UNA MICA D'ESPERANÇA

                                               

 Ja fa més de deu anys que he perdut el contacte diari amb adolescents. No freqüento els instituts més enllà del dels meus nets, i d’escoles, exactament igual, la dels meus nets petits. Tant l’un com l’altra m’han demanat col·laboració com a àvia en els projectes que tenen entre mans. A l’Institut Angeleta Ferrer, jo i altres avis vam ser entrevistats pels nostres nets, guiats pel tutor corresponent, sobre el temps de la nostra infància i adolescència, i amb els resultats van elaborar una obra de teatre que reproduïa els trets característics de l’època franquista. Vaig assistir a “l’estrena” i em va fer gràcia veure què hi havia de coincident amb el meu passat i què de diferent, ja que els alumnes tenien avis procedents de la geografia espanyola més enllà de Catalunya. Per a ells també va ser una experiència enriquidora, a part de passar-s’ho bé creant text, decorats, banda sonora, il·luminació i publicitat.

Aquest curs m’ha tocat anar a l’Escola Jujol a parlar a la classe del meu net de 2n de primària sobre el món dels contes, tema monogràfic que han treballat durant el curs. Jo era “l’àvia escriptora”! No cal dir que em va fer il·lusió i hi vaig anar encantada sabent per endavant que no soc el model “d’escriptora” ideal per als que vulguin esdevenir-ho de debò. Tot i així, m’hi vaig presentar amb el meu llibre de narracions curtes (contes, encara que dramàtics) Calidoscopi, i amb les memòries del Zoòtrop, perquè veiessin que existien els meus fillets literaris.

Eren dos grups, l’A i el B, asseguts ordenadament a l’aula, amb cares expectants per saber què els explicaria l’àvia del Jan. Entre set i vuit anys, a penes havia començat a parlar que ja aixecaven la mà per fer preguntes. Se’ls veia interessats. Vam quedar que les preguntes serien al final.

La meva exposició era senzilla. Explicar la importància dels contes a la meva infància, i de les lectures en general, tenint en compte que no hi havia televisió. (Mà aixecada ràpidament. Digues: a casa meva no em deixen mirar la tele entre setmana. Resposta: em embla molt bé. Continuem). Els contes, i la lectura en general, ens permeten viatjar a mons fantàstics i desconeguts, oblidar-nos que ens han renyat, o que hem de fer-nos el llit, o que ens hem discutit amb el germà, i tancar-nos en un univers imaginari durant una estona. Però, d’on surten les idees per escriure un conte?

L’elaboració del conte, o en el meu cas de les narracions curtes del Calidoscopi -els vaig explicar- havien sortit gairebé totes de fets reals viscuts per mi o per algú del meu entorn, degudament ficcionats i arreglats perquè fossin més interessants, però gairebé tots tenien una base real. Les coses que et passen a la infància -els vaig dir- quan ets gran et tornen a la memòria si han estat importants, i et serveixen de material per escriure històries divertides, tristes, fantàstiques, que llegiran els lectors. Segurament a vosaltres us han passat algunes coses que recordareu sempre. S’aixequen un munt de mans. Pregunto a la primera mà aixecada: Vaig caure de la bicicleta i em vaig trencar el colze (o potser una altra cosa, ara no ho recordo). Segona mà, tercera, quarta, tots tenien accidents per explicar. Vam decidir no escoltar més desgràcies i continuar. Però hi havia un nen que tenia una experiència per a ell molt important: la Primera Comunió. Ho vivia com un fet transcendent, i en acabar la meva exposició i fer preguntes de qualsevol mena, ell em va preguntar quan, a quina edat i amb quina formació catequètica l’havia fet. Li vaig explicar que aleshores totes les nenes la fèiem a l’escola i la catequesi també, però que ara, per sort, cadascú es lliure de fer-la o no. Era un nen que despertava una tendresa enorme (en realitat tots eren tendres) i em va agradar que sortís un tema diferent de les trompades i caigudes dels altres.

Un cop explicat que les idees sortien molt sovint de les pròpies experiències, vaig anar a la teoria: un relat ha de situar-se en un temps i un espai determinat, ha de tenir uns personatges ben dibuixats i hi ha d’haver una acció. Estic parlant de la manera més elemental de concebre una història, no els havia pas de parlar de novel·la psicològica i altres modernitats. Quan els vaig explicar que l’acció havia de tenir un plantejament, un nus i un desenllaç, s’aixequen més mans. La primera mà em diu que la seva mare li ha dit que el començament d’una narració és el més important perquè farà que el lector s’interessi per continuar llegint. Li contesto que la seva mare té tota la raó, hem d’intentar començar un relat amb algun fet colpidor que enganxi. S’aixeca una altra mà: això del plantejament, nus i desenllaç ja ens ho ha explicat la mestra. Doncs felicitats a la mestra, veig que no anem tan malament com ens volen fer creure.

Al final, al torn lliure de paraules, s’aixequen mans per totes bandes, i fan moltes preguntes, algunes d’indiscretes. Per exemple: quants anys tens? Quants me’n feu? dic jo. Les respostes van de quaranta a noranta. No sé si fer-los un petó o posar-me a plorar!

Altres preguntes són més “professionals”: quan vaig començar a escriure i coses així. La sessió, que havia de durar fins a les deu, s’està allargant perquè els nens i nenes no paren de preguntar. No puc contestar a tothom, però ho intento. És veritat que mentre engegava la prèdica hi havia alguns badalls, però en general vaig veure cares atentes i interessades. Preguntaven indistintament nens i nenes, tots en català menys una. Com a conclusió els vaig dir, i és ben cert, que m’ho havia passat molt bé aprenent del seu comportament i del seu interès, de les seves preguntes i de la seva exquisida atenció mentre jo parlava. També els vaig dir, i també és ben cert, que intento mantenir-me en contacte amb les generacions més joves a través de les escoles dels meus nets, i que n’aprenc moltes coses positives, coses que em serveixen per desmentir aquesta actitud catastrofista que diu que l’educació és un desastre, que els nois i noies no saben res i que ja podem plegar. No és la impressió que me’n vaig endur del Jujol, al contrari. Aquell grup de nens i nenes em va semblar perfectament encarrilat: atents, respectuosos, interessats, amb coneixements previs del tema, motivats... Tinguem una mica d'esperança en l'educació dels nostres infants.

En acabar, quan ja recollien les cadires per tornar cadascú a la seva aula, se m’acosta una nena i em diu: m’ha agradat molt el que has explicat. Jo vull ser escriptora. Quina emoció! Li vaig donar el consell que m’haurien hagut de donar a mi quan volia ser escriptora a l’adolescència: posa-t’hi ja! Aprofita les vacances, les estones de lleure per començar a escriure les teves petites històries. Qui sap si d’aquí uns anys serà una escriptora famosa i quan li preguntin d’on va treure la vocació digui: va venir a l’escola l’àvia d’un company i em va seduir...

Gràcies a l’escola Jujol per haver-me convidat. Gràcies als nens i nenes de 2n A i 2n B per haver-me escoltat. I molts ànims per a tots aquells que creguin que podrien ser escriptors i escriptores en el futur. Els desitjo molta sort!