Salta al contingut principal

DIX ANS, ÇA SUFFIT!

                                               

 Dix ans, ça suffit! Aquesta era la consigna que duien les pancartes que enarboraven els estudiants francesos del maig del 68. Es referien a De Gaulle i als deu anys del seu govern. L’invitaven a marxar. Jo agafo la mateixa pancarta i dic el contrari: Dix ans, ça suffit! Torna, Marçal!

Deu anys que va marxar i en el meu cap cada dia demano que torni. Són fantasies que mai he pres per realitats, no soc tan il·lusa. Des del minut zero he sabut que no hi havia marxa enrere, però això no treu que no m’imagini com seria la meva vida si ell encara fos aquí.

Avui fa deu anys. Quan ho comento amb els amics em diuen: ja fa deu anys? Sé que tots el trobem a faltar, perquè el Marçal, si tenia una qualitat, era que no passava desapercebut. Sempre tenia un paper a jugar, ell no es quedava mai enrere, sempre havia de donar la seva opinió. Per això va deixar un buit tan gran.

En aquests deu anys han passat moltes coses que ens han trasbalsat a tots. Ell, igual que jo, estava pendent de la política, però d’una manera més activa, col·laborant directament en allò que li demanaven. Fa exactament deu anys que es presentava una alternativa nova a les eleccions municipals. Pocs dies abans van venir el Brau i el Teixi a veure’l. Cada un representava una opció diferent: el Brau, els Comuns (que aleshores encara no es deien així); el Teixi, el PSC. El Marçal ja no estava gaire en condicions de discutir, però sí d’escoltar les  seves raons. No va arribar a temps de votar. Jo vaig decidir votar el que ell hauria volgut en lloc del que em demanava el cos. Com una mena de fidelitat a les seves idees.

                                                 

Més tard va venir el tema del Procés, de l’1 d’octubre i tot l’enrenou. Entre la família dèiem: si el Marçal aixequés el cap es tornaria a morir. No podíem separar la persona del Marçal de la política. Per això quan vaig veure el documental de TV2 sobre “La conquista de la democracia” i va parèixer ell fent uns declaracions a la televisió suïssa allà pel 1967 em va agafar una emoció indescriptible. M’ho vaig gravar al mòbil i m’ho mirava en bucle, com per reviure aquells moments. Aquella imatge dels vint anys, assegurant que no li importava fer declaracions a cara descoberta perquè ho feia pel seu país era tan tendra que no podies si no enamorar-te’n, tot i que no hi havia més de vint o trenta segons de filmació.

Però el que jo trobo a faltar no és el Marçal polític. A mi el que em falta és el Marçal de cada dia, amb qui passava bons moments però també amb qui em discutia. No sempre estàvem d’acord, però totes les desavinences han anat a parar al bagul de l’oblit i només recordo els bons moments i, sobretot, la complicitat en moltes coses de la vida quotidiana. No parlaré de com em cuidava en l’aspecte culinari perquè semblaria que només m’importen les coses materials, però darrere de cada compra al mercat, els dissabtes, hi havia un intent de fer-me feliç, d’obsequiar-me amb plats sofisticats, o no, però de primera qualitat. Com ho trobo a faltar, ara que ja només m’alimento de les verdures més elementals i de salmó congelat!

Fa poc comentava amb un amic menorquí que s’ha quedat vidu fa menys d’un any les complicitats que s’estableixen dins d’una parella en moments especials: les lectures, els moments d’oci, els viatges... En aquests deu anys he intentat viatjar tant com he pogut i m’he pogut permetre. Amb amics, amb desconeguts o sola. No hi ha hagut ni una sola vegada que no hagi pensat: si ara el Marçal fos aquí faríem això o allò. Feia tants anys que estàvem junts que moltes coses no calia ni manifestar-les. Sabíem què ens agradava i ho programàvem tot segons els nostres gustos. No eren només els viatges que havíem fet a països llunyans, com Vietnam o Xile, sinó sobretot les escapades improvisades a París, o a ciutats que oferien encants inesperats, com les exposicions de Magritte, Hopper, Egon Schiele, Artemisia Gentileschi o d’altres que ara no em venen a la memòria.

Han passat deu anys i la meva vida ha canviat. Quan em pregunten com és que tinc temps per escriure, o per fer activitats diverses, sempre dic el mateix: si el Marçal fos aquí tot això no ho faria. Sí que faria els meus cursos de cinema o de literatura perquè ja els feia des del minut zero de la jubilació. Però quan arribava a casa la convivència era l’activitat principal; no tenia necessitat de posar-me a escriure per fer el ploricó sobre les meves penes o per pontificar sobre les meves idees. Ni pensava que poguessin interessar ningú. Però vist que tots els projectes que podíem tenir en comú se n’han anat en orris, a alguna cosa m’he d’aferrar per no enfonsar-me. Adeu a aquelles escapades que faríem a Menorca fora de temporada quan ell estigués jubilat. Adeu a aquelles anades a veure exposicions un matí de dia laborable. Adeu a les passejades per Barcelona sense “but précis”, com diuen els francesos quan descriuen el significat del verb “flâner”: marcher sans but précis.

                                   

Si avui m’he decidit a parlar del Marçal és per dues raons. La primera, perquè tinc una necessitat absoluta de fer saber que el trobo a faltar, que deu anys no esborren el dol, que el tinc present tots i cada un dels dies, des que em llevo fins que me’n vaig a dormir. La segona, perquè sé que els meus amics, que eren també els seus amics, l’apreciaven de debò i que per a molts d’ells la seva mort va ser també una pèrdua irreparable. Avui el tindrem en el record d’una manera especial.


   Salut d'amour - Edward Elgar

 









Comentaris

  1. El dol per les persones que de veritat estimem no s’acaba mai i aquest fet fa que sempre ens acompanyin

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...