a marxar. Jo agafo la mateixa pancarta i dic el contrari: Dix ans, ça suffit! Torna, Marçal!

Deu anys que va marxar i en el meu cap cada dia demano que torni. Són fantasies que mai he pres per realitats, no soc tan il·lusa. Des del minut zero he sabut que no hi havia marxa enrere, però això no treu que no m’imagini com seria la meva vida si ell encara fos aquí.

Avui fa deu anys. Quan ho comento amb els amics em diuen: ja fa deu anys? Sé que tots el trobem a faltar, perquè el Marçal, si tenia una qualitat, era que no passava desapercebut. Sempre tenia un paper a jugar, ell no es quedava mai enrere, sempre havia de donar la seva opinió. Per això va deixar un buit tan gran.

En aquests deu anys han passat moltes coses que ens han trasbalsat a tots. Ell, igual que jo, estava pendent de la política, però d’una manera més activa, col·laborant directament en allò que li demanaven. Fa exactament deu anys que es presentava una alternativa nova a les eleccions municipals. Pocs dies abans van venir el Brau i el Teixi a veure’l. Cada un representava una opció diferent: el Brau, els Comuns (que aleshores encara no es deien així); el Teixi, el PSC. El Marçal ja no estava gaire en condicions de discutir, però sí d’escoltar les  seves raons. No va arribar a temps de votar. Jo vaig decidir votar el que ell hauria volgut en lloc del que em demanava el cos. Com una mena de fidelitat a les seves idees.

                                                 

Més tard va venir el tema del Procés, de l’1 d’octubre i tot l’enrenou. Entre la família dèiem: si el Marçal aixequés el cap es tornaria a morir. No podíem separar la persona del Marçal de la política. Per això quan vaig veure el documental de TV2 sobre “La conquista de la democracia” i va parèixer ell fent uns declaracions a la televisió suïssa allà pel 1967 em va agafar una emoció indescriptible. M’ho vaig gravar al mòbil i m’ho mirava en bucle, com per reviure aquells moments. Aquella imatge dels vint anys, assegurant que no li importava fer declaracions a cara descoberta perquè ho feia pel seu país era tan tendra que no podies si no enamorar-te’n, tot i que no hi havia més de vint o trenta segons de filmació.

Però el que jo trobo a faltar no és el Marçal polític. A mi el que em falta és el Marçal de cada dia, amb qui passava bons moments però també amb qui em discutia. No sempre estàvem d’acord, però totes les desavinences han anat a parar al bagul de l’oblit i només recordo els bons moments i, sobretot, la complicitat en moltes coses de la vida quotidiana. No parlaré de com em cuidava en l’aspecte culinari perquè semblaria que només m’importen les coses materials, però darrere de cada compra al mercat, els dissabtes, hi havia un intent de fer-me feliç, d’obsequiar-me amb plats sofisticats, o no, però de primera qualitat. Com ho trobo a faltar, ara que ja només m’alimento de les verdures més elementals i de salmó congelat!

Fa poc comentava amb un amic menorquí que s’ha quedat vidu fa menys d’un any les complicitats que s’estableixen dins d’una parella en moments especials: les lectures, els moments d’oci, els viatges... En aquests deu anys he intentat viatjar tant com he pogut i m’he pogut permetre. Amb amics, amb desconeguts o sola. No hi ha hagut ni una sola vegada que no hagi pensat: si ara el Marçal fos aquí faríem això o allò. Feia tants anys que estàvem junts que moltes coses no calia ni manifestar-les. Sabíem què ens agradava i ho programàvem tot segons els nostres gustos. No eren només els viatges que havíem fet a països llunyans, com Vietnam o Xile, sinó sobretot les escapades improvisades a París, o a ciutats que oferien encants inesperats, com les exposicions de Magritte, Hopper, Egon Schiele, Artemisia Gentileschi o d’altres que ara no em venen a la memòria.

Han passat deu anys i la meva vida ha canviat. Quan em pregunten com és que tinc temps per escriure, o per fer activitats diverses, sempre dic el mateix: si el Marçal fos aquí tot això no ho faria. Sí que faria els meus cursos de cinema o de literatura perquè ja els feia des del minut zero de la jubilació. Però quan arribava a casa la convivència era l’activitat principal; no tenia necessitat de posar-me a escriure per fer el ploricó sobre les meves penes o per pontificar sobre les meves idees. Ni pensava que poguessin interessar ningú. Però vist que tots els projectes que podíem tenir en comú se n’han anat en orris, a alguna cosa m’he d’aferrar per no enfonsar-me. Adeu a aquelles escapades que faríem a Menorca fora de temporada quan ell estigués jubilat. Adeu a aquelles anades a veure exposicions un matí de dia laborable. Adeu a les passejades per Barcelona sense “but précis”, com diuen els francesos quan descriuen el significat del verb “flâner”: marcher sans but précis.

                                   

Si avui m’he decidit a parlar del Marçal és per dues raons. La primera, perquè tinc una necessitat absoluta de fer saber que el trobo a faltar, que deu anys no esborren el dol, que el tinc present tots i cada un dels dies, des que em llevo fins que me’n vaig a dormir. La segona, perquè sé que els meus amics, que eren també els seus amics, l’apreciaven de debò i que per a molts d’ells la seva mort va ser també una pèrdua irreparable. Avui el tindrem en el record d’una manera especial.

   Salut d'amour - Edward Elgar