CRÒNICA D'UNA RENÚNCIA (i una mica de broma...)

 "La meva tia devia saber perfectament que no tornaria a veure Swann, que mai més no sortiria de casa, però aquesta reclusió definitiva devia semblar-li prou còmoda per la raó mateixa que, segons nosaltres, li hauria d’haver semblat més dolorosa: i és que aquesta reclusió li era imposada per la disminució que ella podia constatar cada dia en les seves forces i que, convertint  cada acció, cada moviment, en una fatiga, si no en un sofriment, donava a la inacció, a l’aïllament, al silenci, la dolçor reparadora i beneïda del repòs."                         

                                                                                                                                    Marcel Proust, Pel cantó de Swann

La vida està feta de projectes i de renúncies. Quan ets jove tens el cap ple d’idees que vols dur a terme, professionals, personals, individuals, col·lectives... I de mica en mica t’hi vas posant. Algunes et surten bé, d’altres no tant. Els projectes individuals, o amb la persona que has triat com a parella, solen dependre majoritàriament de tu mateix, de manera que si no tiren endavant, la responsabilitat és fàcil que la sentis teva. Els projectes col·lectius ja és més complicat, perquè no depenen només d’un mateix, sinó de tota una col·lectivitat, i esperar que faran les coses tan bé com un voldria és molt esperar.

Què passa, però, quan un ha de renunciar a determinades coses, no perquè les trobi equivocades, utòpiques, absurdes o impossibles, sinó perquè hi ha un element, amb el qual no s’hi havia comptat, que ha decidit intervenir i ha dit: ei, que soc aquí! Ves pensant a plegar! Aquest element no només està a l’abast de tothom, sinó que el portem incorporat des del moment de néixer. N’hi podem dir de moltes maneres: anys, temps, edat, envelliment, decadència... com vulgueu.

Resulta que jo tenia un projecte que consistia bàsicament en no fer-me mai vella, tenir sempre la mateixa energia, no perdre cap de les meves magnífiques aptituds físiques (que no eren cap meravella, però no entrem en detalls) i continuar gaudint de l’esquí fins al dia del meu enterrament. Vet aquí, però, que de cop i volta he arribat a la conclusió que la meva seguretat damunt d’uns esquís ja no és la que era, ni tan sols la de l’any passat. M’he sentit insegura i com si fos una debutant. No ha sigut així cada dia dels sis que hem estat esquiant, només els dos primers, però ja en vaig tenir prou per adonar-me que calia plegar.

Per als que no ho sabeu, justament aquest mes de febrer ha fet quaranta anys que vaig aprendre a esquiar, gràcies a la setmana blanca de l’Institut de Ripoll, quan hi vaig participar com si fos una alumna més. Ja tenia una edat, no era una joveneta. M’ho vaig passar tan bé que no vaig parar fins que vaig arrossegar la família a practicar l’esquí alpí. Com que el Marçal en sabia molt i li agradava, no es va fer pregar gaire, i així vam començar una etapa que va durar, en el seu cas, fins pocs mesos abans de morir, i en el meu, fins al dia d’avui.

Aquests quaranta anys no han estat només un projecte esportiu. Gairebé sempre hem esquiat amb amics. Primer, les setmanes santes d’Avoriaz. Després, les setmanes de Cap d’Any a Méribel, Val d’Isère, Flaine, Corbara o d’altres. Hem baixat la Vallée Blanche amb els mateixos amics amb qui ens vam perdre a Ischgl en un safari-esquí del qual encara riem ara... Separar l’esquí de la companyia és absolutament impossible. Són molts anys de compartir records, bromes, anècdotes i també, accidents. Un snowborde es va endur el Marçal a la glacera del Péclet i li va trencar el braç. Jo vaig caure de morros a Flaine amb el resultat de luxació i fractura de tròquiter. La Rosa R. es va fer mal al genoll patinant sobre una placa de glaç, i segurament em deixo altres petites incidències, cap d’elles prou greu com per preocupar-se.

Fa un munt d’anys que anem al mateix lloc.  Com que la majoria ja estem jubilats podem agafar setmanes de gener quan els preus són més moderats i no hi ha tanta gent. Els nostres hàbits han anant canviant. Tirem més de restaurant al migdia, sortim una mica més tard, tornem una mica més d’hora, hem abandonat les pistes negres, busquem rutes agradables... Tinc una aplicació al telèfon que em marca els registres des de la temporada 2016/2017. Màxima velocitat, el 8 de març de 2018 a Lagazuoi (Dolomites), 72,8 km/h. Aquest any no he passat de 50 km/h. La temporada que més vam fer va ser 2022/2023, 138,3 km, en sis dies. Aquest any n’hem fet si fa o no fa. Alguna vegada m’he descuidat d’engegar l’aplicació i ha marcat menys del que hem fet. És igual, no explico això per presumir de res, només vull intentar transmetre la sensació que aquesta activitat era per a mi un motiu enorme de plaer al qual he decidit renunciar.

Un cop ho he anunciat al grup m’han dit: pensa-t’ho, no et rendeixis, segur que l’any que ve tornaràs... No, no tornaré a anar a esquiar sis dies seguits per acabar rebentada i amb la por constant de fer-me mal. He decidit plegar aquest any perquè volia fer-ho en bon estat, sense haver pres mal, sense haver-me quedat clavada dient ¡mama, por!, resumint, sense haver fet el ridícul. Sé que trobaré a faltar les reunions après-ski a casa dels de Vic, que tenien apartament de luxe i hi cabíem tots, fent el xampanyet de rigor.  O celebrant l’aniversari de la Conxita. Ella i el Joan, els fanatiques  (pronunciat a la francesa), van començar a esquiar amb nosaltres que tenien els fills preadolescents i ara ja són avis de tres o quatre nets! Insisteixo, són molts anys de compartir unes baixades extraordinàries, el Vallon, la Combe de la Saulire, La Masse, el Caron... Muntanyes emblemàtiques d’una zona privilegiada que ajunta tres valls per les quals pots moure’t dies i dies sense repetir pistes. I amb la presència del Montblanc a l’horitzó.

El Montblanc

Crec que tinc la sort de no sentir nostàlgia escrivint això. Estic convençuda d’haver pres la decisió correcta i quan miro enrere i veig tots els anys que he esquiat, la major part al costat del Marçal, penso que he tingut molta sort d’haver pogut gaudir de l’esquí i de la companyia. Ho sento com un tresor que he anat acumulant esquiada darrere esquiada, un tresor compost de pistes, paisatges, converses, bromes, dinars, també viatges interminables en cotxe, tot ho tinc present. Malgrat que em dol reconèixer que el temps no passa en va, no m’acomiado amb tristesa sinó amb l’alegria de pensar tot el suc que li he tret a una activitat que vaig començar a practicar quan tenia quasi quaranta anys i que m’ha proporcionat moments d’una gran felicitat.

Havia pensat acabar donant les gràcies individualment a tots els que durant aquests anys han compartit amb mi les setmanes d’esquí, però això es faria molt llarg i molt avorrit. Dono les gràcies a tots de manera general perquè m’he sentit ben acompanyada, respectada pel meu nivell que estava per sota del de la majoria, sense que ningú s’hagi queixat mai perquè arribava l’última. Sí que dedicaré una línia al nostre guia espiritual, el Naqui, que ens ha portat durant anys per totes les rutes de les tres valls com si fos una mena d’àngel levitant per sobre les pistes. I també ha sabut anar adaptant els itineraris a les forces del conjunt del grup, que no soc jo sola la que faig anys, que consti!

I vist que ja he dit tot el que havia de dir, he pensat que com a colofó no podia deixar d’explicar l’aventura que vam viure al cotxe on anava jo a la tornada. Els seus propietaris, el Jan i la Rosa, viuen en una torre en un barri de la part alta de Barcelona i tenen dos gossos que campen pel jardí quan els amos no hi són perquè ho tenen tot molt ben organitzat. Però un dels cans, que es diu Big perquè és gros tot i ser molt jove, va decidir sortir a passejar pel barri mentre nosaltres érem a França. Problema gros, perquè està prohibit i si la Guàrdia Urbana el pesca li clava multa als amos. Un cop mobilitzada la família per tal que recollissin el gos i el tornessin a la casa, van decidir lligar-lo al garatge. Però, oh, sorpresa! Al matí descobreixen a través de l’aplicació que tenen al mòbil i que els envia imatges del garatge, que el gos en qüestió ha foradat un sac de fosfonoséquè, ho ha escampat per terra i potser se n’ha fotut una tapeta. Al cap d’una estona observen que el gos ha vomitat.  Horror! Ara què fem? Trucada al veterinari: mira, que el gos ha trencat una bossa de fertilitzant per a les plantes i no sabem si n’ha menjat. Quina composició té? I jo què sé, des d’aquí no veig l’etiqueta. Hi va la filla a veure què pot fer, amb els tres nens que no ha pogut deixar a la veïna. Fes foto de l’etiqueta i envia-la al veterinari. Resposta del veterinari: doneu-li primperan, omeprazol i no sé què més. Jo pregunto: esteu parlant d’un gos o d’una persona? També carbó actiu (i penso jo, com el que porten els Reis als nens que es porten malament). La filla va i ve de la farmàcia, amb els nens i els medicaments. La Rosa li diu: posa-li l’omeprazol (o el primperan, ja no me’n recordo) en un tranchette que hi ha a la nevera. Quin gourmet, aquest Big! Amb tot això el temps anava passant i no sabíem si el gos estava a punt de morir, si s’havia pres bé els medicaments, si el fosfonoséquè era molt perillós o innocu, ni quin panorama es trobarien quan arribessin el vespre a casa. La veritat és que de mica en mica, en contacte permanent amb el veterinari i amb una referència per si les coses es complicaven saber què havien de fer, vam arribar a l’àrea de l’Empordà on ens vam trobar tots per acomiadar-nos. Com que no ens havíem divertit prou, alguns van voler fer una partida de futbolín. Imatge que em quedarà gravada com a  resum de l’última escapada blanca als Alps.