Salta al contingut principal

ESTIU DEPRIMENT, TARDOR CONVULSA

 

La setmana passada vaig inaugurar la temporada amb un article innocu que podia interessar o no, però no molestava ningú. Probablement tampoc engrescava, però a qui li interessi l’art potser li aportava nova informació, i a qui no li interessa, no li fa cap mal una mica de cultureta. Era el primer després de l’estiu i no estava jo per provocar mals rotllos. Però això s’ha acabat. Entro a matar. I els que sempre veuen l’ampolla mig plena que s’abstinguin de llegir-lo. O que em donin la fórmula màgica per veure-la sempre mig plena...

No recordo en la vida un estiu, des del punt de vista polític, tan convuls com aquest. Cap dels problemes que ja existien abans no ha millorat. No s’entreveu cap solució ni per als palestins, ni per als ucraïnesos, ni per a les dones afganeses víctimes del terratrèmol, ni per als migrants que han arribat a les nostres costes, ni per als que ja hi teníem, ni per a ningú.

En la ja llarga meva vida recordo conflictes internacionals que em preocupaven: la guerra del Vietnam, la guerra dels sis dies, la guerra dels Balcans. Amb menor mesura, potser perquè n’estava menys informada o perquè no m’hi sentia propera, els conflictes a Ruanda, la repressió a Indonèsia, les matances de Pol Pot... Contra la guerra del Vietnam vaig militar activament, a Barcelona i a París. Pel que fa a la resta em vaig limitar a lamentar el desastre i a prendre partit, però no recordo haver participat en actes de protesta. Avui, si fos conseqüent amb el que penso, hauria de sortir al carrer cada dia de la setmana per una causa diferent a protestar i exigir solucions. Però em quedo a casa i vaig covant la mala llet perquè no trobo ningú que em representi i m’animi a fer alguna cosa útil. O perquè quan n’he fet alguna (concentracions, manifestacions, signatures de cartes exigint als governs que actuïn) no he vist que hagin tingut la més mínima repercussió.

Repassem. Començo pel més boig de tots, el President nord-americà, potser perquè mai m’havia imaginat que un país com els Estats Units pogués caure tan ràpidament pel pendent de l’autoritarisme, la improvisació, el menyspreu a les institucions i als seus propis habitants, i ja no diguem a la resta de la humanitat. El seu cap bull amb idees incendiàries que du a la pràctica malgrat la il·legalitat de moltes, i la darrera ocurrència, la de canviar el nom del ministeri de Defensa pel de Guerra, no augura res de bo. I el que és pitjor, no té oposició, ni allà ni aquí. Només fem acudits i posem el crit al cel, esperant que les seves decisions no ens afectin. Fins i tot amb el tema dels aranzels ens hem hagut d’empassar el gripau. Veurem fins quan.

Què puc dir del conflicte palestí que no s’hagi dit ja? Com és possible que cada dia veiem a la televisió nous atacs de l’exèrcit d’Israel sobre una població desnodrida i al límit de les seves forces i no siguem capaços de forçar un suport internacional a Gaza que aturi aquest genocidi? Què està fent la Unió Europea? Quina mena de valors defensa si permet aquestes atrocitats i no pressiona Israel amb totes les eines que tingui? Netanyahu es permet frotre’s del mort i de qui el vetlla atacant els negociadors de Hamàs a Doha, amb la qual cosa dinamita la possibilitat d’un alto el foc, la tornada dels ostatges i la fi dels atacs sobre un poble indefens. Ui, sí, ara la UE ha dit que restringirà els acords comercials i li farà una mica de pupa. Segur que li sabrà molt de greu a Netanyahu i als seus ministres. Ara segur que s’ho pensarà abans d’anar més enllà. És o no és per posar-se a plorar?

Sobre la guerra d’Ucraïna tampoc no hi ha bones notícies. Diuen que en tenim per dos anys més. Amb drons caient per damunt de Polònia no tardarem a veure-hi involucrada la UE, i nosaltres amb ells. Més mort i més destrucció perquè, una vegada més, la UE no té ni la força ni l’energia ni el convenciment que la pau és l’única solució.

Continuem. Com ho tenim a casa nostra? Ja teniu pic i pala per cavar la fossa de Pedro Sánchez i el seu govern? Es pot ser més mesquí que aquest parlamentari, incitant a la violència, després de l’espectacle que han ofert les seves autonomies davant dels incendis? Quina mena de governants tenim? Què es pensen que és tenir la responsabilitat de protegir la població davant de fenòmens imprevisibles com incendis i DANAs? Donar la culpa al govern central quan són ells qui han de posar els mitjans? Reduir efectius de bombers, o de tècnics en meteorologia, negar el canvi climàtic i la necessitat de fer front a les emergències, aquesta és la política del PP, pressionat per VOX allà on els necessita per governar. I allà on no els necessita s’impregna de la mateixa ideologia amb l’únic propòsit de carregar-se un govern que no suporta, en lloc de presentar una alternativa constructiva que podria arrossegar molta gent que, reconeguem-ho, estan descontents de com es fan les coses. La seva única metodologia és tan repugnant com inútil: convertir l’exabrupte de Díaz Ayuso sobre la fruta en la canción del verano, com comenta Jordi Évole a La Vanguardia. “Pedro Sánchez hijo de puta” és el que es cantava a les festes dels pobles aquest estiu. Una consigna d’una gran profunditat política amb un ampli programa transversal per atraure a la majoria de la població i guanyar les properes eleccions. Sí senyor!

Al meu petit país també hem tingut un estiu distret. A Rodalies hi ha hagut incidències tots i cada un dels dies de juny, juliol i agost. El ministre del ram ha reconegut que la xarxa catalana és la més oblidada i mal dotada de tot el país. Hi estan posant remei, diuen. Mentrestant els que han d’agafar el tren cada dia ja no saben si pujar-hi o tirar-se sota les rodes. Potser ni els caldrà: de tant en tant apareixen caminant per les vies perquè el tren els ha deixat tirats a tal o qual tram, lluny de l’estació. Si en ve un en direcció contrària ja farà la feina. Deixem de banda el tema del TSJC regulant l'ús del català a l'escola a petició d'una colla de pares ignorants. És patètic.

A un altre nivell d’importància, però igualment grotesc, tenim l’ocurrència del jutge Peinado demanant vuit anys de mails de Begoña Gómez. Jo crec que acabarà demanant-li que li ensenyi el calaix de les calces, per si se n’ha comprat algunes amb els pressupostos de l’Estat. No ho descarteu. Ara, la culpa no és tota seva. Estic segura que hi ha una manera de posar fre als disbarats d’aquest senyor, però el corporativisme dels magistrats és tan profund que no en sento cap que posi el crit al cel.

En l’apartat de “Societat” tenim un fet que posa la pell de gallina. S’ha denunciat, se n’han fet columnes, s’hi ha reflexionat, però no n’hi ha prou que la justícia francesa hagi actuat contra la plataforma, s’hauria d’actuar també contra tota la gent que ha donat suport econòmic a tal atrocitat. El 18 d’agost moria davant les càmeres de televisió Jean Pormanove, streamer, videògraf i influencer francès. Després d’aparèixer a diverses plataformes, va passar-se a Kick, on la regulació de continguts era mínima, i allà va començar una cursa on els espectadors pagaven per veure com li llençaven porqueries, vòmits, defecacions, insults, cops i tota mena de maltractaments. La plataforma, mentrestant, vinga a fer diners. Fins que va morir, en directe. Aleshores van apagar la càmera i es va acabar la diversió.

En quina mena de món vivim que hi ha públic per a aquests espectacles? Per cantar hijo de puta al President d’un govern elegit democràticament, per incitar a cavar fosses, per matar infants de gana, per perseguir migrants com si fossin delinqüents, i per estar-s’ho mirant i no poder fer res.

M’he passat l’estiu llegint exclusivament els titulars dels diaris. No podia anar al fons dels articles de tan depriments que eren. He intentat no pensar-hi, ocupar la ment amb altres coses, però és impossible. Anem cap a l’abisme, i no em serveixen de res consells com els de Lluís Foix (La Vanguardia, 10/9/2025) que, després d’una anàlisi exhaustiva i encertadíssima de la realitat, en lloc de fer-se l’harakiri, parla de “la carta humanista com a opció guanyadora per molts cants de cigne que vinguin de l’autoritarisme i dels extrems”. Quan els tinguem aquí sabrem el que és bo.

És evident que els que tenen influència sobre la població, i els periodistes en tenen, han de frenar el desànim i defensar actituds positives. Amb mi han fracassat. Llegeixo un comentari sobre la pel·lícula de Jim Jarmush que ha guanyat el Lleó d’Or a Venècia: ...pot ser llegida com un antídot humanista contra el desànim, l’hostilitat i la foscor ideològica dels nostres temps. Quan l’estrenin m’hi llançaré de cap, a veure si em treu el desànim.

Quina tardor m’espera amb aquest panorama?

Per acabar, aquí teniu un anunci que va aparèixer publicat l’11 de setembre. És un anunci de debò, existeix aquesta empresa, o és un sarcasme?







Comentaris

  1. Elisenda, el què has escrit és un lament compartit per la crua realitat. Som una majoria silenciosa per molts motius però el principal és el xoc que ens produeix la impotència davant de tots aquests fets incomprensibles des de la òptica humanista. Som els nàufrags d'una civilització que s'enfonsa.

    ResponElimina
  2. Comparteixo la teva visió del panorama general i sovint estic tan desanimada com tu, però anar a manifestacions de tant en tant (especialment les de suport a Palestina) i trobar-hi gent que pensa com jo i no defalleix, m'ajuda a recuperar una mica la fe en la humanitat.

    ResponElimina
  3. És tal qual ho dius i no hi podria afegir res més i em preocupen els adolescents que m'envolten.

    ResponElimina
  4. Totalment d´acord amb la situació actual i l´invovilisme dels que poden millorar-ho

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...