MANERES D'ENSENYAR, MANERES D'ACOLLIR

 

Segur que la setmana passada us vau quedar intrigadíssims per saber què havia anat a fer a Granollers amb la RENFE. No us vull fer patir més, ara mateix us ho explico. Resulta que hi vaig anar a passar una de les tardes més ben aprofitades d’aquests últims temps.

La Guillermina, una companya del Taller d’Escriptura, presentava el seu llibre L’AULA D’ACOLLIDA: UN PONT CAP AL FUTUR a l’Escola Ferrer i Guàrdia. Com a companya del Taller i com a docent que he estat la major part de la meva vida laboral, el tema m‘interessava i el resultat final, encara més. No vaig sortir decebuda. Us explico una mica en què va consistir.

Els/les que heu treballat en l’àmbit de l’Educació ja sabeu què és una aula d’acollida, però ho explico una mica. A partir del moment en què els nens i nenes nouvinguts començaven a ser bastant nombrosos, el Departament d’Ensenyament va posar en funcionament les Aules d’Acollida per tal de facilitar la integració d’uns infants que arribaven absolutament mancats d’eines de comunicació i, per tant, d’integració. El grup ordinari no podia assumir aquesta integració si prèviament no hi havia un coneixement de la llengua per part del nouvingut. Així van néixer les aules d’acollida, en aquells centres on la diversitat era de prou envergadura com per justificar l’esforç de recursos que l’aula suposava. Acollien nens i nenes, nois i noies als instituts, de procedències tan dispars com podien ser magrebins, xinesos, pakistanesos, gambians, ucraïnesos... i també llatinoamericans. Amb un mestre tutor al capdavant que els introduïa en la llengua catalana, que és la llengua vehicular de l’escola. S’hi estaven un parell d’anys. Un cop aquests coneixements eren adquirits de manera satisfactòria, passaven al grup ordinari. No obstant això, en aquelles matèries on el llenguatge és menys determinant, com l’Educació Física, la Música, l’Educació visual i Plàstica (almenys als Instituts) ho feien amb el grup ordinari des del començament.                           

D’experiències d’aules d’acollida n’hi ha moltes, però la de la Guillermina és paradigmàtica, i haver-la donat a conèixer a través del llibre que presentava és un valor que està per damunt de qualsevol estudi que s’hagi pogut publicar sobre l’èxit de l’experiència: ella dona la veu als alumnes i són ells els que expliquen, amb les seves paraules, com ho van viure, quines van ser les seves pors, les seves dificultats i, sobretot, les seves esperances.

Com es va gestar aquest llibre? Tal com la mateixa Guillermina va explicar, va ser bastant una casualitat. Ella s‘havia inscrit, un cop jubilada, al Taller d’Escriptura autobiogràfica que conduïa la Irene Yúfera al Col·legi de Doctors i Llicenciats. No ho va fer amb cap objectiu concret. Però un dia es va trobar pel carrer un noi guapo i ben plantat que li va barrar el pas, es va adreçar a ella pel seu nom i li va fer dos petons: era un ex alumne de l’aula d’acollida, el Yassine. La retrobada va ser emocionant i li va donar el tret de sortida per començar a explicar aquella experiència. Havia de ser, però, amb les paraules dels protagonistes. I així va ser com es va posar en contacte amb ells i va començar a demanar-los la seva participació en el projecte.

Aquesta feina va durar molt temps. Quan jo vaig entrar al Taller ja havia començat, però encara vaig ser testimoni dels últims escrits que li enviaven i que ella ens llegia, així com la relació que ella havia tingut amb aquells nois i noies i, també, amb les seves famílies. La veritat és que esperàvem que la Guillermina ens portés, a cada classe, una nova persona incorporada al projecte, i li dèiem: Guillermina, això ho has de publicar.

Doncs bé, aquí tenim la publicació i la presentació, a la mateixa escola on es va dur a terme l’experiència de l’Aula d’Acollida, des del curs 2004-2005 fins al 2014-2015, quan el Departament la va tancar perquè el nombre d’alumnes no era prou gran. Tots aquells anys la Guillermina en va ser la responsable.

A la presentació, tal com podeu veure a la fotografia, hi havia, d’esquerra a dreta, la responsable de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat; la Irene Yúfera, professora del Taller i prologuista del llibre; El Thierno, un dels alumnes; la Guillermina, i la Paulina, una altra dels alumnes.

Després d’explicar com s’havia gestat el projecte i com s’havia arribat al llibre, la Paulina i el Thierno van llegir uns fragments dels seus escrits. La Paulina (d’origen mexicà), que quan feia poc que era a l’Aula d’Acollida ja va guanyar un premi de redacció en català, està estudiant Comunicació i Mitjans digitals (o una cosa així, no recordo ben bé el nom). El Thierno, un noi alt i guapo, al moment d’escriure les seves experiències estava estudiant el batxillerat científic. Diu que té projectes d’emprenedoria. També fa cursos d’interpretació perquè no descarta ser actor. Segons el que la Guillermina explica d’ell, era un nen despert i molt intel·ligent.

Com a docent que vaig tenir al meu institut una aula d’acollida, aquella tarda a Granollers no vaig aprendre res que no sabés pel que fa al funcionament general d’aquest tipus de recurs. Però al moment en què la Guillermina va començar a explicar la realitat del grup, no només jo, crec que tots els que hi érem vam ser conscients de l’abisme que separa els nens i nenes nouvinguts dels autòctons. I no és només la llengua. La primera tasca que cal dur a terme amb aquests infants és acollir el dol, va dir la Guillermina. Em vaig quedar trasbalsada. Ni se m’havia acudit. Efectivament, aquestes criatures arriben amb una motxilla de renúncies i expectatives que és difícil d’imaginar. Molts han deixat les famílies, o una part, han deixat la llengua, la cultura, els amics, els costums, i s’han d’integrar en un lloc on els han dit que serien feliços i podrien prosperar. Però això no passa d’avui per demà, i fins que no han superat el dol no hi ha possibilitat ni d’aprenentatge ni d’integració. Per això el paper del tutor d’aula d’acollida és fonamental, perquè la feina no la fa amb el nen o nena, amb el grup, sinó també amb el seu entorn, amb les seves famílies que, de vegades, estan tan desemparades com els infants mateixos.

Compartir l’experiència de l’Aula d’Acollida de l’escola Ferrer i Guardia, de Granollers, i el procés de creació del llibre que presentaven va ser totalment satisfactòria però, sobretot, molt emocionant. Des d’aquí, modestament, voldria felicitar la Guillermina i els seus ex alumnes per l’esforç que ha suposat donar a conèixer la seva experiència i els encoratjo a difondre-la per tots els mitjans possibles. Per la meva banda, ja ho estic fent amb aquest blog, però no pararé i aniré més enllà. I de passada, si el llibre i la seva difusió pot servir perquè el Departament d’Ensenyament s’ho pensi abans de tancar una aula d’acollida, tot això que hi haurem guanyat.

Per acabar, a part de recomanar que us compreu el llibre i que el llegiu, voldria ressaltar alguna frase que m’ha semblat rellevant.

“En aquella aula van compartir el que eren. I, en compartir-ho, van aprendre el valor que tenia.” Irene Yúfera.

“Les seves vides són molt diferents les unes de les altres, però totes tenen un gran rerefons de lluita, d’esforç i de superació que us volem explicar i que estem segurs que us agradarà conèixer.” Guillermina.

“A més a més, estava en una edat en què volia saber-ho tot i m’era impossible preguntar res. Però jo tenia una ànsia molt gran d’aprendre i socialitzar que em va fer les coses una mica més lleugeres.” Thierno.         

“Aquest fet (guanyar un premi d’escriptura mentre era a l’aula d’acollida) va marcar la meva vida, era la primera vegada que guanyava alguna cosa i vaig sentir que la meva vida havia d’enfocar-se a comunicar. (...) Considero que sense l’Aula d’Acollida no hauria trobat el que més m’apassiona en el món.” Paulina

Aquí ho teniu. Valia la pena passar el tràngol de Rodalies per arribar fins aquí? Per descomptat que SÍ!