La setmana passada vaig inaugurar la temporada amb un
article innocu que podia interessar o no, però no molestava ningú. Probablement
tampoc engrescava, però a qui li interessi l’art potser li aportava nova
informació, i a qui no li interessa, no li fa cap mal una mica de cultureta.
Era el primer després de l’estiu i no estava jo per provocar mals rotllos. Però
això s’ha acabat. Entro a matar. I els que sempre veuen l’ampolla mig plena que
s’abstinguin de llegir-lo. O que em donin la fórmula màgica per veure-la sempre
mig plena...
No recordo en la vida un estiu, des del punt de vista
polític, tan convuls com aquest. Cap dels problemes que ja existien abans no ha
millorat. No s’entreveu cap solució ni per als palestins, ni per als
ucraïnesos, ni per a les dones afganeses víctimes del terratrèmol, ni per als
migrants que han arribat a les nostres costes, ni per als que ja hi teníem, ni
per a ningú.
En la ja llarga meva vida recordo conflictes
internacionals que em preocupaven: la guerra del Vietnam, la guerra dels sis
dies, la guerra dels Balcans. Amb menor mesura, potser perquè n’estava menys
informada o perquè no m’hi sentia propera, els conflictes a Ruanda, la
repressió a Indonèsia, les matances de Pol Pot... Contra la guerra del Vietnam
vaig militar activament, a Barcelona i a París. Pel que fa a la resta em vaig
limitar a lamentar el desastre i a prendre partit, però no recordo haver
participat en actes de protesta. Avui, si fos conseqüent amb el que penso,
hauria de sortir al carrer cada dia de la setmana per una causa diferent a
protestar i exigir solucions. Però em quedo a casa i vaig covant la mala llet
perquè no trobo ningú que em representi i m’animi a fer alguna cosa útil. O
perquè quan n’he fet alguna (concentracions, manifestacions, signatures de
cartes exigint als governs que actuïn) no he vist que hagin tingut la més
mínima repercussió.
Repassem. Començo pel més boig de tots, el President
nord-americà, potser perquè mai m’havia imaginat que un país com els Estats Units
pogués caure tan ràpidament pel pendent de l’autoritarisme, la improvisació, el
menyspreu a les institucions i als seus propis habitants, i ja no diguem a la
resta de la humanitat. El seu cap bull amb idees incendiàries que du a la
pràctica malgrat la il·legalitat de moltes, i la darrera ocurrència, la de
canviar el nom del ministeri de Defensa pel de Guerra, no augura res de bo. I
el que és pitjor, no té oposició, ni allà ni aquí. Només fem acudits i posem el
crit al cel, esperant que les seves decisions no ens afectin. Fins i tot amb el
tema dels aranzels ens hem hagut d’empassar el gripau. Veurem fins quan.
Què puc dir del conflicte palestí que no s’hagi dit
ja? Com és possible que cada dia veiem a la televisió nous atacs de l’exèrcit
d’Israel sobre una població desnodrida i al límit de les seves forces i no
siguem capaços de forçar un suport internacional a Gaza que aturi aquest
genocidi? Què està fent la Unió Europea? Quina mena de valors defensa si permet
aquestes atrocitats i no pressiona Israel amb totes les eines que tingui? Netanyahu es permet frotre’s del mort i de qui el vetlla
atacant els negociadors de Hamàs a Doha, amb la qual cosa dinamita la
possibilitat d’un alto el foc, la tornada dels ostatges i la fi dels atacs
sobre un poble indefens. Ui, sí, ara la UE ha dit que restringirà els acords
comercials i li farà una mica de pupa. Segur que li sabrà molt de greu a
Netanyahu i als seus ministres. Ara segur que s’ho pensarà abans d’anar més
enllà. És o no és per posar-se a plorar?
Sobre la guerra d’Ucraïna tampoc no hi ha bones
notícies. Diuen que en tenim per dos anys més. Amb drons caient per damunt de
Polònia no tardarem a veure-hi involucrada la UE, i nosaltres amb ells. Més
mort i més destrucció perquè, una vegada més, la UE no té ni la força ni
l’energia ni el convenciment que la pau és l’única solució.
Continuem. Com ho tenim a casa nostra? Ja teniu pic i
pala per cavar la fossa de Pedro Sánchez i el seu govern? Es pot ser més mesquí
que aquest parlamentari, incitant a la violència, després de l’espectacle que
han ofert les seves autonomies davant dels incendis? Quina mena de governants
tenim? Què es pensen que és tenir la responsabilitat de protegir la població
davant de fenòmens imprevisibles com incendis i DANAs? Donar la culpa al govern
central quan són ells qui han de posar els mitjans? Reduir efectius de bombers,
o de tècnics en meteorologia, negar el canvi climàtic i la necessitat de fer
front a les emergències, aquesta és la política del PP, pressionat per VOX allà
on els necessita per governar. I allà on no els necessita s’impregna de la
mateixa ideologia amb l’únic propòsit de carregar-se un govern que no suporta,
en lloc de presentar una alternativa constructiva que podria arrossegar molta
gent que, reconeguem-ho, estan descontents de com es fan les coses. La seva
única metodologia és tan repugnant com inútil: convertir l’exabrupte de Díaz
Ayuso sobre la fruta en la canción del verano, com comenta Jordi
Évole a La Vanguardia. “Pedro Sánchez
hijo de puta” és el que es cantava a les festes dels pobles aquest estiu.
Una consigna d’una gran profunditat política amb un ampli programa transversal
per atraure a la majoria de la població i guanyar les properes eleccions. Sí
senyor!
Al meu petit país també hem tingut un estiu distret. A
Rodalies hi ha hagut incidències tots i cada un dels dies de juny, juliol i
agost. El ministre del ram ha reconegut que la xarxa catalana és la més
oblidada i mal dotada de tot el país. Hi estan posant remei, diuen. Mentrestant
els que han d’agafar el tren cada dia ja no saben si pujar-hi o tirar-se sota
les rodes. Potser ni els caldrà: de tant en tant apareixen caminant per les
vies perquè el tren els ha deixat tirats a tal o qual tram, lluny de l’estació.
Si en ve un en direcció contrària ja farà la feina. Deixem de banda el tema del TSJC regulant l'ús del català a l'escola a petició d'una colla de pares ignorants. És patètic.
A un altre nivell d’importància, però igualment
grotesc, tenim l’ocurrència del jutge Peinado demanant vuit anys de mails de
Begoña Gómez. Jo crec que acabarà demanant-li que li ensenyi el calaix de les
calces, per si se n’ha comprat algunes amb els pressupostos de l’Estat. No ho
descarteu. Ara, la culpa no és tota seva. Estic segura que hi ha una manera de
posar fre als disbarats d’aquest senyor, però el corporativisme dels magistrats
és tan profund que no en sento cap que posi el crit al cel.
En l’apartat de “Societat” tenim un fet que posa la
pell de gallina. S’ha denunciat, se n’han fet columnes, s’hi ha reflexionat,
però no n’hi ha prou que la justícia francesa hagi actuat contra la plataforma,
s’hauria d’actuar també contra tota la gent que ha donat suport econòmic a tal
atrocitat. El 18 d’agost moria davant les càmeres de televisió Jean Pormanove,
streamer, videògraf i influencer francès. Després d’aparèixer a diverses
plataformes, va passar-se a Kick, on la regulació de continguts era mínima, i
allà va començar una cursa on els espectadors pagaven per veure com li
llençaven porqueries, vòmits, defecacions, insults, cops i tota mena de
maltractaments. La plataforma, mentrestant, vinga a fer diners. Fins que va
morir, en directe. Aleshores van apagar la càmera i es va acabar la diversió.
En quina mena de món vivim que hi ha públic per a
aquests espectacles? Per cantar hijo de puta al President d’un govern elegit
democràticament, per incitar a cavar fosses, per matar infants de gana, per
perseguir migrants com si fossin delinqüents, i per estar-s’ho mirant i no
poder fer res.
M’he passat l’estiu llegint exclusivament els titulars
dels diaris. No podia anar al fons dels articles de tan depriments que eren. He
intentat no pensar-hi, ocupar la ment amb altres coses, però és impossible.
Anem cap a l’abisme, i no em serveixen de res consells com els de Lluís Foix
(La Vanguardia, 10/9/2025) que, després d’una anàlisi exhaustiva i
encertadíssima de la realitat, en lloc de fer-se l’harakiri, parla de “la carta
humanista com a opció guanyadora per molts cants de cigne que vinguin de
l’autoritarisme i dels extrems”. Quan els tinguem aquí sabrem el que és bo.
És evident que els que tenen influència sobre la
població, i els periodistes en tenen, han de frenar el desànim i defensar
actituds positives. Amb mi han fracassat. Llegeixo un comentari sobre la
pel·lícula de Jim Jarmush que ha guanyat el Lleó d’Or a Venècia: ...pot ser llegida com un antídot humanista
contra el desànim, l’hostilitat i la foscor ideològica dels nostres temps.
Quan l’estrenin m’hi llançaré de cap, a veure si em treu el desànim.
Quina tardor m’espera amb aquest panorama?
Per acabar, aquí teniu un anunci que va aparèixer
publicat l’11 de setembre. És un anunci de debò, existeix aquesta empresa, o és
un sarcasme?
Elisenda, el què has escrit és un lament compartit per la crua realitat. Som una majoria silenciosa per molts motius però el principal és el xoc que ens produeix la impotència davant de tots aquests fets incomprensibles des de la òptica humanista. Som els nàufrags d'una civilització que s'enfonsa.
ResponEliminaComparteixo la teva visió del panorama general i sovint estic tan desanimada com tu, però anar a manifestacions de tant en tant (especialment les de suport a Palestina) i trobar-hi gent que pensa com jo i no defalleix, m'ajuda a recuperar una mica la fe en la humanitat.
ResponEliminaÉs tal qual ho dius i no hi podria afegir res més i em preocupen els adolescents que m'envolten.
ResponEliminaTotalment d´acord amb la situació actual i l´invovilisme dels que poden millorar-ho
ResponElimina